Pel·lícules d’esquena al prestigi oficial

Abans que Netflix aboqués les sales a una crisi fatal, la desaparició dels cinemes de les ciutats, i especialment dels barris, va ser un dels fenòmens urbans que millor representaren el pas del segle XX al XXI. Les cròniques d’aquell canvi acostumen a rebre un tractament nostàlgic, però val la pena subratllar aspectes més incisius: el desplaçament de les sales de cine als centres comercials desdibuixà el caràcter popular i veïnal de l’experiència d’anar a veure pel·lícules.

La presència dels cines per tot el mapa de la ciutat (i dels pobles!) conformava un teixit cultural a l’abast de tothom, de preu accessible i vocació universal, a vora de casa. Nascut l’any 1980, jo no pogué viure aquelles sales de postguerra que la gent ocupava com si fossin una fira a la plaça, però sí que vaig conèixer un esdeveniment deutor d’aquell esperit, les Dotze Hores de Terror que a Mallorca organitzava el mític Chaplin, Déu el tingui a la glòria.

Avui només queden tres sales en funcionament al si de Palma, i una d’elles, Cineciutat, sostinguda per iniciativa ciutadana, acaba de perdre la subvenció de l’ajuntament. També queden alguns locals que, dècades després del tancament, encara no han trobat una segona vida: cadàvers de cetacis enmig d’un trenat de carrers en transformació. Una petjada més de la dinàmica que ha buidat de contingut les ciutats mediterrànies.

Penso en tot això perquè Nova Editorial Moll, que es mereix una postal a Quadern, ha publicat Palma grindhouse, un llibre que ofereix, i mereix, carretades d’amor genuí. Els autors són Joan Villafàfila i Pako Navarro (potser la persona amb criteri més infal·lible que conec). A partir d’una recopilació fascinant d’anuncis d’estrenes setmanals a la premsa, Palma grindhouse aconsegueix ser diverses coses simultàniament. Primer, un diccionari de cinema brutanxo: giallo, exploit, quinqui, fantaterror espanyol, softcore europeu... Segon, una crònica de les classes populars de Palma i, per extensió, d’arreu del país. I tercer, una mirada a les relacions entre cultura i poder o cultura i estat, amb referències a la censura, els diversos puritanismes, la relació d’Espanya amb els corrents internacionals, etc. Tot empeltat amb una naturalitat admirable.

De tota manera, el que vertaderament m’encanta d’aquesta jugueta que s’han inventat Villafàfila i Navarro és la reivindicació d’unes pel·lícules nascudes d’esquena al prestigi oficial, els grans pressupostos o les doctrines del bon gust. De Charles Bronson a Holocaust caníbal, el catàleg de Palma grindhouse supura un gaudi visceral i gairebé primari pel cinema entès com a grand guignol, alliberament instintiu, festassa adolescent. Un llibre antipurità, comunal i desinhibit. Un llibre que agraeixo de cor.