Picasso-Miró: retalls d’una amistat

L’any 1967, Picasso va rebre Miró amb una frase una mica descarada: “Caram, Miró, sempre vens amb la mateixa dona!”. L’andalús, faldiller, extravertit i brillant, feia broma sobre la fidelitat del seu amic català, tímid i silenciós. Miró va explicar a Michael Black­wood que durant molts anys havia tractat Picasso amb veneració (els separaven onze anys), però que més tard la seva relació va ser fraternal. Les famílies es coneixien: la mare de Picasso era amiga de la de Miró, i la mare de Sabartés, secretari de Picasso, era tia del pintor català.

Miró no es va atrevir a saludar Picasso el dia de l’estrena del ballet Parade a Barcelona, el 10 de novembre de 1917, però quan el 1920 va anar a París, va portar al malagueny una ensaïmada de part de la seva mare. Va picar al timbre del pintor dues vegades sense obtenir resposta fins que, al tercer intent, Picasso el va rebre i va acceptar encantat aquell dolç segurament ja mig sec. A partir de llavors Picasso va donar suport ferm a Miró i el va presentar a marxants i amics, uns contactes que serien determinants en la seva carrera. Léonce Rosenberg, per exemple, va col·locar La masia al Salon d’Automne del 1922 i sempre va posseir obres de Miró en dipòsit.

Picasso no sols va ser mentor sinó també confident, com ho és qualsevol amic. La carta que Miró li va enviar el 27 de juny de 1920, després de la seva primera trobada, és molt significativa de la sintonia d’opinions sobre el fet de viure a París i sobre l’art local, provincià. “La intel·lectualitat viu amb 50 anys de retard”, escrivia Miró, “i els artistes fan l’efecte de ser aficionats. Manca de temperament i moltes pretensions. (…) D’acord amb vostè que per ser pintor cal quedar-se a París. Pot ser que ens titllin de mals patriotes! (…) És més patrio­ta la nostra actuació a l’estranger que els que actuen dins de casa, sense vistes al món.” I l’any 1925, Miró li va agrair els seus ànims per continuar treballant: “M’ha fet molt de bé aquest matí. Abans de venir a veure’l estava sumit en idees negres que vostè m’ha tret de sobre. M’ha parlat molt sincerament…”. Mal­grat la seva diferència d’edat, va haver-hi nombroses influències mútues, que jo vaig estudiar al meu llibre Picasso. Miró. Miradas cruzadas (1998), i que ara l’exposició Miró. Picasso mostra amb diverses jux­taposicions de les obres de tots dos.

Picasso no sols va ser una força irradiant, sinó que també era un voraç “mirador” d’altres artistes com Miró

Com a mostra d’això, encara que Miró havia dit que “trencaria la seva guitarra” referint-se al cubisme, la veritat és que aquest moviment va impregnar diverses teles seves, com La taula (1920), una peça extraordinària que conjuga un realisme excepcional amb una geometrització i unes perspectives múltiples derivades del cubisme. Més tard, Picasso va fer palès l’eco de Miró en diverses de les seves obres dels anys vint. El pintor català havia creat, en aquests anys, un nou llenguatge basat en figures mal·leables, distorsionades i tan sintetitzades com Personatge llançant una pedra a un ocell, del 1926, una figura sense braços, una sola cama, un sol ull i un peu enorme. Picasso, a Dona dempeus, del 1927, o a les seves Banyistes, del 1927, també sintetitza, disloca les figures i dibuixa uns peus enormes. Perquè Picasso no sols va ser una força irradiant, sinó que era un voraç “mirador” dels altres. Sabem que demanava a Miró d’anar a veure les seves teles, si bé en una ocasió aquest no l’hi va permetre fins a l’exposició, perquè guardava un gran secretisme sobre la seva producció.

Durant la Guerra Civil espanyola, tots dos, partidaris de la República, van participar en el pavelló espanyol de l’Exposició de París del 1937, Picasso amb el Guernica i Miró amb El segador, una obra lamentablement perduda; aquell mateix any Miró també havia realitzat el pochoir Aidez l’Espagne per ajudar els refugiats republicans espanyols. Malgrat ser nomenat director del Prado i tenir la mare a Barcelona, el pintor malagueny no es va moure de França, i tampoc es mouria Miró després dels dos primers mesos a Mont-roig.

Però amb la invasió alemanya les seves reaccions van ser molt diferents: després d’uns mesos a Royan, a la costa atlàntica, Picasso va tornar al país envaït pels nazis. No se’n va moure per inèrcia, com va comentar a Françoise Gilot, però mai va confraternitzar amb l’enemic, encara que estava protegit, a través de Cocteau, per Arnold Breker, l’escultor preferit de Hitler, i per André Dubois, de la Prefectura de París. No obstant això, el fet d’haver-se quedat “resistint” els alemanys —no va poder exposar públicament durant aquests anys— el va convertir en un mite, en un símbol, quan París va ser alliberat el 1944.

Per la seva banda, Miró, preocupat per la seva família i convençut per la seva esposa Pilar Juncosa, va agafar la dona i la filla Maria Dolors i va creuar, amb molta por de ser empresonat, la frontera espanyola. Es va refugiar a Mallorca per passar desapercebut —es va fer anomenar Juan Juncosa, prenent el cognom de la seva dona— i allà va acabar la meravellosa sèrie de les Constel·lacions.

Durant la postguerra les seves figures públiques van ser molt diferents: Picasso s’havia afiliat al Partit Comunista i ja era el pintor més famós del món. En canvi, Miró va ser gairebé un desconegut a Espanya durant uns deu anys, tan sols admirat per un nucli reduït d’intel·lectuals i artistes joves, entre els quals Tàpies, Saura o Brossa. Miró va escriure a Picasso, el febrer del 1960, perquè rebés aquest grup de joves, però lamentablement l’artista no ho va fer.

En la correspondència amb el pintor malagueny, Miró escrivia en català o en francès. En una postal enviada el 1958 per Josep Lluís Sert a Picasso, l’arquitecte li escrivia: “Coneixes Eivissa? És Andalusia amb calç, pols i mosques!”; Miró hi afegia: “Això està molt rebé. Un fort abraç als dos” i Pilar agregava : “Dur i a les Meninas!”.

Un altre tret comú va ser l’antifranquisme. Picasso va decidir no tornar a Espanya mentre visqués el dictador i Miró va ajudar amb cartells, donacions o amb la seva presència en nombroses iniciatives en defensa de les llibertats. Als anys seixanta el govern franquista es va voler congraciar amb els dos artistes, però cap d’ells va claudicar i mai van participar al pavelló oficial d’Espanya a la Biennal de Venècia.