Pere Portabella: “Somio que els espectadors esdevinguin usuaris”

Pere Portabella (Figueres, 1927), que acaba de guanyar el Giraldillo d'Honor al Festival de Cinema Europeu de Sevilla en reconeixement a la seva trajectòria, ho té clar: "No faig cinema, però no deixo de ser un cineasta", subratlla, assegut al lluminós despatx de la seva productora, en plena Rambla de Catalunya de Barcelona. Aquesta setmana la Filmoteca de Catalunya li dedica un cicle per celebrar els 60 anys de la seva productora, Films 59.

Aquell any, el 1959, Portabella va entrar en la producció cinematogràfica amb la idea de produir un cinema que anés molt més enllà del cinema, i que fos útil: "A mi mai em faran una crítica dient que la interpretació és magnífica, que el final està molt ben trobat, no. En canvi, el meu cinema és útil, i això és el que proposo. Necessito somiar que milions i milions de persones han deixat de ser simples espectadors i són usuaris d'un mitjà i ja mai més seran uns espectadors".

"Jo venia de Dau al Set [grup artístic avantguardista dels anys cinquanta], amb Joan Brossa, Joan Miró, Antoni Tàpies... tots aquests, i amb l'Escola de Barcelona de Jacinto Esteva, que van agafar el corrent sobretot de la nouvelle vague, amb algunes coses del que va ser l'underground americà. Era part de tots els moviments d'avantguarda, radicals, qualsevol objecte era art, el despullàvem del caràcter de mercaderia, érem preconceptuals, estàvem a l'última", recorda Portabella. "Per això veig en el cinema una simbiosi de diversos espais en un: la literatura, la política, l'art, el cinema són en un núvol amb diferents matisos". Amb tot plegat, "quan arriba Carlos Saura amb allò de Los golfos [la primera pel·lícula de l'autor de Cría cuervos] entenc que haig de muntar una productora". I va crear Films 59, "com un instrument" amb la intenció de reflectir l'entorn social i polític d'un país sumit en una dictadura. El nom, tan senzill, el va posar la seva dona, Antònia Macià, calmant les alternatives més bel·licoses que proposaven Portabella, Saura i companyia: "Som al 1959, no? Deixeu-vos d'històries i poseu aquest nom", els va dir, i els va posar a tots d'acord.

Els tres anys entre 1959 i 1961 van ser frenètics i emocionants. Tres pel·lícules (Los golfos, El cochecito i Viridiana) i un pacte amb Buñuel per posar en evidència el règim dictatorial. "Jo sempre he tingut una mirada oberta als imprevistos", diu Portabella. I per aquesta escletxa oberta a l'atzar va entrar Buñuel: "Presentàvem Los golfos al Festival de Canes i Carlos Saura i jo ens el vam trobar a l'ascensor de l'hotel. Per a mi era una persona de referència, un exiliat de la barbàrie que va significar la Guerra Civil, un lluitador per la llibertat, el creador d'un món millor a partir de la seva pròpia professionalitat, però al mateix temps amb un caràcter humanista", recorda el cineasta. "Però Carlos Saura, un autèntic cinèfil, va al·lucinar: 'Don Luis... ¡es usted!', li va venir a dir". Portabella va veure de seguida que era una ocasió fantàstica que no podia desaprofitar.

"L'endemà vaig pactar amb el Luis", diu, encara amb picardia, Portabella. "Què et sembla si fem una pel·lícula, jo com a productor i tu com a director?", li va preguntar. "Buñuel va posar dues condicions: que es fes a Espanya i que jo presentés el guió perquè fos convenientment censurat, ell acceptés la censura i, així, pogués tornar a Espanya. La gent menys radical del franquisme va veure la possibilitat, de cara a fora, que el fet que algú de l'exili, que no havia matat ningú, vingués a rodar a Espanya era en el fons una manera de maquillar el règim".

Però Portabella tenia un pla: "Jo et garanteixo que quan es pugui projectar la pel·lícula la presentarem íntegra i assumirem les conseqüències del que pugui passar". Aquí hi havia el risc, l'imprevist. Buñuel tenia un guió, La belleza del corazón (que va acabar sent Viridiana). El van presentar a la censura per acceptar el que establís i que el cineasta exiliat pogués tornar a Espanya per rodar-lo. “Una manera de maquillar el règim de cara a l'exterior”, diu Portabella. El que van rodar, però, va tenir ben poc a veure amb el que havien censurat. Per tant, van haver de treure els negatius d'Espanya, en una èpica fugida de material, amagat entre capes i muletes de la quadrilla de Domingo Dominguín (germà de Luis Miguel, el famós torero). Tot va sortir bé. Fins i tot el que havia de sortir malament va sortir convenientment malament. Com havia de sortir. Viridiana, amb totes les seves al·lusions blasfemes a la religió i els seus elements fetitxistes, va guanyar la Palma d'Or (és, encara, l'única pel·lícula espanyola que ho ha aconseguit). El Vaticà va envestir contra la dictadura i aquesta, en lloc de prohibir la pel·lícula, la va negar com a pel·lícula espanyola.

"L'atzar em persegueix perquè estic obert, no em defenso", explica Portabella. "La nostra cultura, en general conservadora, vol que et tanquis i decideixis no moure't d'on ets i que això et garanteixi la vida, que puguis menjar prou, que puguis tenir fills, fer carrera... I no, això no va així. La mesura dels teus límits els coneixes si te'ls poses, si arrisques. Hi ha un risc que ha d'estar sempre present". Portabella s'ha mantingut fidel a aquestes idees en tots els camps de la seva vida, des que va traçar un camí diferent del de ser el fill del fundador de Danone i va lluitar pels seus principis.

Sense haver militat mai en cap partit polític, Portabella va ser senador i assessor en l'elaboració de la Constitució del 1978. En les seves pel·lícules, aquestes que trenquen amb el llenguatge cinematogràfic tradicional per, sovint, posar el dit a la nafra, ha descrit una societat que no es pot dir que hagi anat pel millor camí. Dos exemples candents escandalitzen el cineasta: “El 2010 un recurs d'inconstitucionalitat va arrasar l'Estaut votat pels catalans”, es queixa. “No hem tingut mai un estatut adequat a les més mínimes reivindicacions”. I, considerant que Espanya és un país europeu, implica la Unió Europea: “Els estats de la UE parteixen d'una situació en fals de conseqüències terribles quan es constitueix només sobre la base de les finances i la política; la paraula cultura no hi apareix, quan és l'espai on és tot, començant pel ciutadà”, sosté. Una de les conseqüències d'aquesta deriva la veu al Mediterrani: “Un mar que s'ha convertit en un cementiri”, diu seriós, avergonyit, com un indignat més que és. “El fracàs amb els immigrants ha deixat el prestigi d'Europa per terra”, sentencia.