La tragèdia d’Ifigenia també es llegeix
L’obra d’Eurípides planteja dilemes morals i existencials irresolubles que fan de l’obra un clàssic, que ara també es pot veure al Teatre Lliure
El 2023 va fer trenta anys de la mort del gran hel·lenista Josep Alsina Clota. El 1966, Alsina va iniciar la traducció de les tragèdies completes d’Eurípides a la Fundació Bernat Metge, i ara Marta Oller ha completat la tasca hercúlia amb Ifigenia a Àulida. El magne projecte ha estat possible pel bon ofici de filòlegs com Jaume Almirall, Maria Rosa Llabrés, Joan Pagès, Adrià Piñol, Montserrat Nogueras i Jordi Pàmias, dotats d’una moral heroica per gosar traduir el gran dramaturg, sobretot perquè abans ho havia fet Carles Riba.
El mite d’Ifigenia fascinà Racine, Goethe o Iannis Ritsos, com fascinà Eurípides en dues de les seves tragèdies: Ifigenia entre els taures i Ifigenia a Àulida. Ifigenia, víctima d’una guerra i sacrificada als déus per garantir un vent favorable a la flota grega, obligada a fondejar a Àulida en la seva expedició cap a Troia. La filla obedient i innocent portada a Àulida per ordre del seu pare Agamèmnon per lliurar-la falsament en matrimoni a Aquil·leu. La fúria de la venjança de la mare, Clitemnestra, que veu impotent com la seva filla és enganyada i sacrificada; l’homicida Clitemnestra condemnada per la tradició i humanitzada i rehabilitada per Colm Tóibín a La casa dels noms.
Però Ifigenia a Àulida, com les altres tragèdies d’Eurípides, planteja dilemes morals i existencials irresolubles que fan de l’obra un clàssic, o allò que Marta Oller descriu, seguint la Poètica d’Aristòtil, com la “mutabilitat de la condició humana”: de contradicció en contradicció davant d’un destí imprevisible, el d’uns mortals dels quals és propi “alegrar-se i afligir-se”, perquè, com es lamenta Agamèmnon, “no n’hi ha cap de feliç i benaurat fins al final, perquè no ha nascut mai ningú lliure de pena”.
A la tragèdia podem llegir també, entre línies i com una nova mostra d’orientalisme, un manifest polític que veu, en la unió dels grecs en una expedició panhel·lènica com la de la guerra de Troia, la millor solució per fer front a l’amenaça persa: “perquè els grecs governin sobre els bàrbars i no pas els bàrbars sobre els grecs, perquè els uns són un poble esclau, mentre els altres són homes lliures”. Com en tota tragèdia d’Eurípides, aquell que definí les dones com una calamitat ambigua, el gènere es manifesta entre vers i vers, en parlaments sobre la virtut de dones que es fan càrrec de les feines domèstiques i d’homes que s’encarreguen de les coses de fora, definint com a lloc natural dels sexes una polaritat d’espais de gènere infranquejables. No és fàcil saber si hem de veure Eurípides com un defensor dels drets de les dones o com un apologista de la raó patriarcal. Del que no hi ha dubte és que en una Atenes com la del segle V aC, que es debatia entre la phýsis i el nómos, la naturalesa i el costum, la moral natural o convencional, l’universalisme o el relativisme, va saber interpel·lar els grans dilemes de la naturalesa humana.
No es podia rendir millor tribut a la memòria del professor Alsina Clota, a la memòria d’una Casa dels Clàssics que la Fundació Bernat Metge manté viva des de fa cent anys. L’homenatge culmina aquests dies amb una Ifigenia al Teatre Lliure, amb adaptació Albert Arribas, direcció d’Alícia Gorina i amb Emma Vilarasau i Pere Arquillué. El mestre Alsina segur que se’n sentiria orgullós: per fi Eurípides complet en català i bilingüe, com deia Kavafis, el tràgic dels batecs que amb Èsquil i Sòfocles “de la volta del cel en va fer l’escenari”.
Tragèdies, vol. IX, 2: Ifigenia a Àulida
Fundació Bernat Metge
296 pàgines. 39 euros
