Congrés nazi de literatura

L’any 1941, en plena guerra, Joseph Goebbels, ministre de propaganda del Reich, va promoure una trobada d’escriptors i intel·lectuals europeus amb la idea de definir quina mena de literatura seria la més adequada per servir els interessos del “nou ordre” (Neue Ordnung) que Hitler es proposava fundar a tot el continent, i a tot el món si era possible. Per a tal fi, va convocar una colla de representants de diversos països d’Europa, la majoria sota el domini alemany: Bèlgica, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Finlàndia, França, Holanda, Itàlia, Noruega, Romania, Suïssa, Eslovàquia, Suècia i Espanya. Els responsables polítics dels afers culturals d’aquests països no van trigar a tancar la llista dels seus respectius participants, que van ser trenta-set en total. Com era d’esperar, no va ser cridat al congrés, celebrat a Weimar l’octubre d’aquell any, cap escriptor rus ni cap jueu.

La tria de la ciutat de Weimar era oportuna, tota vegada que havia estat la ciutat en què van escriure i fer amistat dos gegants de la literatura alemanya del segle XIX: Schiller i Goethe. El propòsit dels organitzadors no era assentar les bases per a una literatura “internacional” —això hauria estat una idea no del tot estranya a la de “literatura mundial”, o “universal”, proposada per Goethe a les seves converses amb Eckermann (Barcelona, Columna, 1994)—, sinó una suposada “literatura europea”, tan homogènia com fos possible, que tingués com a priori la ideologia nazi i que aconseguís una gran difusió entre el “poble”. (Els nacionalismes sempre han cregut que el “poble” constitueix una unitat indestriable. Creure-ho d’una suma de nacions distintes era una idea ja del tot estrambòtica.)

De fet, Valéry Larbaud s’havia manifestat d’una manera molt diferent pocs anys abans, quan va escriure que “l’escriptor europeu és aquell que és llegit per l’elit del seu ­país i per les elits dels altres països. Thomas Hardy, Marcel Proust, Pirandello, etc., són escriptors europeus. Els autors que són populars als seus països natius però no són llegits per les elits corresponents són, diguem-ho així, escriptors nacionals”. La intenció dels nazis era justament desplaçar aquesta idea cosmopolita i estimular una literatura per al continent basada en els supòsits de la literatura nacionalromàntica del seu país: al cap i a la fi, el Tercer Reich va ser fill de les teories de Fichte i de Herder, i hereu del llegat cultural alemany del segle XIX —que, per efectes del romanticisme, incloïa el llegat medieval propi; vegeu el cas de Wagner—, en el qual predomina l’element “nostrat”, “mitològic”, “patriòtic” i, amb certa freqüència, “folklòric” i d’escassa qualitat universal.

Com que resultava molt clar que Alemanya volia que predominés el seu criteri i el país es trobava en mans del poder militar i ideològic del nazisme, no és estrany que, al final, aquest congrés fos ple a vessar d’escriptors i d’intel·lectuals feixistes: per Catalunya no hi va anar ningú, és clar; per Espanya hi va anar Ernesto Giménez Caballero, un franquista que volia que Hitler es casés amb Pilar Primo de Rivera; per França, Drieu la Rochelle i Robert Brasillach —després de la guerra, el primer es va suïcidar per estalviar-se un judici i el segon va ser afusellat per col·laboracionista—; per Itàlia, Arturo Farinelli o Giovanni Papini; per Alemanya, Hans Carossa —que Thomas Mann va qualificar a les seves emissions radiofòniques de 1940-1942 d’“un pobre home”— i per Noruega, Knut Hamsun, premi Nobel i oportú simpatitzant de la ideologia nazi.

Els nazis no solament volien desplaçar les aigües del binomi França-Alemanya cap al seu molí; també desitjaven rebentar la idea que la millor cultura literària d’Europa procedia de les ribes del Mediterrani (Grècia-Roma-Carlemany-Humanisme), i substituir-la per una idea força més inversemblant, que era la mitologia germànica, les civilitzacions i cultures nòrdiques (Hamsun hi ajudava) i, més que cap altra cosa, la idea d’una literatura al servei de la puresa racial i d’una rara èpica alhora patriòtica i transnacional.

Els italians no estaven disposats a cedir en aquest terreny, però els nòrdics van fer pinya a l’entorn del propòsit de Goebbels. Es va convocar una segona edició del congrés l’any 1942 —el mateix Mann va dir que hi anaven “tota mena de quislings i mercenaris literaris de la col·laboració”—, i els avatars de la guerra van determinar que no se’n fes cap altre. Goebbels, decebut per no haver aconseguit posar d’acord tots els europeus en matèria literària, va arribar a la conclusió que, si volia atènyer el seu objectiu, no podria fer res més que utilitzar la força bruta, que era l’element en què els nazis es movien més a gust. Van perdre la guerra i tot plegat va quedar en no res. Alemanya, doncs, va perdre la guerra en el camp literari tres anys abans que en el camp militar. Millor per a tothom.