Aquella víctima de la dana em va dir

La casa era preciosa. Els taulells de ceràmica revestien les parets fins al metre i mig d’alçada o més. Les portes de fusta desprenien un aire a modernisme d’horta, orgullós i humil alhora. Les estances lluïen amples i era fàcil imaginar antigues veus cridant el dinar està en taula o cantant una cançó de bressol per dormir la xiqueta. Tanmateix, en aquella casa hi havia l’aroma trist i callat que deixa el pas de la mort. La mort del pare.

La filla ens va deixar passar. Ens va mostrar les marques de l’aigua inscrites en la paret, perenne alfabet de la desgràcia. Es va asseure davant una tauleta i va contar, una vegada més, aquella vesprada. També va relatar aquella nit. El cos del pare trobat l’endemà, a trenc d’alba, molts metres enllà, lluny de la casa i del seu modernisme que havia quedat sepultat pel fang. Va contar els dies següents. El dolor. La impotència. El dol. La soledat. Va contar els mesos posteriors. L’oblit institucional. La sensació de menyspreu. La injustícia de vore’s difamada pels ventiladors digitals que escampen la mentida impune. Ella, que havia perdut son pare i que s’havia quedat amb la casa callada ja per sempre, es veia també perseguida per la insídia i la calúmnia: el verí dels qui només secreten i excreten bilis perquè és l’única substància que reconeix el seu metabolisme fet d’odi i merda.

La filla contava tot això. Com l’atacaven. Com l’acusaven, amb falsedats, per intentar desacreditar les seues exigències de veritat, reparació i justícia. Ho contava, és cert, però sense traslladar cap sensació martirial. Res d’heroismes. Només consignava els obstacles que s’anaven multiplicant en la seua lluita de David contra Goliat, de Quixot decidit a enderrocar tot allò que estiguera al davant, ja foren molins o gegants.

Parlava de manifestacions. De concentracions. De cartes. De visites a València, a Brussel·les, a Madrid. D’iniciatives i xicotetes gestions per trobar qualsevol altaveu. Perquè la causa no podia morir. Això repetia ella: que no es podia oblidar.

Impressionat per la seua mirada un tant messiànica, li vaig preguntar d’on treia la força. Ella, la filla, em va mirar molt fixament. A mi, ara, en esta nit suau de lluna plena i aires de Sant Josep en què la traca s’ha accelerat i la falla comença a cremar i tots junts mirem embadalits com les flames devoren el ninot, m’agrada recordar que em va respondre amb un bri de somriure a la comissura dels llavis. Segurament no fou així. Però sí que recorde que la seua resposta em va deixar mut. La filla em va dir que no podia fer una altra cosa. Que no tenia alternativa. Que no era una decisió que ella prenia. Simplement, és el que havia de fer. Eixa era la vida que ara li tocava: defensar la memòria i la dignitat de son pare. I la seua pròpia.

Em van vindre al cap moltes vides que he narrat als meus llibres. La història en minúscula estavellant-se contra la gran Història. L’idealisme i el preu personal que es cobra.

Anit, en el silenci de la matinada, recordava aquella casa muda. Evocava el poder d’aquella mirada encesa. I a la lluna de València vaig somriure un poc.