_
_
_
_
_
literatura
Perfil
Texto con interpretación sobre una persona, que incluye declaraciones

Els noranta de Feliu Formosa

Les dificultats a classificar-lo, en un país on posar etiquetes és l’entreteniment principal, hi hauran sigut però no han impedit que a la llarga s’hagi consolidat com un dels grans de la nostra època

Feliu Formosa
L'escriptor Feliu Formosa al seu domicili d'IgualadaAlbert Garcia

Feliu Formosa (Sabadell, 1934) fa noranta anys i és inevitable mirar enrere per contemplar la magnitud d’una obra que s’ha desenvolupat en diversos fronts paraŀlels: la docència, la traducció, la dramatúrgia, l’escriptura literària. Llicenciat en Filologia romànica, va adquirir també coneixements de la germànica, com ho demostra el seu primer llibre de versions poètiques, d’autoria compartida amb Artur Quintana: A la paret, escrit amb guix. Poesia alemanya de combat (1966), que aplega «una cinquantena d’exemples d’una poesia que adopta una posició crítica o de protesta davant totes les circumstàncies històriques que feren possible la Segona Guerra Mundial i poden fer possible la tercera», una preocupació que, si va caure en l’oblit a final de segle, ara torna amb força. La militància en el PSUC no devia ser aliena a aquesta antologia amb una intenció tan definida, com tampoc a la reflexió teòrica Per una acció teatral (1971), sota la influència de Brecht, autor que sempre ha tingut present al llarg dels anys.

Formosa actua, dirigeix, ensenya, i tradueix tant al català com al castellà dotzenes d’obres de teatre. En paraŀlel desenvolupa una creació lírica que, al cap d’onze llibres, a Darrere el vidre. Poesia 1972-2002 va quedar reunida però no pas conclosa. Enric Sòria hi remarcava, en el pròleg, que era considerat una mena de «perifèric de luxe» que no acabava de trobar el lloc que mereixia en la literatura catalana degut a la seva «personalíssima originalitat». Les dificultats a classificar-lo, en un país on posar etiquetes és l’entreteniment principal, hi hauran sigut, però no han impedit que a la llarga s’hagi consolidat com un dels grans de la nostra època. Els guardons han anat venint —el premi Carles Riba 1977, Creu de Sant Jordi 1988, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2005, per dir-ne només tres d’esparsos— i els estudis han començat —citem només els monogràfics que li han dedicat dues revistes: Reduccions (2017) i El Procés (2018)—.

Parlant de la seva poesia, el 1980 Formosa afirmava: «havia de neutralitzar el pes que, dintre de la meva personalitat moral, havia exercit l’art que en dèiem “social”», a fi de «passar d’una etapa estrictament “crítica” i pretesament política, a una etapa declaradament estètica que em permetés recuperar-ho tot, és a dir saber qui era jo». Aviat va entendre, doncs, que la poesia actual, almenys des de Baudelaire, no és una empresa coŀlectiva sinó un compromís individual. S’hi observa sempre un punt d’ambició experimental. El poema breu, amb sobrietat realista, és una constant que a vegades s’eixampla fins a la prosa poètica i altres es concentra fins a l’epigrama brevíssim; pot ser densa de significats, fins i tot críptica, però també, quan vol, d’una claredat meridiana; la formació teatral i la passió per la música contribueixen intensament a la construcció del poema.

En definició la amplíssima d’Enric Sòria, la poesia de Formosa «és una exploració, una indagació sobre la vida, les seves perplexitats i els seus viaranys a través del temps». Hi traspua un afany de sinceritat, amb l’autoexigència suficient per evitar la superficialitat sentimental. Cal esmentar també la pràctica dietarística, només en part publicada, testimoni de l’evolució personal i font d’informació sobre la seva obra. La festa d’aniversari arriba amb la millor notícia possible: Formosa encara està en actiu i encara té matèria inèdita, originals i traduccions, per donar a conèixer…

Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_