La correcció postmoderna

Fa uns dies, el passat 30 de setembre, es va esdevenir el Dia Internacional de la Traducció, el qual els professio­nals de l’ofici solen aprofitar per difondre i prestigiar la seva activitat; i els propers dies, concretament el 27 d’octubre, ens toca als correctors de textos de celebrar el dia propi (sempre hem d’anar-los al darrere, en aquests...). Un es demana, sovint, per què s’hi dedica, tenint en compte que deu ser de les feines més obsessives, solitàries i desagraï­des que hi ha (tot el dia tancat a la cova llegint textos no sempre ben escrits ni divertits), però ves, també t’adones que no saps fer altra cosa i que, al capdavall, potser és que es tracta d’una feina vocacional.

Els correctors sovint carreguem amb la llosa de ser el dolent de la pel·lícula de la cadena del llibre. No és rar l’autor o el traductor que rememora aquella vegada que el corrector li va canviar no sé què que no calia, i de tant en tant emergeix alguna trifulga sobre si el corrector s’ha excedit en l’exercici de la seva autoritat. En parlàvem fa unes setmanes a tomb dels canvis que va experimentar l’obra de Josep M. de Sagarra All i salobre en edicions successives, en què el corrector havia aplicat un criteri ultrapurista que havia desvir­tuat la llengua de l’obra original. És curiós que l’editor, que és sempre l’últim responsable de l’edició d’un llibre, acostumi a quedar al marge de les crítiques als excessos del corrector que ha triat ell mateix.

A causa d’aquesta llosa que duem, quan ets a la cova corregint encara ara sents dins del cap la veueta de l’autor o el traductor, renegant de tu a la seva, de cova, davant dels canvis que li estàs fent, amb frases de l’estil “per què m’ho canvia, això, si és correcte?”. Aquest és segurament el moll de l’ofici avui en dia: fins on arriba la capacitat i l’autoritat d’esmenar uns textos que s’escauen a una normativa però que igualment creus que caldria retocar, tenint en compte l’ac­tual concepció postmoderna del que entenem per gramàtica —per resultar seriós has de colar per alguna banda l’adjectiu postmodern, ja està fet doncs—, que no busca tant la fidelitat religiosa a un conjunt de normes totèmic sinó l’adequació a la realitat porosa del que en diem registres. Des de la publicació de l’actual gramàtica de la llengua, el 2016, la correcció de textos ha deixat de ser una feina binària, d’això és correcte sí o no, i ara tot és més líquid.

Tanmateix, això dels registres molt molt no ens ho han explicat. Sí que sabem que hi ha tres grans registres (informal, formal, molt formal, d’acord amb la gramàtica essencial), però no sabem gaire quins elements hi concorren ni què permet definir-los, i en tot cas qualsevol intent de definició serà, altra vegada, porós. Podríem dir, a l’engròs, que el registre és la forma que pren la llengua (en els diferents nivells de lèxic, fonètica, morfologia i sintaxi) d’acord amb la situació comunicativa, la variació social i geogràfica implicada i la tipologia textual, tot alhora. Segons com, doncs, tot depèn. Un missatge de Whatsapp, per exemple, és susceptible de ser redactat en llengua informal, però bé podem escriure’l formalment si ens hi posem.

Vet aquí, doncs, que ens movem en un terreny molt més subtil i subjectiu del que ans solia, quan el diccionari Fabra esdevenia alhora autoritat i coartada per al morro fort sobre el model de llengua literària. La correcció postmoderna —tornem-hi— ha de transitar pel caire esmunyedís no del que és normatiu, sinó del que és adequat, aplicant tot de principis i coneixements de llengua però també unes bones dosis d’interpretació del que creiem que ens està volent dir l’emissor del text. Amb l’afegit, en la nostra situació sociolingüística, de la presència d’una altra llengua més poderosa que interfereix en el que podem concebre com a normatiu o adequat; per entendre’ns: si un autor fa servir un castellanisme, com sabem que no en sap més o que és intencionat? L’hi he de preguntar cada vegada? Com li deia a Dostoievski la seva correctora, a ell se l’havia d’endevinar. Doncs sí, sovint hem d’endevinar què pretén fer l’autor o el traductor.

Però ves, per força una feina que és cada cop més interpretativa s’ha d’alimentar de nocions pròpies i de criteris estilístics subjectius, que per descomptat poden no agradar a l’emissor del text, el qual els ha de poder rebutjar. Això també és postmodern, amb la potestat i la comoditat de fer enrere canvis que abans, un cop havien estat sancionats pel bolígraf vermell, eren inamovibles. Potser és aquesta la dinàmica que està fent que, avui, el nivell d’edició, pel que fa a la llengua emprada, presenti un nivell notable: el corrector es permet de transitar pels límits del respecte per la llengua de l’obra buscant-ne les costures, corregint quan cal i suggerint quan pertoca, i sabent que, en qualsevol cas, l’última paraula l’han de tenir d’altres.