Una escletxa a la Barcelona expat

Fa poc més de mig segle, el març del 1972, el New York Times publicava un extens reportatge sobre americans que vivien a Barcelona com a “nous expatriats” —o expats. No eren una colònia especialment glamurosa. Els artistes se n’anaven a Eivissa o Mallorca, el jovent energètic a Màlaga; “els emigrants a Barcelona”, mentrestant, “es troben sovint entre els 40 i els 50, una extensió de la Generació Beat amb calvície incipient”. Treballaven, gairebé tots, com a enviats d’empreses americanes, mers oficinistes desplaçats. L’article en compta uns 3.500, veterans de la Gran Depressió i la guerra que “han desistit en la cerca de l’Amèrica dels seus somnis, i ara l’únic que volen és recuperar l’alè abans d’endinsar-se suaument en la nit de la vellesa”. En aquesta Barcelona amable i temperada, l’expat dels setanta hi podia trobar “un pis nou de trinca, de vuit habitacions, moblat, amb tres lavabos i piscina comunitària” per sota dels 500 dòlars. Una família hi podia viure bé si ingressava 7.500 dòlars l’any.

Avancem mig segle. D’un dia per l’altre el terme expat s’ha integrat al vocabulari corrent. Ningú pensa ja en l’oficinista alopècic del New York Times. L’expat d’avui és un perfil imprecís que inclou qualsevol immigrant altament qualificat, permanent o temporal, amb un nivell d’ingressos que supera la mitjana local. En els últims anys Barcelona n’ha atret desenes de milers, en una operació coordinada des de les institucions mateix. El consens més recent és que seva la presència està empitjorant la ciutat, propiciant l’obertura de locals de brunch sense ànima i tensant el mercat immobiliari fins a extrems insostenibles. Però la de l’expat és una d’aquelles imatges formades per moltes fotografies minúscules: si te la mires prou temps, comença a desdibuixar-se. No en tenim cap definició conclusiva, i menys encara una manera sistemàtica de mesurar el seu impacte. És difícil fins i tot establir quants n’hi ha. Des de l’any passat els estrangers conformen el 25% del padró barceloní; dels 1.702.814 residents oficials, vora 430.000 tenen un passaport que no és espanyol, i d’aquests, entre 80.000 i 100.000 provenen de països amb una renda superior a l’espanyola. Però el padró és un indicador equívoc, i en cap cas estableix una correlació entre nacionalitat i nivell d’ingressos.

La manca d’una definició exacta facilita que l’expat, juntament amb el turista, es converteixi en el boc expiatori de la deriva sinistra de Barcelona. La distopia és rodona: una ciutat paral·lela formada per estrangers rics, pròspera i desenfadada, a poc a poc converteix l’altra en asfixiant i inhabitable. Les dues ciutats rarament es creuen, però de tant en tant s’obre una escletxa i veus un flaix del que hi ha a l’altra banda. En el meu cas, l’escletxa es va obrir el gener del 2022. Uns amics italians em van convidar a una festa en un pis de rajola hidràulica a l’Eixample dret. L’apartament era amplíssim, moblat amb una elegància austera que no desencaixaria a les pàgines de l’Hola. Els amfitrions —un canadenc i una nord-americana— havien omplert una taula llarga d’aliments casolans sofisticats. Els assistents, tots estrangers, treballaven majoritàriament en l’àmbit audiovisual. Tenien un peu a Barcelona i l’altre a Londres, Berlín, la Colúmbia Britànica. La revelació va trigar un temps a prendre forma, perquè es va manifestar en forma d’absència. Era l’absència del to de greuge i frustració que hauria definit l’ànim de la vetllada si hagués estat poblada per locals. Els assistents estaven còmodes en una imatge d’èxit i prosperitat que no s’avergonyien a transmetre. Eren físicament a Barcelona, però materialment i anímica en algun altre país en què els “projectes” es duien a terme sense impediments, la remuneració era constant i abundant, i les condicions d’habitatge no suposaven tema de conversa. Ningú no criticava amargament els monopolis televisius, les subvencions falsejades, els contractes precaris. Suraven per sobre de les misèries locals i gaudien sense ironia del lifestyle que els oferia la ciutat. En tan sols dues setmanes, de fet, s’estrenava a Netflix el seu últim “projecte.”

El fet de tenir un “projecte” sembla el mínim comú denominador de l’experiència expat. L’any 2021, per gestionar l’influx d’immigrants qualificats, l’Ajuntament va engegar un servei de benvinguda únic al sud d’Europa. El pack de benvinguda inclou un fullet disponible en anglès, castellà i francès, que encomia el nouvingut a fer de Barcelona “la ciutat dels teus projectes vitals”.

Però, què compta com a projecte vital? En parlo amb l’Aaron Shulman, escriptor nord-americà, autor d’un llibre sobre la família Panero, que m’ha fet de Virgili en l’univers expat barceloní. De tant en tant em reenvia invitacions a esdeveniments selectes i enigmàtics, com una trobada de gurus de l’autoajuda dirigida a estrangers a la Fundació Miró. Shulman va venir de Califòrnia el juliol del 2021 i actualment viu amb la seva família a l’Eixample esquerre. Dinem a la Gran Via, prop de l’indret exacte on el tramvia va atropellar Gaudí, en un establiment que ofereix tant classes de ioga com amanides macrobiòtiques. La dependenta em demana desacomplexadament que m’hi dirigeixi en anglès, l’únic idioma que domina.

Shulman, que parla castellà, estudia català i té una filla de deu anys que es mou amb fluïdesa entre les dues llengües i l’anglès, opina que el concepte expat és un fals monòlit. S’aventura a desconstruir-lo. Hi ha l’última fornada de nòmades digitals, que poden ser o no ser tech bros [empleats d’empreses tecnològiques], generalment inadaptats i endogàmics; hi ha els inversors immobiliaris, especuladors o no; hi ha els qui —com ell mateix— tenen una parella espanyola i han decidit assentar-se aquí; hi ha els expats de la vella escola, europeus aventurers que per fi han posat seny; els que fa que són a la ciutat quinze o trenta anys. Les subdivisions són infinites i mal·leables: els qui aprenen castellà, català o cap de les dues; els que porten els fills a la pública o a l’escola internacional; els de curt o llarg termini, etcètera.

Un dels pocs punts incontestables és que la pandèmia és el punt d’inflexió. Per a molts estatunidencs com Shulman, l’experiència del confinament va determinar la decisió d’abandonar el seu país. Payton Orr, de 30 anys i nadiua de Chicago, és de les poques persones que van aconseguir mudar-se a Barcelona durant el mateix 2020. “Per què he decidit quedar-me? Sincerament, els Estats Units són un horror, ara mateix. Políticament és molt tens. I després de la covid tot es va encarir”. A continuació esmenta els beneficis habituals de l’existència mediterrània: millor qualitat de vida, més vacances, etcètera. M’envia una nota de veu des de París, on es troba la matriu de l’empresa de videojocs per a la que treballa a Barcelona. En els quatre anys que han passat de que va arribar, centenars han seguit els seus passos. El sector dels videojocs barceloní ha crescut exponencialment, amb macroempreses globals com Bandai Namco (Tekken, Pacman, Dragon Ball) i Rovio (Angry Birds) obrint seus a la ciutat. La tendència és comuna a tot el sector tecnològic. Segons l’organisme Tech Barcelona, a la ciutat hi ha unes 2.000 startups, i la meitat dels treballadors que s’hi van incorporar el 2022 eren estrangers.

MusicBrainz, una mena d’enciclopèdia musical oberta, és una d’aquestes startups amb seu a Barcelona. El seu fundador és Robert Kaye, alemany que ha viscut trenta anys als EUA. Em cita en un bubble tea store vora l’Arc de Triomf. He aconseguit arribar a l’edat de Crist sense veure per dins un establiment tal: a mesura que m’hi apropo sento que estic a punt de creuar el Rubicó. És un migdia d’estiu d’aquells que tems entrar en combustió espontània. L’instint d’arrapar-me a les franges d’ombra fa que em comenci a desviar de la destinació. Per una casualitat obscena, en aquest moment s’està fent viral a X una publicació de l’usuari @PaulSkallas:

“La meva predicció per Barcelona és que serà el Dubai d’Occident. És massa bonica i agradable per deixar-la als nadius. Cal que la prengui una elit internacional amb portàtils.”

El tuit sembla dissenyat en un laboratori per irritar el màxim nombre de persones amb el mínim de paraules. L’arrogància del to, la transparència de les intencions, el menyspreu colonial envers els “nadius”, tot plegat concreta les sospites i paranoies d’una població acostumada a cridar al buit i no sentir res més que el propi eco. Penso a ensenyar-lo a Kaye i en aquest punt m’adono que m’he desviat més de cinc carrers del bubble tea. Per motius que no arribo a concretar, la idea d’arribar tard a la cita amb un alemany m’omple d’angúnia.

És Robert Kaye un expat? Arrufa el nas tan bon punt sent la paraula. Viu a Barcelona des del 2013 i paga els impostos a la hisenda espanyola. Voldria pensar-se, sospito, com un barceloní de procedència estrangera. Va amb bici arreu, elogia les superilles, avorreix la massificació turística i la gentrificació que el va expulsar del barri Gòtic. Fa poc es va comprar un pis prop de Tetuan pel qual ha estalviat durant anys. En aquest pis prova de perpetuar un sentit de comunitat organitzant cocktail parties una vegada al mes, a les quals, assegura, s’hi troba ocasionalment algun català.

Ens apropem amb cautela a un tema que ha aparegut, sense excepció, en totes les converses amb estrangers: la dificultat d’integrar-se amb els locals. “Els espanyols són educats, però no són gregaris”, avisava el reportatge del New York Times del 1972. “Les possibilitats que us convidin a casa, a tu o els teus fills, són pràcticament nul·les”. Kaye menciona l’experiència recurrent de trobar-se aïllat i ignorat en un grup de catalans que parlen supersònicament en la seva llengua (que no domina). El tema em posa a la defensiva. Tan bon punt em disposo a trencar una llança per l’hospitalitat local, però, m’assalta una ràfega de records d’estrangers lànguids pansint-se a la perifèria d’alguna trobada social.

Kaye em convida a la seva oficina, on comparteix espai amb un emprenedor belga de trenta-sis anys. És el primer amb qui parlo que s’identifica plenament com a expat. El seu “projecte” s’orienta explícitament a una clientela d’altres expats afluents. Fer negocis amb locals és massa complicat i hi ha, és clar, la barrera de l’idioma. El seu desinterès per l’ecosistema barceloní és tan evident que resulta gairebé refrescant. Com els “nous expatriats” americans dels setanta, l’expat belga es sent com a casa en els confins de la colònia. Em fa la sensació que als dos ens alleuja que s’acabi l’entrevista; la porta de l’ascensor que em retorna al carrer s’assembla molt a la d’una escletxa que es tanca.