_
_
_
_
_
postal / mallorca
Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

Gomila, la plaça de tothom

José Carlos Llop acaba de publicar un llibret titulat ‘Gomila 70′s’, una preciositat en forma i fons

El Bar Mónaco al costat de Tito's a l'any 1963, a la plaça Gomila de Palma de Mallorca, a una imatge cedida.
El Bar Mónaco al costat de Tito's a l'any 1963, a la plaça Gomila de Palma de Mallorca, a una imatge cedida.Inés Beascoechea Gua

L’any 1996, nosaltres en teníem setze i la plaça Gomila era el nucli dels nostres vespres de divendres, una mica sòrdida ella, una mica ingenus ells. El que no sabíem llavors, o si ho sabíem no ho acabàvem de comprendre, era que aquell mateix indret havia estat una mena de centre del món i la millor cara de la indústria turística que canvià per sempre la ciutat on vivíem. Va ser més endavant, llegint (per exemple i sobretot) José Carlos Llop, quan entenguérem el pes d’una memòria col·lectiva que parla de locals mítics plens a vessar de celebritats tant locals com universals; d’una modernitat que irrompé sense transicions ni avisos al mig d’una illa adormida i poruga; d’amors i traïcions i sexe bell allà on ningú no l’havia convidat.

Convidat per la marca de sabates Camper, aquests dies el mateix Llop acaba de publicar un llibret titulat Gomila 70′s, una preciositat en forma i fons. L’empresa de la família Fluxà s’ha embarcat en una reforma molt ambiciosa de la malmesa plaça i, per una vegada, jo aparcaré la mirada crítica a la (segura) gentrificació per celebrar un text esplèndid que l’autor porta tota la vida anunciant-nos, una mena de lletania pronunciada amb un somriure al servei d’una experiència generacional única: sortir de ca teva, sense sortir de la teva ciutat, i mesclar-te amb Hendrix, Flinn, Amstrong, Aznavour, què sé jo: tothom. Perquè tothom visità Gomila i Gomila recorda tothom.

La primera notícia que vaig rebre de l’arribada de Gomila 70′s a les llibreries va ser la fotografia de la pàgina 97 que m’envià un amic via WhatsApp: son pare hi surt citat, retratat des d’una perspectiva (i en un moment vital) inaccessible per a un fill que arribà després, quan la vida ja era una altra. L’emoció d’aquesta troballa ens representa una mica a tots els ciutadans/lectors que gaudim de redescobrir un bocí del teixit urbà sota la llum d’una mirada particular, la llopiana, que mira de capturar-ne una altra, la d’un temps passat. Fer la crònica d’una ciutat també és urbanitzar-la.

Hi ha un fragment del llibre que m’agrada especialment, quan el narrador i els seus amics veuen l’actriu Marlene Dietrich sortir d’un local de moda (la mítica sala Tito’s) per un carreró obscur, i en els seus ulls perduts hi perceben el principi d’una metamorfosi i d’una decadència. Costa escriure sobre Palma sense que ens sobrevolin una ombra melancòlica i una ferida de pèrdua, i no tan sols perquè en el paisatge hi projectem sempre la pròpia vida en fuite, sinó perquè el turisme i l’urbanisme que han caracteritzat el darrer mig segle de la nostra història són mecanismes devoradors, màquines de desmemòria. Llavors, de sobte, la literatura (i la fotografia: Gomila 70′s deu molt a l’arxiu de Planas i Montanyà).

Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_