_
_
_
_
_
més ben dit
Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

True-crime i risketos: el que tenen en comú ‘Mamífera’, ‘Jauría’ i ‘Baby reindeer’

Quin sentit té escenificar la veritat d’una manera literal? El teatre i el cinema haurien de ser l’espai on reflexionem sobre la vida, no el lloc on ens en lamentem

María Rodríguez Soto i Enric Auquer en un moment de 'Mamífera'.
María Rodríguez Soto i Enric Auquer en un moment de 'Mamífera'.Edna Cinema

Sempre m’han fet mandra aquells que s’atreveixen a afirmar, amb la boca ben grossa, que “la veritat supera la ficció”. Aquesta frase és en si mateixa una crida a la mediocritat, al conformisme intel·lectual. Em faria l’esnob i els respondria que Flaubert deia que “amb bons sentiments, es fa mala literatura”. I és clar que som a l’era dels “bons sentiments”, així que suposo que és per això que la nostra cartellera és plena d’obres que aposten per la veritat, fetes amb molt bona intenció i amb una voluntat reparadora, però absolutament allunyades del fet artístic. Intueixo que aquest és un dels motius pels quals la crítica cultural és pràcticament inexistent: ningú vol ofendre ningú.

Com tothom a Barcelona, tenia moltes expectatives respecte al muntatge Jauría, però en sortir del teatre l’únic que em vaig plantejar va ser des d’on es podria criticar l’obra de Miguel del Arco sense frivolitzar amb els fets que s’hi expliquen. Joder, és un espectacle “necessari”, “colpidor”, tot el públic es va posar dret; però, què aplaudien? La brutalitat del cas o el muntatge teatral? No ho sabrem mai, perquè a la sortida tothom semblava massa afectat com per engegar una conversa: mare meva, quina història més dura no?

Sí, és una història duríssima. Però, quin sentit té escenificar la veritat d’una manera tan literal? El teatre, si m’obligueu a posar-me essencialista, hauria de ser l’espai on reflexionem sobre la vida, no el lloc on ens en lamentem. Anem a fer una birra, vaig dir, quina ansietat! En aquella taula es va parlar de tot menys de la peça, perquè en el fons ja estava tot dit.

Vaig tenir una sensació similar quan jo mateixa em vaig haver d’enfrontar a conduir el col·loqui sobre la pel·lícula El consentimiento, basada en el llibre de Vanessa Springora, on es plasma en imatges la relació d’abús de poder que ella mateixa va viure. Em vaig prohibir dir que l’adaptació de Vanesa Filho m’havia semblat d’allò més sensacionalista, perquè, segons deia la mateixa directora, havia volgut ser el màxim de fidel al relat de la víctima. Altra vegada, doncs, ja està tot dit. Em van pagar molt bé per resumir el que s’havia vist en la projecció i fer anar conceptes com abús, reparació i consentiment a la perfecció. Ja us vaig confessar fa temps que soc molt bona fent servir el ChatGPT.

Amb l’excusa d’aquesta columna vaig veure Mamífera, una hora i mitja (que se’m va fer llarga) de diàlegs plens de clixés sobre la maternitat no desitjada. No em podia creure aquelles rèpliques, absolutament infantiloides, sortint de la boca de dones, a priori, madures, cultes i terapietzades. Però vaig pensar que, si em fotia en aquest merder, segur que sortiria alguna que diria: jo parlo exactament així amb les meves amigues. O pitjor, que la directora (màxima autoritat del relat) diria que ella volia parlar dels seus sentiments, exposar la seva subjectivitat en la pel·lícula. Llavors, novament, ja estaria tot dit i la meva crítica s’esfondraria. És clar que, en el partit veritat versus ficció, guanya la veritat de golejada; i per megafonia se sent: “El neoliberalisme ha envaït les nostres pantalles, la teva subjectivitat pot esdevenir dogma si la poses en escena”.

Però no cal anar tan lluny, passa igual en qualsevol discussió. Quan la situació es posa massa tensa o, siguem sincers, ens estem quedant sense arguments, hi ha una frase que pot amb tot: és que jo em sento així. Ah, perdona, llavors donem per tancada la sessió.

Hem donat per tancada la sessió de la crítica cultural, de l’exigència, de la reflexió. Totes a veure els true crimes de Netflix i a mullar calces amb en Carles Porta. A valorar com s’assembla Úrsula Corberó a Rosa Peral i a dormir tranquil·les sabent que el que veiem “és així i punt”. No fos cas que haguéssim de tenir una opinió pròpia. No fos cas que haguéssim de pensar com escenificar una agressió o poguéssim arribar a empatitzar amb un violador. És clar que prefereixes ser la que surt del cine dient que Mamífera és una pel·lícula “necessària”, perquè t’hi has vist reflectida a tu i a les teves amigues, i per a tu això ja és més que suficient. Com ens agrada mirar-nos al mirall.

No podia acabar aquesta reflexió sense mencionar la sèrie Baby reindeer, la nova producció de Netflix escrita i protagonitzada pel còmic Richard Gadd. Aquest també vol parlar dels seus sentiments, però, al contrari que tots els exemples fallits que he esmentat (i ja em sap greu haver de citar una producció de Netflix, però no sempre puc referir-me a Autodefensa), ho fa sent conscient de la seva subjectivitat i del que aquesta representa. És a dir, es pregunta com serà llegida des de fora i, per tant, Gadd, en preocupar-se per qüestions artístiques i no morals, exerceix d’autor i no de víctima.

Perquè, malgrat estar basada en fets reals (relata la situació d’assetjament que va viure durant quatre anys), el protagonista de la història exposa sense vergonya les contradiccions del seu personatge. Al cap i a la fi, aquesta és la gràcia de basar-se en fets reals, no? Suposo que és per això que totes estareu d’acord que és millor As Bestas que La sociedad de la nieve, oi?

Però, de la mateixa manera que, per molt que ho desitgeu i els vostres pares es gastin milions d’euros a l’ESCAC, no tots podeu ser cineastes; tampoc totes les vivències mereixen ser escenificades pel simple fet de ser reals: per molt crues i impactants que semblin, hauríem de saber distingir entre una tragèdia i una història.

Sé que us fotrà que us digui, convergents de bona fe, que cada cop esteu més a prop d’aquelles parelles que miren programes del cor i mengen Risketos. Ells aplaudeixen les intervencions d’una tertuliana molt cridanera, vosaltres com de bé imita l’accent sevillà el nen de Ventdelplà; al final, sou el mateix: aduladors de la veritat.

Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_