‘Els poemes’, de Catul: La seva sinceritat captiva i fascina

Com deuria imaginar Catul (c. 84-54 aC) la pervivència dels seus petons i laments commovedors en la història de la literatura i en la nostra memòria cultural? Odi et amo. Amor i odi són les passions que impulsen els seus poemes, la seva font d’inspiració, la vida mateixa, intensament viscuda i jo­vial, espontània i vital, aquí i ara, sense pensar en l’endemà. La seva sinceritat captiva i fascina perquè, com explica diàfanament Jaume Juan Castelló al pròleg, la seva és la veu d’algú que té clar que a la vida i a l’amor cal arribar-hi nu, sense disfresses ni artificis, sense hipòcrites servituds a les convencions.

Impagable la reflexió del traductor de per què un jove adolescent simpatitza més avui dia amb la lectura dels mil petons de Lèsbia (Clòdia a la vida real, però no amb certesa absoluta) que amb l’amor commovedor i tràgic de Dido per Eneas i els insuperables versos de l’Eneida de Virgili. Sens dubte, una bona recomanació per a aquells que tenen la responsabilitat d’iniciar els joves en el bell viatge de la literatura enfront dels apocalíptics fatalistes sobre el futur de la lectura, perquè poetes com Catul no viuen de nostàlgies passades, ni d’horitzons d’expectatives de futur, ni de vells models encarcarats, ni de records idealitzats, petrificats, sublimats; viuen en un present líquid, en un etern avui de fecunda crisi que fa gairebé del carpe diem un manament vital, un efectiu i no menys nociu fàrmac de moral epicúria que de l’instant fa l’única opció de futur. Domesticació de les passions, sexualitats múltiples i identitats canviants, anhels i goigs complerts i incomplerts, set de present i velocitat desfermada destaquen en les vides i en el retrat del lector adolescent, com en la poesia de Catul i en la dels neotèrics o novíssims, censurats per Ciceró, que cercaren en el model de Cal·límac i en la brevetat d’una poesia condensada, erudita i polida una sortida a la individualitat, al subjectivisme, l’emotivisme i les angoixes morals i vitals.

Però Catul no només canta a la servitud de l’amor, al foc secret que crema al fons del pit, als desitjos encesos i als turments d’odiar i estimar, a l’enyor persistent d’un amor del passat; fa una radiografia d’una Roma canviant, la del segle I aC, per la qual circulen de bracet rigoristes morals i censors, com el Ciceró que malparla de Lèsbia, amb hedonistes que han sucumbit a la moda grega, com Pisó o Juli Cèsar, i on es desfermen ambicions polítiques que amenacen la integritat de la República. No falten tampoc el conmovedor record i el plor abundós davant les cendres silents del germà. Catul, però, de qui no podem assegurar amb certesa que fos un epicuri, ha fet seva la màxima del Jardí de passar desapercebut. Observa amb els ulls de la literatura el que els ulls humans només li mostren veladament, de vegades amb valors revolucionaris: la seva no amagada bisexualitat amb la puella Lèsbia i el puer delicatus Juvenci, la collita de petons que no arriben mai a assaciar-lo; de vegades amb apologies de virtuts i institucions ancestrals, com el seu bellíssim i tradicional càntic nupcial o himeneu, on els esposos abracen els seus cossos d’amor com l’heura estreny l’arbre arreu. No falta tampoc la crítica literària a la mala literatura que versifica o escriu Annals a l’engròs, l’apologia dels versos lascius i impúdics, l’encís de l’em­briac de l’oci i el luxe, de les delícies i els plaers lícits i il·lícits...

Amistats incondicionals i odis descarnats, amors furtius i desamors devastadors capten ahir i avui l’interès del lector, de l’adolescent i de l’adult, perquè les passions humanes són atemporals, no tenen edat, i les coaccions del desig i l’amor són la columna vertebral de la poesia del poeta de Verona, de les nostres vides i dels nostres pactes d’amor indisolubles i sagrats. Som al davant d’una nova i excel·lent traducció de poesia de la Roma antiga de Jaume Juan Castelló, com abans amb l’Art d’enamorar d’Ovidi, les Odes d’Horaci o els Epigrames de Marcial, en aquesta Pléiade de clàssics grecollatins que Adesiara ens regala de nou generosament per a la plenitud de les nostres vides.