Ciceró i l’insult en política

El moment més comentat en els mitjans de comunicació i xarxes socials de l’última campanya electoral del 20-D va succeir quan, en ple debat televisat, Sánchez va dir: "El president del govern, senyor Rajoy, ha de ser una persona decent; i vostè no ho és" i Rajoy va replicar: "La seva intervenció ha estat roïna, mesquina i menyspreable; és una intervenció mi-se-ra-ble". Quatre mesos després d’aquest acre encreuament de desqualificacions, es va produir el ritual de la disculpa i l’acceptació escenificat amb formes corteses davant dels mitjans. L’episodi de l’agressió mútua va quedar resolt elegantment.

Qui crea que aquesta tempesta de virulència verbal no massa exemplar és una novetat amb prou feines vista en el debat polític d’alt nivell, que recordi que des de l’any 450 a. de C. la retòrica clàssica codifica aquest comportament bel·ligerant en la figura oratòria de l’argument ad hominem. L’argument contra la persona, la paraula usada com una agressió mútua cos a cos, no forma part precisament de l’inventari d’arguments lògics i racionals aristotèlics, sinó que és un dels millors exemples d’allò que Ciceró va denominar fal·làcies emocionals, desbordaments passionals amb format d’argument però buits de contingut útil per a un debat. En l’oratòria clàssica, l’insult contra l’adversari és una estratègia feble i errònia, perquè subratlla la manca d’arguments convincents substituïts per soroll i produeix una deterioració de la imatge personal i ètica de l’orador en la consideració de l’auditori.

És cert que, en determinades conjuntures històriques, es van donar les circumstàncies propícies perquè s’instaurés provisionalment una espècie de període d’excepció oratòria durant el qual l’argument ad hominem va complir una funció beneficiosa que Ciceró fins i tot va qualificar de "deure cívic". Quan els valors democràtics de la república romana corrien perill a causa del saqueig de les arques públiques i l’aspecte moral corrupte de Marc Antoni, va sorgir l’obligació moral d’alçar clarament i rotundament la veu contra el tirà per desemmascarar-lo. I Ciceró va llançar les seves filípiques al senat contra Marc Antoni el 44 a. de C., usant, entre altres expressions humiliants: "vergonya humana errant degradada per l’enviliment, profanador de l’honestedat i la virtut, campió de tots els vicis, el més estúpid dels mortals, prostitut de moral corrompuda, expert en actes de baixesa i infàmia, borratxo dissolut". Les filípiques ciceronianes van ser una sèrie de discursos demolidors pronunciats a la seu senatorial que van destrossar per sempre la imatge personal i la reputació pública de Marc Antoni, que fet i fet va haver d’exiliar-se a Egipte, el lloc de la Terra coneguda més allunyat de Roma. A Ciceró, li van costar la vida.

Si no corre perill la democràcia segrestada per un corrupte poderós, l’agressió verbal personal en el debat polític és una fal·làcia simple amb aparença enganyosa d’argument que enrareix la discussió, un episodi dialèctic desafortunat al qual se li augura un recorregut natural que acabarà de manera previsible en una reconciliació civilitzada i amable de les parts. No obstant això, tornant a la reflexió comunicativa que ens proporciona la història de l’oratòria política, en un altre gir, la sofisticada ment de Ciceró va advertir que, en determinades ocasions, un orador pot utilitzar arterosament l’argument ad hominem com a estratègia per provocar de manera interessada un conflicte que ompli de soroll i fúria la situació, permetent al polític desviar l’atenció i no abordar en profunditat un tema incòmode del qual no li convé parlar en aquest moment. En aquest cas, l’atac verbal a l’adversari seria paradoxalment una manera indirecta d’autodefensa. Ciceró afegeix a aquesta reflexió la sospita que, de vegades, tots dos oradors es poden aprofitar de la confusa situació.

Segons xifres publicades pel Ministeri de l’Interior, al nostre país hi ha obertes prop de 1700 causes per corrupció, amb més de 500 imputats i 20 culpables sentenciats a la presó. Quan esclata un episodi d’agressió verbal personal mútua en un debat polític, els ciutadans tenen la sensació que els oponents senten una animadversió personal mútua, radical i urgent que els impedeix seguir debatent sobre la qüestió que els enfronta. Deixar d’argumentar de manera racional per atacar-se verbalment d’una manera molt crua és un fracàs comunicatiu per tothom que priva desafortunadament els ciutadans d’escoltar el que els seus líders polítics han de dir sobre un tema polèmic.

Estrella Montolío Durán és catedràtica de la UB i experta en Comunicació.