La natura ens fa ser com som?

Corre aquests dies a la televisió un eslògan que diu: “La natura ens fa ser com som”. Hi ha raons per esverar-se’n.

La naturalesa pot resultar agradable a la vista (un paisatge), al tacte (la molsa setinada), al gust (una pera de Sant Joan), a l’oïda (el cant del rossinyol) i a l’olfacte (una rosa olorosa); però la naturalesa també resulta criminal en moltes ocasions: terratrèmols, inundacions, erupcions volcàniques, tsunamis, bolets verinosos, la boa constrictora, les erugues processionàries, la mosca del Nil, i moltes més coses. Tanmateix, la natura està assolint un prestigi fenomenal. Quina pot ser-ne la causa?

Pensant-hi a fons, sembla que la lloança abrandada de la naturalesa s’ha produït al mateix ritme que el desprestigi de diverses coses: l’intel·lecte, la cultura, la civilització, l’educació, la religió, la literatura, la filosofia, etcètera. Això no és cap novetat: la crisi de la literatura i la filosofia racionalistes del segle XVIII va significar aquell auge de la naturalesa que trobem als autors romàntics del primer terç, del segle XIX i no gaire més, llevat de Catalunya, país en què el romanticisme, aliat del nacionalisme, ha perdurat molt de temps. Com que el mite del progrés tècnic (el tecnològic, no encara) va generar una gran confiança en les màquines —que per definició no són naturals, sinó artificials—, i com que pertot va florir l’esperit productiu de les classes benestants, les literatures posteriors al romanticisme més aviat es van desmarcar de l’admiració de la naturalesa “natural” per una nova naturalesa, com va ser el cas de la ciutat: Baudelaire i tot el seu deixant en són la prova.

Però vet aquí, com ja hem dit, que la naturalesa —vegetals, animals; els minerals encara no— torna a ser preuada, exalçada, fins i tot convertida en un referent moral. Això no significaria cap problema si aquesta admiració per tot el que va ser creat abans que l’home no hagués desdibuixat les potències espirituals dels homes i les dones, que quan omplen d’esperit el medi natural no fan altra cosa que desplaçar la pròpia espiritualitat a un medi que, en realitat, no té ànima. Només tenen ànima els éssers que parlen —n’hi ha molt pocs, en el conjunt de la creació—, per molt que les cultures animistes considerin que no solament els arbres i els cavalls tenen ànima, sinó també les pedres: vegeu el cas dels mapuche, a Sud-amèrica, una raresa en el conjunt dels mons jueu, grecollatí i cristià.

En tot cas, alguns poetes romàntics, com ara Novalis, i més encara Hölderlin, potser aquest influït per la filosofia de la naturalesa de Schelling, company seu a la Stift de Tübingen, van quedar fascinats pels aspectes més admirables de la natura, però van tenir molt present que hi havia una diferència essencial entre un fenomen natural i la intel·ligència humana: la primera no s’expressa amb paraules, però la segona pot “apropiar-se” d’un fet natural en la mesura que el converteixi en un fet de poesia, literatura, art pictòric o saviesa. Ella no té veu: l’home és capaç, això sí, d’assignar-li sentit gràcies al llenguatge; no prescindint-ne, com comença a passar. A l’himne famós “Com en dia festiu...”, Hölderlin parla del pagès que va a veure els camps després d’una tempesta —per ella mateixa un motiu romàntic— i s’admira de la naturalesa “poderosa” i “bella com els déus”, una naturalesa que, en apuntar el dia, es fa visible tota ella en la seva frescor. Però el poeta afegeix: “I el que vaig veure, sagrat, que em sigui paraula”.

Influït per Novalis, més que per Hölderlin —que va ser un desconegut fins que Nietzsche en va començar a parlar amb exaltació—, Baudelaire va escriure un sonet també molt famós, ‘Correspondències’, en què l’autor magnifica la naturalesa, escrivint-la amb lletra majúscula, però amb la idea que els “símbols” que ens envia ens permetin establir un diàleg familiar, és a dir, verbal, amb ella mateixa: “La Natura és un temple de columnes vivents / que deixen anar, de vegades, paraules confuses; / l’home hi camina com per un bosc de símbols / que l’observen amb una mirada familiar.”

Per als poetes del temps que sigui la naturalesa ha estat considerada eloqüent —i, doncs, capaç de “fer-nos ser com som”— només en la mesura que la intel·ligència o l’ànima dels homes (homini, que val per als dos gèneres) siguin capaces de transformar una sensació en una producció verbal, un pensament o una figura. La suposada ànima de la natura —sempre secreta, callada— només s’anima quan l’ésser humà li atorga una veu “necessària”; perquè ella no en té. No ens deixem ensibornar pels eslògans naturalistes i animistes. Els homes són el que són —i el que podrien arribar a ser— gràcies, primer de tot, a viure en el llenguatge. Si deixem que la natura ens faci ser el que som, llavors podem arribar a ser bones persones (mireu els gossos), però també malfactors (vegeu l’huracà desfermat).