La vida interior d’un taller artístic

El taller d’un artista sol ser una trampa. Les cases convertides en museus que ensenyen el lloc on treballava tenen una asèpsia i una polidesa que difícilment traslladen cap fragor creatiu. És que l’artista ho tenia tot ben endreçat, abans de posar-se a pintar o escriure? Una casa museu és un espai congelat que es rebel·la contra el temps i els seus estralls. En aquesta empresa rebel, el Mas Miró, la casa d’estiueig de Joan Miró, a Mont-Roig del Camp, “lloc d’origen i d’inspiració” de tota la seva obra, es troba amb un boicot. L’AP-7 li passa pel costat i a l’estiu, quan les finestres de la casa són obertes, un rètol d’autopista treu el cap per una d’elles. Sembla una superposició mironiana feta amb mal gust. Tanmateix, el boicot no se sortirà amb la seva.

A Mont-Roig del Camp Miró va decidir dedicar-se a la pintura, dècades abans que hi arribés el brogit de l’autopista, que mal dissimulen unes pantalles. Miró afirmava que on era més feliç era “a Mont-Roig, que és on crec que és més Catalunya”. Des del punt de vista de la trinxada indiscriminada que suposa qualsevol infraestructura en aquest país, com un fet inevitable, tenia raó. Quan l’AP-7 es va fer, fins i tot va amenaçar d’aterrar la masia.

La visita amb audioguia és convincent, amb explicacions al punt, cosa remarcable perquè no és tan corrent. Al final arriba la cirereta, el taller de l’artista, “un taller al camp”, tal com el va concebre als anys quaranta. Abans d’entrar-hi se m’activen els prejudicis indicats. Però a dins, de bracet de la llum zenital que hi entra, s’evaporen. Llum per tot arreu, finestres a totes les parets. Les escultures havien de rebre llum de tots cantons, ben bé com si fos al mig del camp. El taller és com un hort. Les obres, les verdures. Una bata, utensilis, taules, pots, pinzells, dos retrats de Picasso, un full de calendari, guixots en dues parets, terra de rajola vermellosa i la llum que ho inunda i ho abraça tot. És com el va deixar l’últim estiu que hi va venir, el 1976. El visitant, per poc que hi posi algun sentit, se sent abraçat per la llum i per la força que desprèn l’espai. La sensació és molt evocadora, d’invitació a contemplar i veure-hi clar: aquí s’hi ha envolat un geni creatiu, una vida interior hi sura, s’hi ha quedat, no ha marxat per l’autopista. Difícil de transmetre-ho sense sonar esotèrica. Si el taller captiva és perquè no s’hi tiren focs d’artifici, la cantarella del geni tocat per la vareta, tan diferent del seu amic Picasso, més donat a l’exhibicionisme. El breu pis de dalt, amb un llit auster, consolida l’aire contingut i precís del lloc de feina de Miró. Dona la idea del treballador disciplinat, que espera el moment de cada cosa, com el pagès. Per això, quan viatjava, posava a la maleta unes garrofes dins d’un sobre. En sortir, n’agafem un grapat del terra i ens les enduem.