El gran moment de la traducció en català

No seria forassenyat dir no tan sols que la traducció en català viu un bon moment, sinó que viu el seu millor moment i tot. Malgrat la migradesa de les tarifes i uns terminis no sempre fàcils, l’ecosistema literari català (noti’s que considerem la traducció literària com a part mateixa de la literatura catalana) s’ha vist enriquit per un seguit d’ajudes —en forma de subvencions pròpies o de cultures foranes que busquen difusió— que fan que el traductor, poc o molt, pugui pensar a viure d’això. A més, l’augment de recursos lèxics a l’abast, així com l’ambició de moltes editorials, que garbellen en llengües i cultures no hegemòniques a la cerca de noves veus, han fet que, ara com ara, hi hagi poques llengües que no es tradueixin directament i requereixin d’una llengua pont, com solia passar abans.

Tot plegat, a banda de beneficiar la cultura catalana mateix, està beneficiant la llengua, concretament la llengua literària. De fet, el fenomen més interessant —i també divertit, almenys per als que ens dediquem a corregir traduccions— dels darrers anys ha estat justament la construcció de tota una part fins ara força negligida de la llengua literària com és el col·loquial escrit, amb tot de recursos que han saltat de la llengua oral a la informalitat escrita, i de la informalitat escrita a la llengua literària en si. Podríem dir que assistim a uns laboratoris d’idees i provatures en què els traductors estan xalant de valent.

De fet, el fenomen coincideix en el temps amb la nova gramàtica, d’aviat farà deu anys, que subvertia la idea de correcció per emmotllar la llengua, no a una normativa pètria, sinó a la idea d’adequació, la qual sempre havia de fer atenció al registre lingüístic i a les varietats geogràfica i social. Res ha tornat a ser com abans, quan les coses eren o no eren correctes, i ara tot esdevé més subjectiu, més líquid. I han emergit tota una sèrie de recursos que abans autors i traductors evitaven, i si no els evitaven, el corrector ja s’encarregava d’erradicar-los: omissió de lletres (si ho ’gués sabut), alteracions ortogràfiques (coneixe’t), epèntesis (feu’s-e), col·loquialismes (aviam), aglutinacions (esclar), interferències (estupendo), l’article neutre lo, formes pronominals plenes (me sembla), doble datiu (els hi he dit que no) i altres coses que aquí no caben. Tota una festa.

Per descomptat, aquest moment afecta també l’escriptor autòcton, el que escriu en català original, però en el cas de les traduccions s’hi afegeix una circumstància que porta la llengua literària una mica més enllà. En general, un autor en català podrà adequar la seva llengua a un determinat registre informal a través del realisme lingüístic, i per tant reproduir la parla de l’entorn amb una certa fidelitat. Així, si es vol ambientar una novel·la a Barcelona, no serà extravagant trobar personatges fortament interferits d’altres llengües (castellà sobretot), mentre que aquest recurs serà absurd si es busca traslladar la informalitat d’una novel·la escrita en anglès i ambientada per exemple a Man­chester. Un personatge original pot dir “joder” o “no ho pillo”, però un personatge traduït no. Diguem que, així com els escriptors poden recórrer al realisme per expressar la variació social endògena, per plasmar la variació social exògena els traductors s’hauran de servir més aviat de la versemblança.

I aquí, com deia, comencen les provatures. Xavier Pàmies, per exemple, no pot recórrer a un català “real” per representar la parla popular de Nova Orleans a La confabulació dels imbècils, però és indubtable que la mescla de recursos que hi fa jugar dibuixen un català autèntic. Com és autèntic el català d’Esther Tallada a Amada, amb diversitat de registres per als esclaus però també per a blancs de diferents estrats socials. És coneguda la perícia de Pau Vidal per traslladar a un català versemblant la diversitat dialectal italiana sense caure en la transposició fàcil de buscar equivalències amb els dialectes d’aquí. I Crim i càstig poques vegades ha tingut un reflex tan fidel a l’extravagància de l’escriptura de Dostoievski com en la versió de Miquel Cabal. A Negra nit, Ferran Ràfols opta per pintar la parla dels personatges amb tons de català occidental, mentre que Paul Sán­chez Keighley s’atreveix a interferir el català de castellà per reflectir la influència de l’àrab en l’hebreu modern d’Etgar Keret. I Marta Marfany pràcticament sosté tot Huckleberry Finn a l’oest a base d’un riquíssim col·loquial escrit.

No pararíem, d’exemples n’hi ha molts més, i hi ha camp per córrer. Gaudim-ne, perquè s’està construint llengua i literatura.