Es descobreix el misteri de Gabriel Ferrater

Una de les proves del crim podria haver estat la pista inicial per descobrir el lector excepcional que va ser Gabriel Ferrater. Així es resoldria un cas desconegut i pendent de ser investigat des de feia més de seixanta anys: com va ser possible que Ferrater escrivís l’extraordinari assaig inèdit sobre Josep Carner que pot descobrir-se a Papers sobre literatura? La primera prova sobre la qual cal interrogar-se per resoldre aquell misteri és una revista cultural que va aparèixer una nit al costat d’un mort.

L’any 1951, camí de fer els trenta anys i sense haver publicat gairebé ni una sola línia, Ferrater va escriure a quatre mans la novel·la Un cuerpo, o dos amb el pintor José María de Martín. Els dos amics s’havien conegut a l’Ateneu i volien guanyar uns calerons practicant un gènere que entusiasmava a l’Europa desassossegada de la trista postguerra mundial. Els germans Ferraté, malgrat la decadència econòmica de la família, no deixaven de devorar aquella literatura (Simenon inclòs) i alhora estaven perfectament connectats a les palpitacions del seu temps. Només així s’explica l’objecte que es va trobar al costat d’un cadàver a l’andana de l’estació dels Ferrocates de Gràcia i que el titular del jutjat de guàrdia va descriure a l’atestat que es reprodueix a la novel·la. A tocar del mort, un exemplar de Partisan Review.

Tot i l’autarquia cultural que sofria el país, Ferrater podia accedir a aquella revista editada a Nova York? Segueixo la pista. El febrer de 1951 es va constituir l’Instituto de Estudios Norteamericanos a Barcelona, segons consta a la documentació del Govern Civil estudiada per Artur Palaudarias. Com ja passava amb altres centres internacionals que tenien seu a la ciutat, un dels seus principals atractius era la biblioteca. Ferrater la freqüentaria. Allà hi havia llibres i revistes que no eren a cap banda i, com que ell sabia anglès, així va accedir a un coneixement del tot vedat per a la majoria de la població. El seu cas era una excepció i ho sabia, tal com va dir reiterant unes paraules d’un escriptor amb qui s’agermanaria. “Per dir-ho com ho va dir Cesare Pavese (cito de memòria): «El feixisme no em va privar mai de llegir cap llibre, però va privar a tots els home i dones corrents d’Itàlia de llegir cap llibre que valgués la pena»”. La cita pertany a una carta pública de 1966 reproduïda a Papers sobre literatura.

El volum l’ha editat Jordi Cornudella amb la mateixa meticulositat filològica que va excitar les criatures quan va tenir entre mans Les dones i els dies. Concebut a partir de la tasca editorial que va emprendre Joan Ferraté, Papers sobre literatura té com a referents el mític Sobre literatura (1979) i el miscel·lani Papers, cartes, paraules (1986). Ara Cornudella ha repensat tot el corpus dispers que s’ha multiplicat gràcies als materials que ell i la secta dels ferraterians hem anat desenterrant a hemeroteques i arxius al llarg dels últims quaranta anys. Estableix dos blocs: un amb textos sobre literatura catalana i un altre sobre altres literatures, on es treu tot el fruit possible a la troballa que Enric Blanes va fer de les ampliacions de Ferrater a una traducció d’una Historia de la Literatura Universal d’Edwin Laaths. Del conjunt sobresurten les 75 pàgines de l’assaig “Notas sobre la poesía de Josep Carner”. Cornudella mateix va ser qui el va descobrir a l’arxiu del professor Antoni Comas -una de les persones que més van protegir Ferrater-.

Juntament amb els informes de lectura de Noticias de libros, les entrades d’enciclopèdia recopilades a Escritores en tres lenguas i sobretot al monumental Curs de literatura catalana contemporània, sembla que per fi, amb aquests Papers sobre literatura, estem en condicions de poder fer una valoració integral del Ferrater crític. I al costat del cadàver, Partisan Review.

Segurament l’únic lloc on Ferrater podia llegir-la era a l’Instituto de Estudios Norteamericanos. La rebien. Però el que compta és entendre què podia implicar llegir aquella revista o també The Paris Review a la Barcelona dels cinquanta: estar perfectament al cas dels debats literaris i polítics de més qualitat en un període refundacional de la cultura democràtica occidental. Un procés del qual la crítica literària no en quedava pas al marge. Aquell 1951, de fet, es publicava un assaig que en bona mesura s’havia fet a les pàgines de la revista del mort: The Liberal Imagination de Lionel Trilling, un dels crítics que més intensament va configurar el Ferrater lector. Aquest és el marc en el qual aferma la seva consciència intel·lectual. No és el marc del compromís, com era majoritari entre la intel·lectualitat d’oposició a la dictadura i sobre el que el 1962 es catxondejarà a l’entrevista sobre la poesia social de Serra d’Or. El seu marc és un altre. Va ser el de la cultura liberal en el sentit més noble de la paraula: la que es deslliura de qualsevol ideologia per poder guanyar, a base del coneixement, la màxima llibertat de pensament.

Gabriel Ferrater anava tan sobrat de llibertat que, al seu primer article sobre literatura catalana, publicat el 1953 i que ara encapçala el nou volum, s’atrevia a provocar afirmant que “la cultura catalana se está muriendo”. Per la repressió franquista, no cal ni dir-ho, però la seva dissecció anava més enllà perquè operava amb una noció de cultura més àmplia que la tradicional i amb una teoria d’interpretació original sempre recolzada amb exercicis de comparació amb d’altres tradicions literàries. Així capgiraria la manera d’interpretar Solitud, per exemple, i així ens hauríem estalviat dècades d’anàlisi coix d’El quadern gris, com ara sabem per l’informe de lectura que va redactar recomanant-ne la traducció a una editorial nord-americana. A partir de la reflexió sobre l’ús de la llengua literària, ja el 1953, Ferrater va establir un esquema d’interpretació general de la cultura catalana que va anar perfilant al llarg de gairebé tres lustres. Aquest esquema, centrat a la primera meitat del segle XX, era capaç de connectar-lo amb la literatura catalana de l’Edat Mitjana, com ara sabem per una llarga entrada enciclopèdica dedicada a la literatura catalana redactada el 1966 i que fins ara no sabíem que era feina seva.

Aquell moment en el qual va llegir la literatura catalana amb la màxima llibertat de pensament s’encavalla amb el període d’escriptura del nucli de la seva obra poètica. La relació entre lectura i escriptura, que es produeix essencialment entre 1956 i 1963, l’il·lumina el nou volum de crítica literària. D’acord, acceptat, que ja comptàvem amb algunes pistes, com les quatre notes de dietari salvades o les notes de lectura fixant les limitacions de la imaginació literària de Joan Maragall o fins i tot les cartes enviades a Carles Riba i la correspondència creuada amb Jaime Gil de Biedma. Però ara disposem d’uns materials definitius per resoldre el misteri.

Una pista clau és el paperam que va escriure sobre la poesia d’Ausiàs March –”sin duda el mayor poeta catalán de todos los tiempos”, segons afirmava a aquella entrada d’enciclopèdia que mencionava abans-. Que si una presentació a tres poemes que Ferrater mateix va traduir en prosa al castellà o els apunts que va prendre per aclarir el sentit dels versos del poeta valencià, potser la millor demostració que tenim a l’abast de la precisió lingüística amb la qual Ferrater podia arribar a llegir. Certament tot plegat és paperam perquè va deixar-ho només esbossat, però malgrat això o precisament per això, aquest estat fragmentari, inacabat, com passa amb alguns dels seus textos sobre Foix, encara deixa entreveure més clarament la intel·ligència de Ferrater en brut, atent a qualsevol detall de llengua o de tradició que li permetés entendre March amb major profunditat.

Tota aquesta profunditat, tota aquesta llibertat intel·lectual al marge de tota forma reduccionista d’ideologia -ja sigui la història literària o la cultural o la política-, Ferrater la va posar al servei de la seva lectura de Poesia de Josep Carner. El Ferrater que estava fundant la poesia moral en llengua catalana estava llegint simultàniament l’obra nuclear de la poesia catalana de la primera meitat del segle XX i ho feia amb la mateixa exigència alliberadora amb la que Lionel Trilling va llegir Robert Frost, atrevint-se a desvelar allò que els lectors preferien no saber d’uns poetes que havien adquirit la consideració d’icones nacionals. Ni Trilling amb Frost ni Ferrater amb Carner estaven disposats a combregar amb rodes de molí. Des d’ara ho sabem perquè podem llegir “Notas sobre la poesía de Josep Carner”.

Poesia de Carner, publicat el 1957, va quedar en terra de ningú. L’estètica lírica que més s’ajustava a les necessitats d’una cultura resistent era la gravetat simbolista d’un Riba esdevingut símbol. Després de la mort de Riba, el centre de la cultura nacional el va rebre el Salvador Espriu que amb La pell de brau es dedicava a fer poesia política. Només va faltar la tosca relectura de la tradició literària que Joaquim Molas i Josep Maria Castellet van proposar a l’antologia programàtica Poesia catalana del segle XX. Contra totes aquestes maniobres d’ideologització hi havia una obra que gairebé no va tenir lectors: la reescriptura íntegra de tota la seva trajectòria que havia fet Carner amb la complicitat dels Manent (com es veu a l’epistolari creuat per Jaume Subirana).

Al moment no va semblar que ningú estigués predisposat a entendre aquella lliçó d’humanitat. Perquè s’havia de disposar d’una llibertat imaginativa que no estava a l’abast de gairebé cap lector. Però ara sabem que, com a mínim un, sí va descobrir aquella saviesa humana en plenitud. Potser perquè estava escrivint els poemes de Da nuces pueris. Potser perquè havia aprés a llegir com llegien els millors lectors de la seva època i podia connectar Carner amb Machado, Brecht, Baudelaire o Shakespeare. Amb la seva lectura de finals dels cinquanta de tot Carner fins a Nabí, llegit com l’hagués llegit Trilling, el cas Ferrater va quedat resolt.