‘Barcelona’ de Prudenci Bertrana: quan les cròniques eren memorables

La Barcelona de principis del segle XX és una pedrera per als cronistes. Els quioscos bullen de diaris, passen coses molt grosses i hi ha fal·lera per explicar-les. El Cap i Casal s’industrialitza i s’urbanitza a tot estrop. Mentrestant, el rusc humà brunzeix, frenètic. Som en una època tumultuosa, de canvi, de batusses i frisances. I gràcies a les nostres millors generacions d’escriptors, aquesta ciutat ha quedat immortalitzada en columnes i reports. Es tracta d’un corpus que no té preu, un tresor que ara, amb la publicació de Barcelona —una selecció d’articles de Prudenci Bertrana—, acull l’obra periodística d’un gran autor nostrat.

Furibund de Girona i del seu radi natural, Bertrana va viure trenta anys a Barcelona, des que s’hi va instal·lar, el 1912, fins que va passar avall, el 1941. Enllà de la seva producció novel·lística i dramatúrgica, tan respectada i tan consumida, es va veure obligat a treure’s un sobresou tot exercint de periodista. No en va, les seves cròniques claquen a les capçaleres més importants, com La Publicitat, El Poble Català, L’Esquella de la Torratxa, La Veu de Catalunya i un pilot d’altres.

Les columnes de Bertrana són d’una vivor intel·ligent, perquè tracta els fets i la gent amb ironia, pietat, disgust i estima, tot alhora. Addicte a la deambulació erràtica i burgesa, l’home surt al carrer a caçar escenes i detalls, i no hi ha res, res, que no acabi dissecat en un paràgraf. Els estrats socials, la immundícia, els efluvis culturals, els capricis de la modernitat, ara són les bèsties, adés els bunyols urbanístics, la pols!; l’aplec de cròniques (1912-1936) conforma un mostrari que, llegit avui, enamora. L’autor no deixa res per verd i tothora aprofita, també, per jugar a l’odi que serva un homenatge, a la lloança que amaga el retret, amb un rerefons melancòlic, enyoradís, propi de l’home comarcal que es veu fatalment lligat a tastar ciment, dia sí i dia també.

Un altre punt fort del llibre té a veure amb la prosa bertraniana, el to i la forma. Pel que fa al primer, hi ha una mena de nonchalance que travessa les peces, un desmenjament que les converteix en confidències amistoses. No té, doncs, la gota de llimona, la punxa de Cafè, copa i puro de Sagarra (1929), perquè no estripa mai del tot. No té, tampoc, la badoqueria agressiva de Barcelona, una discussió entranyable, de Josep Pla, aquelles estampes dels seus anys universitaris (1913-1919). I finalment, no es despenja del senyoriu que batega a Les bonhomies de Josep Carner (1925), perquè Bertrana no és d’estirp aristocràtica, ni cap jove testosterònic, i, sobretot, no és cap barceloní de bona soca. Per contra, però, encomana bonior, un ull crític que no destrueix el que mira, una bonica sensació de xerrar amb el lector, de bracet, caminotejant.

Pel que fa a la prosa, i això no és exclusiu d’aquest llibre, Bertrana és un escriptor d’una plasticitat abassegadora, de recursos il·limitats. Hi ha frases memorables que semblen escrites amb sang. Ara que les cròniques a preu fet s’han convertit, sovint, en purs prospectes de medicament, la prosa d’aquest gironí empeltat a la capital ens retorna la joia d’una literatura de primera qualitat.

Barcelona 

Prudenci Bertrana 
Edició a cura de Judit Pujol Prat
Cap de Brot. 400 pàgines. 21,90 euros