inundacions del 62

Carta inèdita de Gabriel Ferrater sobre les riuades de 1962: ajuts a la indústria i corrupció institucional

L’escriptor retrata amb lucidesa i ironia quin era el funcionament de l’economia en aquell país que volia ser capitalista a la vegada que el dominava una elit empresarial i administrativa estructuralment corrompuda

Fàbriques de Rubí inundades per la riuada de 1962. / Arxiu Roset
Fàbriques de Rubí inundades per la riuada de 1962. / Arxiu Roset

Les riuades del 25 de setembre de 1962 al Vallès van provocar centenars de morts, l’ensorrament de cases i la destrucció de fàbriques. Una setmana després de la tragèdia, mentre encara es trobaven cadàvers al front marítim, Francisco Franco va visitar la zona devastada. El 2 d’octubre el dictador es va fotografiar amb les víctimes i va prometre milions d’ajudes a famílies i empreses. Com explicarà la periodista Ivanna Vallespín al seu article de diumenge al Quadern, el focus d’aquells diners es va destinar a la indústria. I la indústria de la zona era bàsicament una des de la industrialització: el tèxtil. Les patronals del sector van calcular que les pèrdues sofertes ascendien a 1.000 milions de pessetes. El Banc d’Espanya va concedir crèdits per valor d’aquesta xifra, com va estudiar l’historiador Jordi Calvet. Com es van distribuir? Encara hi ha molts dubtes sobre el repartiment d’aquestes ajudes en temps de corrupció institucionalitzada.

Quan es van produir les riuades, el poeta Gabriel Ferrater s’estava a un apartament que havia llogat a Calafell feia poques setmanes. Escrivia poemes, entrades sobre grans escriptors per a una enciclopèdia i moltes cartes a Helena Valentí, amb qui mantenia una relació de parella des de feia un any i a qui adreçava els versos sobre el desig que conformen el nucli de Teoria dels cossos. Aleshores la jove Valentí ja havia marxat a Durham per fer classes a la universitat. Entre altres missives (gairebé totes reproduïdes al volum Cartes a l’Helena), Ferrater li’n va enviar algunes amb idees sobre literatura. Algunes, inèdites, es conserven al Fons Valentí de la Biblioteca de Catalunya. Les he pogut llegir gràcies a la recerca que va fer Jordi Cornudella. En aquells papers privats parlava de Solitud o del modernisme per ajudar-la a preparar les classes.

El diumenge 15 d’octubre va acabar de redactar-ne una. Però l’endemà al matí, segurament atenent a una consulta de Valentí, va mecanografiar quatre quartilles per explicar una de les conseqüències d’aquelles riuades que havien estat portada a les capçaleres de la premsa occidental. Les conseqüències econòmiques i l’excitació dels empresaris, ideant tota mena d’argúcies per rebre ajudes i reflotar un sector que ja no era ni de lluny el que havia estat. Com altres vegades, aquesta carta inèdita és un festival d’intel·ligència sarcàstica.

Ferrater té la capacitat d’explicar el que estava succeint com una petita farsa. De l’anècdota, gairebé sense pretendre-ho, en fa categoria. Retrata amb lucidesa i ironia quin era el funcionament de l’economia en aquell país que volia ser capitalista a la vegada que el dominava una elit empresarial i administrativa estructuralment corrompuda. Aquesta ironia i aquesta lucidesa no sorprenen gens. Ferrater va tenir sempre l’afinada capacitat d’entendre com està fet el món. També el dels diners. Feia pocs mesos que ho havia posat en vers a l’hora de descriure l’enfonsament de la burgesia comercial reusenca a la primera postguerra, un dels fils que pot estirar-se de la lectura del Poema inacabat. Aquí, en prosa, procedeix de la mateixa manera. I, des d’una habitació d’un edifici d’apartaments a Calafell, malgrat aparentment no tenir-hi res a veure, aporta una pila de claus per resoldre un dels misteris pendents a l’hora d’explicar les conseqüències de les riuades.

P.S. (dilluns) [15 d’octubre de 1962]

Els damnificats de les inundacions m’havien fugit completament del cap. El mal és que ara fa tants dies que m’ho van contar, que he oblidat el “color local”, les frases i els detalls pintorescos. L’esquema de la farsa és com segueix:

Es tracta només dels danys industrials, la reparació de les indústries que han estat més o menys destruïdes: no del socors als danys personals, de vides i vivendes, que és cosa a part. En el primer moment, hi va haver un pànic, i els va semblar que la meitat de la indústria de Terrassa i Sabadell se n’havia anat al cel. La Diputació de Barcelona, sentint-se en un moment històric, i amb més gestos nobles que Mirebau, va decidir d’avalar un crèdit per un valor fins a mil milions (un crèdit en condicions d’interès tan baix i de terminis tan llargs que vol dir que el diner es dóna), creient que això seria la primera gota d’aigua en una mar grandiosa. De fet, quan ho van anar a mirar, van veure que no havia passat res: de burgesos prou pintes per a fer cases per murcians dins el llit dels torrents n’hi ha molts, però de prou ximples per a posar-s’hi la fàbrica n’hi ha pocs. Amb precisió: segons el càlcul més estiradament pessimista, els danys arribaven fins a quatre-cents milions, gens més. 

            I aquí comença la picaresca. A ningú se li va acudir de rescabalar només aquests quatre-cents milions. Si alguna cosa semblant a l’Estat havia abandonat els altres sis-cents, calia repartir-se’ls. En això, hi havia unanimitat, començant pel president de la Diputació. Ara, com es repartien? Van classificar les indústries de la zona afectada en tres categories: 

a)     les que havien sofert destruccions en el seu utillatge,

b)     les que havien sofert directament com a resultat de les destruccions de l’utillatge industrial no seu (dels seus mitjans de transport, dels seus proveïdors o clients, etc.),

c)     les que havien sofert indirectament com a resultat de les alteracions en l’activitat econòmica. 

Naturalment, en aquesta tercera categoria, amb una mica d’imaginació, ens hi podem apuntar tu i jo, i en efecte tots els burgesos i avorts de burgès van provar d’apuntar-s’hi. Aleshores, tots els que, amb una justificació sòlida, podien ser a la categoria aquesta, van provar de passar a la b). Els de la b), és clar, van provar de la saltar a la a). Però per altra banda, els de la a) volien ser ben pocs, i expulsar tots els que podien a la b). Els de la b) volien empènyer-se els uns els altres cap a la c), i els de la c) volien eliminar els reressagats. Així va néixer, i encara dura, un moviment de flux i reflux com el que hi ha entre les primeres i les últimes files d’un camp de futbol ben ple. 

            Això és només la primera cara de la cosa. Els burgesos, de la categoria que fossin, volien naturalment que els diners ragin de pressa. Però la Diputació va posar en funcionament tres comissions tècniques per a l’administració del crèdit: 

1)     una que havia de mesurar els danys,

2)     una que havia d’imposar al burgès una bona aplicació tècnica del crèdit,

3)     una que havia de vigilar que els diners fossin en efecte aplicats al fi volgut.

Els funcionaris d’aquestes tres comissions no cobren segons una mena d’aranzel pel treball que fan, sinó pel sistema de dietes periòdiques, comptant des del dia que van ser designats (em van dir quant cobren, i és força alt, però no ho recordo exactament). Amb la mateixa naturalitat del burgès, el funcionari vol que la cosa duri, i que es retardi l’efectivitat del crèdit. I aquí tens la segona mêlée de rugby: funcionaris contra burgesos. 

            Fins aquí la picaresca. Però no és pas això el millor. De seguida va entrar en joc un altre constituent del cervell ibèric: l’arbitrisme fantasiós. En les seves formes més benignes, aquest microbi va produir propostes com la de no repartir els diners entre les empreses aïllades, sinó d’unificar-les i de formar una gran única empresa “prototipus” (cosa absurda, perquè no fabricaven pas totes el mateix). Però la forma més estesa del mal ha estat la més aguda: els que proposen que els industrials perjudicats se’ls abandoni a la seva sort, cosa no del tot il·lògica, perquè al capdavall tots devien estar assegurats, i les companyies asseguradores estan obligades per llei a reassegurar-se totes mútuament, o qui no hauria de passar res més que una mínima puja de les primes per l’any que ve; si no fos que el burgès espanyol és un rata i, per estalviar-se prima, no s’assegura mai per tot el valor del que té, si no és que ho vulguin cremar i cobrar la indemnita, i que s’utilitzi el bloc dels mil milions per a capitalitzar, després d’una planificació de “gran volada”, el conjunt de la indústria catalana. La frase que més se sent per Terrassa i Sabadell des de fa tres setmanes és la del “miracle català”: tots han fet els comptes de la lletera, i fan pam-i-pipa a Adenauer. Que amb mil milions no n’hi ha prou ni per a una fàbrica d’olles d’alumini, la majoria ho obliden, i els que no ho perden de vista fan un raonament que aquest sí que és de geni: que si s’inicia la capitalització planificada i s’hi aboquen de cop els mil milions, quan s’acabin (que serà al migdia del primer dia), l’Estat i la Diputació i què sé jo (la NATO, potser) no tindran altre remei que abocar-n’hi més, per no deixar el país penjat damunt la catàstrofe total. Dit d’una altra manera: que la gran llàstima, i allò que els fa estirar-se els cabells, és que la inundació no s’ho endugués de veres tot. Aleshores hauríem pogut començar a anar bé. 

            Hi ha esperança, encara. Aquesta nit passada ha tornat a ploure torrents, i aquí a Calafell deien, amb els ulls encesos mig de por mig d’il·lusió: “On es deuen inundar, avui?”. Només que poguéssim planificar la localització de les inundacions, en un mes o dos ho hauríem escombrat tot i podríem repartir à zéro, feliços com un místic o com un poeta superrealista. 

            And there it is. Be happy

 


Sobre la firma

Jordi Amat

Filólogo y escritor. Ha estudiado la reconstrucción de la cultura democrática catalana y española. Sus últimos libros son la novela 'El hijo del chófer' y la biografía 'Vencer el miedo. Vida de Gabriel Ferrater' (Tusquets). Ejerce la crítica literaria en 'Babelia' y coordina 'Quadern', el suplemento cultural de la edición catalana de EL PAÍS.

Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS