Sílvia Alcàntara recupera Cèlia Palau amb sensibilitat i placidesa
Quinze anys després de la publicació d’'Olor de Colònia’, l’escriptora recupera el personatge de Cèlia Palau, filla dels comptables de la colònia tèxtil, quan ja és adulta
És endinsar-nos és la primera pàgina clara, nítida i lluminosa de Cèlia Palau, veure com la protagonista comença el dia —l’ha “despertat una espurna de sol lleganyós que es filtrava per entremig de les escletxes de la persiana”—, trobar-la “ensonyada com si no hagués dormit”, i contemplar-la com es mou rutinàriament dins de l’habitació —aparta la cortina, obre la finestra, fa pujar la persiana, mira celobert avall, però no distingeix gaire res perquè li ho impedeixen “les parpelles mig closes i cansades d’una nit de malsons”, i de sobte sabem, una vegada més, que poques escriptores com Sílvia Alcàntara (Puig-reig, 1944) són capaces de treure tant de partit narratiu a una mínima trivialitat: de sobte, ja respirem aquell aire de tristesa, aquella melancolia suscitada per les trampes vulgars de la quotidianitat més grisa, aquella melancolia covada perquè sí que tanta satisfacció literària havia procurat als lectors d’Olor de Colònia, La casa cantonera o Els dies sense glòria. De sobte, també, ja volem saber quines deuen ser les causes que originen aquesta desídia en la protagonista, quines circumstàncies l’envolten, quina cara fa el seu buit anímic, quin nom tenen les preocupacions que l’atabalen i la neguitegen sense deixar-la descansar: és una de les altres virtuts de Sílvia Alcàntara, la seva intensa habilitat per suscitar l’atenció del lector desenrotllant un suspens d’alt voltatge psicològic, presentant de quina manera la realitat penetra en l’interior dels seus personatges per acabar embrutint, a la fi, les seves ments perfectament formades i harmonioses.
Un dels triomfs de la novel·la és la sensibilitat i la delicadesa amb què Alcàntara prepara la inesperada irrupció de l’alegria
Quinze anys després de la publicació d’Olor de Colònia, el lector de Cèlia Palau retroba la història d’un dels seus personatges, la filla dels comptables de la colònia tèxtil, que no aguanta més les hores tristes dels rigors laborals que l’esperen i pren la resolució —està contenta de si mateixa, de la pròpia quietud i del seu ritme: acaba de fer vint anys— d’aventurar-se i anar a la conquesta de la seva independència moral a la Barcelona de la dècada dels seixanta. Cèlia Palau, però, comença tres dècades després, als anys noranta, i la protagonista ja es troba enmig del camí de l’edat adulta, casada amb un home pertanyent a una bona família burgesa, amb els fills ja grans, i, sentint potser que les circumstàncies l’ofeguen i pensant que ha perdut per sempre l’instint de la felicitat, està decidida a divorciar-se. Però com si fos una heroïna sorgida d’alguna novel·la del segle XIX, Cèlia Palau és una dona racional, austera, pacient, capaç de qualsevol renúncia, solitària i silenciosa, i el lector pensa que potser també li convindrien els atributs que Jane Austen concedeix a la seva Emma: “Una ment vivaç i tranquil·la pot sentir-se satisfeta inclús sense veure res i no veient res que no li agradi”. És un dels triomfs de Cèlia Palau, la sensibilitat i la delicadesa amb què Sílvia Alcàntara va preparant la lenta i inesperada irrupció de l’alegria en el cor de la protagonista: “En la seva tardor ressorgia aquella primavera que fa oblidar l’hivern”. I si tot aquest procés resulta tan enèrgic es deu sobretot a la resplendor narrativa que domina el relat, conjugant passat i present mentre il·luminen els avatars i les peripècies d’aquesta protagonista antològica, talment com si en la factura de la novel·la Sílvia Alcàntara hagués executat al peu de la lletra el que es llegeix al començament del capítol setè i hagués distribuït la matèria novel·lesca d’acord amb això, “... dins d’un calidoscopi de cristalls esmicolats que giravoltava i tornava a giravoltar tot canviant els dibuixos i els colors, com si es volgués canviar de fat. I els veia amb aquella simetria impecable, que s’obrien, s’esquerdaven, anaven i venien i es tornaven a barrejar. Sempre diferents, i alhora tan semblants!”.
A Cèlia Palau tot és tranquil i plàcid, com si s’hi imposés la resignació, com si el cervell i el cor dels personatges que l’habiten, les insatisfaccions i el desgast emocional, no posseïssin cap força per desmuntar l’equilibri aparent de les coses; la gràcia literària de Sílvia Alcàntara, però, i que el lector agraeix, es pot resumir en aquesta frase: “De vegades, una sola pregunta pot convertir el ventijol en un huracà”. Cèlia Palau és això, un huracà.
Cèlia Palau
Edicions de 1984
217 pàgines. 18,50 euros
