‘Nits d’insomni’, d’Elizabeth Hardwick: Dies desvetllats

Amb la seva Teoria de la bossa de la ficció, Ursula K. Le Guin es rebel·lava (entre d’altres coses) contra una certa tradició literària basada en l’heroi que aporta solucions heroiques quan li passen coses heroiques... Per defugir-la, Le Guin proposava un tipus de novel·la “plena de començaments sense finals, d’iniciacions, de pèrdues, de transformacions i desplaçaments, i més artificis que no pas conflictes”. Les Nits d’insomni d’Elizabeth Hardwick són aquesta novel·la més i tot que les de Le Guin. El llibre és una escampadissa de motius i pensaments, de records fugaços i espurnejants (gràcies a l’agudesa poètica de l’autora). Hardwick el va enllestir a finals del setanta, en la seva seixantena (perquè “no penses gaire en el passat fins que no n’estàs plena”), plantejant-lo com una memoir per revisar els anys de jove atrapada a Kentucky i els anys de dona vibrant a Nova York.

Seguint el flux d’aquestes notes, aflora el retrat de Hardwick com a dona amoïnada, o com a dona ben informada per mil lectures i pel do de l’observació. Es fixa en el que fan els rics i els pobres a ciutat, què diuen les dones de fer feines, què els passa als homes com Alex, l’amant, o J., el marieta, amb qui s’aficiona al jazz (quan el jazz era excitant, reprovable i tot); retrata la figura tan mítica com tràgica de Billie Holliday. Els girs narratius, en Hardwick, es troben en les descripcions que, inesperadament, poden abandonar el món físic: “amb els cabells al vent, les joies arrencades d’orelles i dits, el cor bategant i una estranya ratxa d’aire que li va omplir el cap per sempre més i que semblava bufar-li dins del front i arrissar-li les pestanyes negres”.

En tant que memòries urbanes, hi trobem l’expe­riència de la solitud: la solitud de ser l’única dona en un vagó restaurant o en la vida intel·lectual novaiorquesa, la possibilitat desafiant de la solteria però també la violència de trobar-te sola (“el record d’una nit lamentable al sofà d’una residència universitària”). Hardwick, determinada a no ser la dona que suposadament hauria de ser (allunyant-se de l’exemple caduc de la mare: “Aquesta fatídica fertilitat la va tenir gran part de la seva vida sota el domini de la naturalesa”), ataca les convencions i llança uns quants dards contra l’heterodestí: “Parelles joves de triomfadors compren cases i inverteixen molts diners per deixar al descobert la fusta antiga, eliminar les escales de l’entrada perquè no s’hi asseguin els borratxos i dedicar una planta sencera als nens perquè no molestin”.

Amb el seu estil astut, urgent, formidable, Nits d’insomni segueix la lògica de la juxtaposició d’imatges i l’enumeració poètica. Com si llegíssim L’educació sentimental, amb tots els seus moments d’atenció a la roba i els moarés, totes les lluïssors i les ombres, tota la vivacitat del record està intacta, només que s’ha eliminat el fil narratiu que ho podria unificar tot.

Desviant-se de l’europeisme que els caracteritza (havien fet marrada cap a Amèrica, sí, amb els poemes d’Elizabeth Bishop), l’editorial Flâneur ha publicat amb traducció de Dolors Udina un llibre crític i emocio­nant (“Que dolça la punxada al final dels paràgrafs!”) que accepta el repte de barrejar-se amb la vida pròpia i la dels altres. Tothom que va celebrar el Nobel d’Annie Ernaux, especialment per Els anys, hauria de rellegir Hardwick o, encara més plaent i tot, descobrir Hardwick per primer cop.

Nits d’insomni 

Elizabeth Hardwick  
Traducció de Dolors Udina
Flâneur. 176 pàgines. 20 euros