_
_
_
_
_
quart paisatge
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Una monja i un somiador a l’Empordà

Jordi Vilella i Anna Solanillas volen convertir Ca la Rosa, a Verges, en un centre per a la creació i l’experimentació artística

Serigrafia de la Regina Giménez, a Ca la Rosa. Imatges cedides.
Serigrafia de la Regina Giménez, a Ca la Rosa. Imatges cedides.jordi vilella

Quan vaig conèixer Jordi Vilella, un prodigi de la serigrafia, encara tenia una petita galeria d’art al Raval. Es deia Appart Showroom i era un aparador d’obra gràfica original de noms consagrats —Isidro Ferrer, Marcos Palazzi, els germans Moscardó, Marta Chinchilla...— i d’artistes emergents. També hi havia un raconet per a la fotografia. Recordo especialment l’exquisida mirada de Lluc Queralt i com el mateix Vilella capturava instants de Barcelona en blanc i negre. En aquella època, ni ell ni jo coneixíem Corita Kent. Però un dia algú li va parlar d’una monja que durant els anys seixanta i setanta impartia classes d’art a Califòrnia i es va enamorar de la història. Sobretot perquè la gran passió de Sister Corita era la serigrafia. Uns anys més tard, es va publicar Observar, Conectar, Celebrar (Editorial GG, 2019), el llibre on la mateira Corita i una exalumna seva, Jan Steward, explicaven la metodologia d’aquelles revolucionàries classes d’art a l’Immaculate Heart College de Los Angeles. I Villella, un somiador de somriure permanent, va adoptar-la com una espècie de Bíblia.

Frances Elizabeth Kent va néixer el 1919 a Iowa i, des de petita, va sentir una pulsió creativa que els seus pares van encoratjar. En complir 18 anys, va entrar en un convent i va adoptar el nom de Sister Corita. Això no li va impedir seguir formant-se: va estudiar Belles Arts i, temps després, va fer un màster en Història de l’Art. El seu hàbitat natural, però, eren les aules de l’Immaculate Heart College, on va arribar a ser cap del Departament d’Art. Tots podem parlar, tots podem escriure i, si ens lliurem dels nostres bloqueigs, tots podem pintar i crear coses. La seva proposta pedagògica fugia del cànon d’aprendre a base de copiar. La carismàtica Sister Corita prohibia als seus alumnes inspirar-se en obres d’art i els animava a exercitar la seva pròpia creativitat observant l’entorn i fixant-se en les coses quotidianes. Ella mateixa ho posava en pràctica en la seva pròpia obra serigràfica, on mesclava colors i tipografies que manllevava de les tanques publicitàries i els diaris de l’època. Una obra bella, subversiva i avançada al seu temps que es troba avui dia en alguns dels museus més importants dels Estats Units. No en va, el 1967 la revista Newsweek li va dedicar la portada sota l’epígraf de “la monja moderna”.

Fer i crear són actes d’esperança, i conforme creix aquesta esperança, ens anem deixant de sentir aclaparats pels problemes del món i recordem que tots —com a persones individuals i com a grup— podem actuar davant d’aquests problemes. Vilella comparteix la mateixa filosofia que Corita Kent, de qui destaca la seva voluntat de donar a l’art una dimensió social que ajudi a transformar l’entorn més proper. En tancar la galeria del Raval, va centrar els seus esforços en el taller de serigrafia que tenia a prop de l’Hospital de Sant Pau. Però pel seu cap feia temps que rondava una altra idea, mig esbojarrada, mig suïcida. En paraules seves, una missió divina que finalment s’està materialitzant a l’antic hostal de Verges. Juntament amb la seva companya, l’artista visual Anna Solanilla, està reformant aquest edifici empordanès de finals del segle XIX per convertir-lo en Ca la Rosa, un centre per a la creació i l’experimentació artística. De moment, ja hi té instal·lat el taller de serigrafia, on segueix estampant obra gràfica per a artistes de renom com Regina Giménez i Rafel G. Bianchi. També acaben d’encetar una campanya de Verkami que els ajudi a acabar de reformar un espai que acollirà residències artístiques, formacions, conferències... Volen que Ca la Rosa sigui un revulsiu, que sacsegi l’escena de la comarca i que la seva ona expansiva arribi al més lluny possible. L’art ens fa més bones persones i és un benefici per a la societat, recalca Solanilla. Vilella assenteix i, com qui no vol la cosa, agraeix la llum daurada que cada capvespre banya l’interior de l’Empordà. “Crec que és Corita que ens saluda”, fa broma. Però ja no en fa quan diu que algun dia a Ca la Rosa hi haurà una exposició de les serigrafies de la monja que el va captivar, la millor manera de tancar un cercle vital d’observació, connexió i celebració.

Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_