El geni exòtic de Pere Gimferrer

La genialitat no té manual d’instruccions, i la de Pere Gimferrer menys que cap altra. La seva ha estat vegetativa i espontània, segregada des de petit, quan veia pel·lícules amb uns ulls al·lucinats i amb tot just 17, 18, 19 anys escrivia articles sobre ­John Ford o Kurosawa que deixaven amb els ulls estupefactes i igualment al·lucinats persones amb criteri en revistes com Film ideal, mentre els versos se li escapaven de les mans fins a llibres baptismals per a múltiples lectors de poesia, com Arde el mar, primer, o Els miralls, després, ja en català i amb una semblant sumptuositat neobarroca i pirada, el seu erotisme emulsionat i la seva extravagant riquesa de llengua, llengües.

Pere Quart deia amb recargolada malícia que Gimferrer escrivia amb el diccionari obert al costat, sense reparar que això era el menys important, perquè el més important estava en la poderosa imaginació moral i verbal d’un escriptor que no ha donat treva en cap gènere. De la mateixa manera que s’inventa una novel·la estàtica i d’orfebreria algebraica com Fortuny, també s’inventa un prodigi de Dietari, publicat originàriament en premsa, intensament culte, diàfan, addictiu i tan generatiu com el coi d’intel·ligència artificial. Els seus dos volums estan entre les seves obres més perdurables, com hi està l’articulisme bonic i marginal de Los raros —publicats fa molts anys en aquest diari— o la seva crítica literària, rotunda, categòrica i trasbalsant per a molts, atesa la seva inversemblant exactitud de judici i apreciació estètica, o el seu assagisme de cinèfil amb una llum zenital única. Dels negocis de Gimferrer amb l’art, sobretot als anys setanta, va sortir una altra seqüència de títols formidables; entre ells, per mi el millor és Les arrels de Joan Miró —perspicaç, microscòpic i intuïtiu—, encara que en el seu moment el que més soroll va fer va ser una mena de manifest de catalanisme essencialista una mica estrany en el perfil galàctic de Gimferrer, Antoni Tàpies i l’esperit català.

Mentrestant, ha estat des del 1970 a la direcció literària —executiva o àuria— de Seix Barral, havent estat el detector de metalls precio­sos com Eduardo Mendoza o Antonio Muñoz Molina quan ningú sabia qui serien. Però de la seva aptitud per a la lectura estimulant i originalíssima hi ha rastres avui vibrants a Radicalidades o a Valencias, o en aquesta monografia breu i hipnòtica que va ser una Lectura de Octavio Paz, és a dir, un dels amics més afins i uns dels seus referents vitals (la correspondència editada és una joiosa immersió a les seves penes literàries i personals: Memoria y palabras. Cartas a Pere Gimferrer. 1966-1997).

Potser entre els experiments més atrevits de l’autor hi ha el profund recull de textos breus L’agent provocador, que juntament amb Interludio azul fa un dels cicles de calat autobiogràfic més originals de l’últim mig segle. S’hi troben algunes de les causes que expliquen el retorn de Gimferrer al castellà com a llengua de la poesia (com va pasar a partir d’Amor en vilo el 2006).

Del seu do per generar mems verbals i després visuals no val la pena parlar-ne gaire: és part de la venjança burleta d’una societat benhumorada sobre la seva extravagància ciutadana i els seus innombrables talents humanístics. L’únic que no ha sabut fer Gimferrer en aquesta vida ha estat recitar els seus propis poemes, però aquest és un altre problema, o potser és una virtut enigmàtica més d’un exòtic genial.