Esteve Riambau, director sortint de la Filmoteca de Catalunya: “Era absurd creure que nosaltres solucionaríem els problemes del Raval”

Esteve Riambau és al seu despatx de la segona planta de la Filmoteca de Catalunya, al Raval. El gran finestral ofereix una vista en picat del bar Marsella. En un racó a terra, al costat de la taula, hi ha un pòster emmarcat de Lawrence d’Aràbia, també n’ha despenjat un de Doctor Zhivago i un altre més amb una sèrie d’imatges de Patton. Són part dels seus déus lars, que s’emportarà amb ell. Perquè Riambau (Barcelona, 69 anys, els 14 últims, des del març del 2010, al capdavant de la filmoteca catalana), se’n va, deixa el lloc a Pablo La Parra Pérez, que s’incorporarà l’1 de juliol. És un bon moment per fer balanç d’una etapa crucial de la Filmoteca (i de la ciutat) que ha passat pel repte d’un radical canvi de seu que l’ha traslladat al centre d’un dels barris més complexos de Barcelona. Riambau no és un home particularment expressiu, més Bergman que Douglas Sirk, i no diguem Jerry Lewis, però és evident, i commou, la càrrega emocional que arrossega.

Pregunta. Què recorda del canvi?

Resposta. Va ser intens, hi va haver molts retards. Vaig veure per primera vegada l’edifici com a director, després de guanyar el concurs, des del terrat d’una casa veïna. Estava a mig construir, mai no t’has de creure els terminis dels arquitectes. I després va caldre esperar que acabessin la plaça. Van ser dos anys fins a la inauguració per fi el 19 de febrer del 2012.

P. Però quina nova seu, 7.515 metres quadrats, 6 plantes, dues sales...

R. Sens dubte, hi havia una dispersió total de la Filmoteca, les projeccions a l’Aquitània, la biblioteca a Santa Madrona, l’arxiu a La Campana, l’edifici de Trànsit…

P. El va preocupar que els enviessin al Raval?

R. No em vaig plantejar mai si era el millor edifici ni el millor barri. No era una decisió meva. El potencial era extraordinari, sens dubte, fos on fos. El meu focus era com fer servir aquest potencial. La nova seu ens permetia doblar sales (dues), crear espais expositius, oferir serveis educatius que no existien. I el repte de l’arxiu, la conservació digital. Eren àrees inexplorades. Vam fer el congrés de la federació de filmoteques el 2013, una ocasió magnífica per mostrar la nova filmoteca als col·legues internacionals.

P. Va suposar una pressió afegida anar a un barri tan complex?

R. Al principi sorprenia i provocava recel, al cap de 15 dies d’inaugurar la nova seu un diari titulava que la Filmoteca no aconseguia erradicar la prostitució del Raval. Alguns espectadors expressaven por, es demanava protecció policial a la sortida de les sessions. Però la veritat és que mai hi ha hagut cap problema. La relació amb el barri és molt bona. Hem col·laborat molt, en la mesura del possible. Amb la consciència que no som els que hem d’arreglar els problemes del Raval. Era absurd creure això. La meva anècdota favorita en aquest sentit és quan una prostituta habitual, una dona de l’Est, va venir i es va ficar a veure Mamma Roma, de Pasolini, amb Anna Magnani fent precisament de prostituta. Això per mi simbolitza molt bé la nostra integració.

P. Quins altres moments s’endú a la memòria?

R. Molts. Intensos i entranyables. La celebració del centenari d’Orson Welles, que va incloure la projecció a la Col·legiata de Cardona de la versió restaurada de Campanades a mitjanit, vam acabar tots plorant. Sessions memorables com les recents del cicle de Béla Tarr, amb ell present, o aquella amb Jean-Pierre Léaud que va posar tothom dret. Ha estat molt emotiu passejar pel món amb els fons de la Filmoteca, com el 2018 amb el cicle Catalan Cinema’s Radical Years, 1968-1978, al Moma de Nova York, o la projecció a Tànger el 2019 de la pel·lícula marroquina perduda De quelques évènements sans signification amb la còpia que teníem i havíem restaurat nosaltres. La celebració el 2021 dels 150 anys de Segundo de Chomón, el primer cineasta a rebre una commemoració oficial del Govern català. El suport el 2017 a la candidatura de Costa-Gavras per al Premi Catalunya (primer cineasta que l’obté). També hi afegiria l’èxit d’haver atret el dipòsit i la donació de fons de cineastes catalans com Jaime Camino, Pere Portabella o Agustí Villaronga.

P. Com van de públic?

R. La pandèmia va suposar un abans i un després, però ja ens hem recuperat força. Tenim una mitjana d’un centenar d’espectadors per sessió. Són molt importants. Les filmoteques neixen per preservar el llegat cinematogràfic, les pel·lícules, però estem preservant també una manera de veure-les, pròpia del cinema del segle XX, a les fosques, en versió original, amb col·loquis, de vegades amb música en directe, i això té el seu públic i dona un sentit a la nostra feina. No té sentit preservar si no és per projectar i difondre. Estem atraient també generacions noves, gent que mai ha vist en pantalla gran aquesta pel·lícula que li agrada. I sempre hem optat per programacions eclèctiques, per diversificar, la Filmoteca no es pot convertir en un gueto especialitzat. És un equipament públic i ha d’estar oberta a diferents espectadors.

P. Trobar l’equilibri.

R. Aquest és el repte. Cal fugir del vell concepte de cinefília endogàmica. No ser reduccionistes. El cinema és una eina per obrir-se al món. Un intercanvi d’experiències i cultures. Entre les últimes convidades hi ha hagut Annie Ernaux i Sarah Moon, escriptora i fotògrafa, respectivament, però totes dues amb interessos, i obra, en el cinema. Exemples de la transversalitat que hem procurat. També hem buscat col·laboracions amb altres institucions, el Macba, el TNC, el Lliure… Per descomptat, som la Filmoteca de Catalunya, i fidels a això vam arrencar amb la retrospectiva de Bigas Luna i al final hem fet la sessió de Tras el cristal de Villaronga.

P. Us entristeix no seguir?

R. No sé si tindré temps de sentir pena. Que ningú enviï corones de flors, la Filmoteca continua, i jo continuo, no me’n vaig al club del jubilat, no pararé, tinc molts projectes i seguiré molt actiu. He ofert la meva col·laboració al meu successor. No desaparec com el que soc, historiador del cine. Acabo per una sèrie de factors, entre ells l’edat, als 70 acabo el meu contracte amb la universitat, de la qual depenc. A la Filmoteca la meva marxa coincideix pràcticament amb l’aprovació de la llei que crea l’Institut Filmoteca de Catalunya, que la col·loca a nivell d’equipament nacional. Això està fet, encara que s’ha endarrerit un any, i no esperaré. Era el moment de tancar una etapa. És el final d’un projecte que va començar amb la nova seu fa 14 anys i que culmina així.

P. Se’n sent satisfet, doncs.

R. Absolutament.

P. Alguna espineta clavada?

R. No haver pogut rescatar el darrer laboratori fotoquímic, el d’Image, que va tancar el 2017. Vaig intentar incorporar-lo a la Filmoteca amb la consideració que calia. Però no vaig trobar suport polític. El temps em donarà la raó que és indispensable preservar el material. També m’hauria agradat marxar amb la llei ja aprovada, però en fi, només és un ajornament.

P. Semblaria que amb la nova seu la Filmoteca va tenir una fase en què va irradiar més, i que després s’ha tancat sobre si mateixa, una diàstole i una sístole.

R. No ho veig així. És cert que vam tenir una primera fase expansiva, hi havia molta expectació i vam arrencar fort. I després va haver-hi les limitacions pròpies del que som, el país que som. No ens podem comparar amb les grans filmoteques del món. Però no està malament, amb els nostres limitats recursos pressupostaris i humans, tot el que hem fet. Hem celebrat efemèrides i hem rebut moltes visites de grans cineastes; per cert, de vegades amb menys repercussió mediàtica de la que mereixien. El bar, La Monroe, ha estat un aliat de primera. Ha canviat la fesomia de la plaça, ha donat vida. Estic molt content d’aquesta simbiosi.

P. Li sembla que part de la ciutadania encara ha de descobrir la Filmoteca?

R. És difícil de dir, no hem tingut recursos per fer publicitat. Però la Filmoteca sona. Només cal preguntar als taxistes, que sempre és un bon indicatiu.

P. Això és un parany, perquè molts són del Raval.

R. Ha, ha. És cert. Sempre es pot aspirar a més. Sens dubte queda molt per fer. Una bona manera d’apropar-nos a la gent han estat els cicles temàtics a l’estiu —vaig decidir mantenir obert a l’agost— i els de pel·lícules escollides per personatges populars —Colita, Lluís Homar, Eduardo Mendoza, Nazario…—. Hem tingut col·laboradors i interlocutors molt fidels també, els instituts francès, alemany, italià, el Liceu, el Grec, els festivals… Sempre hem apostat per la col·laboració i per aprofitar sinergies.

P. Vostès no han estat mai qüestionats, com li ha passat al Macba amb l’ampliació.

R. No, no se’ns ha posat mai en dubte. S’havia parlat d’altres ubicacions, al Born, per exemple. Quan em deien alçant la cella, “aneu al Raval?”, jo deia “sí, a 200 metres darrere del Liceu”. Mai vaig qüestionar la decisió. Com es recordarà, tot ve d’aquell pla de ruta cultural de l’època de Pasqual Maragall, “Del Liceu al Seminari”. Nosaltres hem estat els més petits, els darrers a arribar i al lloc més complicat. Però l’experiència no ha estat gens dolenta. Hi ha molta col·laboració amb el barri, però compte, repeteixo, fugint de l’equívoc. No es tractava de programar cicles de Bollywood i així vindran tots. No és tan senzill i esquemàtic. Hi ha massa problemes són massa complicats perquè es tingui la temptació de dir “això ho arreglarà la Filmoteca”.

P. S’acomiada amb un llibre de la Filmoteca, Cineastxs (Lunwerg), a banda que al maig va aparèixer Impugnar les normes, amb textos de Pere Portabella sobre art, cinema i política editats per vostè (Galàxia Gutenberg).

R. Cineastxs és una memòria d’aquests 12 anys de la nova seu a través de les fotos dels cineastes que ens han visitat, fetes per Óscar Fernández, i amb les dedicatòries que ens van deixar aquests convidats. Les fotos pengen a les parets de la Filmoteca en diversos llocs. Plasmar aquesta expressió d’amistat en un llibre semblava molt oportú i bonic. És un testimoni de complicitats amb amics, alguns dels quals ja ens han deixat. Entre els 210 retratats hi ha Saura, Bellocchio, Schlöndorff, Coixet, Erice, Tavernier, Schygulla, Léaud, Guerín, Loach, Paolo Taviani, Schroder, Peter Brook, Herzog, Gitai…