Tot el que entenem d’una ciutat com Vic

k-track-dtm="">en un gastrobar. Abans d’anar-hi, vam fer cap a la biblioteca Pilarín Bayés, un lloc fantàstic, que ha tingut la vista de situar-se on està situat: en un barri a l’altra banda del riu Gurri —el riu dels inconscients, que en diu l’escriptora Maria Dolors Orriols—, en un barri amb força immigració; i amb l’oficina d’atenció al ciutadà a la planta baixa. Detalls d’aquesta mena poden passar desapercebuts però, segons com, són determinants. Quan hi entrem, el petit de casa està més fascinat amb el mobiliari que amb els llibres de primeres lectures que li oferim. El mobiliari i una gran pantalla que anuncia l’oferta cultural. La pantalla ens boicoteja. De quantes coses no serem veritablement conscients, d’aquí a uns anys, sobre l’efecte de les pantalles? El petit de casa tampoc para atenció al mural de Pilarín Bayés que hi ha a la planta infantil. Ja arribarà el dia que s’hi entretindrà. En canvi, ara, amb una perspicàcia detallista fulgurant i un gest furtiu, s’apropia de la clau del calaix d’una bibliotecària.

Un cop retornada la clau, travessem el pont sobre el Gurri. En aquesta hora i dissabte de mercat és un trànsit de colors i embalums diversos. Ens instal·lem al jardí de La Ciutat dels Sants, no gaire lluny de les Adoberies, que han començat a rebre visites guiades. Però avui tenien ple. Un nou eix d’activitat s’obre pas a la ciutat, com una nova atracció. Què entenem, del que hi veiem i dels plecs anteriors que guarda? Quan les grans ciutats militen en el gran esdeveniment, en ser un mer escenari, quin paper tindran les ciutats mitjanes?