Les incògnites de les riuades del 62

Un dia com avui, el 25 de setembre, però de 1962, ha marcat la memòria de diverses generacions i d’un territori: el Vallès. Cap a les nou de la nit es va desencadenar una forta tempesta que va deixar fins a 223 litres per metre quadrat al centre de Terrassa, 135 a Sabadell o 182 al cim de la Mola en dues hores. Aquesta aigua va començar a baixar, les rieres es van omplir; l’aigua no va tenir clemència i es va endur tot el que va trobar al seu pas, fossin arbres, vehicles, cases o vides humanes, en aquest cas concretament 692, segons dades oficials, la majoria a Terrassa (327) i Rubí (260). Però 60 anys més tard encara planen molts interrogants per resoldre: per què es va produir la tragèdia? Es podria haver evitat? Què va passar amb els nens orfes? Van arribar els ajuts a qui més ho necessitava?

“Des del punt de vista meteorològic no va ser un fenomen excepcional, es repeteix de tant en tant”, apunta el meteoròleg de TV3 Francesc Mauri. Tot i que una quantitat de precipitació així pot provocar una riuada i certs estralls, no explica la magnitud de la tragèdia. Altres factors van influir-hi, apunta Mauri: que es produís quan ja era fosc, i la negligència per part de les administracions que van deixar aixecar cases a la llera de la riera.

Els anys seixanta coincideixen amb una arribada massiva d’immigrants, principalment del sud d’Espanya, per treballar a les fàbriques. Hi havia molta necessitat d’habitatge i això va comportar una especulació dels terrenys. “Construir al costat de la riera no era il·legal, segons el planejament de l’època. El problema és que mentre es feia aquest planejament hi va haver moltes al·legacions dels propietaris de terrenys i es va permetre construir massa a prop de les lleres”, apunta Teresa Cardellach, cap de l’Arxiu Municipal de Terrassa.

60 anys més tard encara planen molts dubtes: per què es va produir la tragèdia? Què va passar amb els nens orfes?

La majoria de cases d’aquests treballadors eren d’autoconstrucció. “Ningú els deia que allò era perillós. Feia molt de temps que no baixava la riera forta, així que hi havia cert desconeixement del fet que es podia produir una riuada. A més, la gent que venia del sud de la península, on aquests fenòmens són menys habituals, poc es podia imaginar que això passaria”, afegeix Juan P. Martín Vide, catedràtic de la UPC en enginyeria fluvial, que des de fa trenta anys estudia les rieres de Terrassa i de Rubí.

En la tragèdia també van jugar un paper clau els ponts. Primer van fer de tap de tota l’aigua que baixava, provocant un augment del nivell de l’aigua que va negar moltes cases. “Però quan cauen els ponts, com el de la Renfe, es produeix una onada o paret d’aigua que és molt destructiva. Com un tsunami. Baixaven moltes roques i branques i això va fer que la destrucció fos més gran”, assenyala Vide. L’onada destructiva que es va iniciar al barri de les Arenes va continuar fins al barri de les Fonts i va assolar barris no tan humils, com l’Escardívol de Rubí.

La tragèdia va despertar un moviment espontani de solidaritat, tant entre els veïns com a fora. El periodista de Ràdio Barcelona Joaquín Soler Serrano va fer una crida i va aconseguir arreplegar material i aliments per als damnificats, i una suma de 30 milions de pessetes de l’època. També van arribar donacions de particulars, empreses i institucions, fins i tot estrangeres. El règim franquista hi va veure un filó propagandístic per explotar i va decidir canalitzar aquesta onada solidària en benefici propi. Així, pocs dies més tard, el 2 d’octubre, Franco va desembarcar al Vallès prometent milions de pessetes en ajuts.

Però el focus es va posar en la indústria. Sabadell i Terrassa, molt castigades per la tragèdia, concentraven llavors el 70% de la producció tèxtil de l’Estat i calia recuperar-les aviat. A més, segons apunta l’historiador Jordi Calvet a l’article ‘Els crèdits i les indemnitzacions’ publicat a la revista Vallesos, Franco volia guanyar-se la simpatia dels industrials en un moment de transformació i obertura del règim. Les patronals tèxtils de les dues cocapitals van valorar els danys en 1.000 milions de pessetes, segons recull aquest historiador, la mateixa xifra que el Banc d’Espanya va concedir en crèdits. Per als damnificats es van repartir indemnitzacions, l’import de les quals variava segons el perfil de la família.

Un any després de la riuada, la recuperació de la indústria ja era total. Més incògnites hi ha sobre el que va arribar a les víctimes. “Mai s’ha pogut saber on van anar a parar els ajuts”, resumeix l’historiador Manuel Márquez al monogràfic Les riuades del 62, editat pel Museu de Terrassa, que ho atribueix al “descontrol” i “la corrupció” de l’època. “Als arxius es veu que la gestió va ser caòtica, tothom volia manar. A més, els ingressos de donacions estan tots detallats, però les sortides de diners no. Tampoc es demanava als industrials que justifiquessin les despeses, així que no se sap quina part dels ajuts es van destinar a la reconstrucció i si algú es va embutxacar diners”, afegeix la investigadora Esther Lázaro.

Aquesta investigadora també ha centrat les seves indagacions en els nens desapareguts i els possibles infants robats durant les riuades, recollides al documental emès aquesta setmana pel programa Sense ficció de TV3. El fet que moltes famílies hagin denunciat la desaparició d’un menor (no se’n va trobar el cos) i els centenars de peticions d’adopcions arribats fa sospitar que podria existir algun cas de robatori de menors. Però la documentació, fins ara, no hi ajuda. “No s’han trobat les cartes de resposta a aquestes sol·licituds, però això no vol dir que no es fessin”, apunta Cardellach.

La documentació dels centres que van acollir els infants de les riuades tampoc és clara. “No es va fer una llista amb noms i cognoms dels nens, només es deia quants n’hi havia, però no on van anar quan aquests centres van tancar”, apunta Lázaro. La cap de l’arxiu de Terrassa afegeix que encara hi ha molts fons documentals on buscar, com per exemple, en els orfenats de l’època.

Fa una dècada que l’Associació de Nens Desapareguts de la Riuada del 62 investiga aquests casos, amb moltes dificultats: “Falta molta documentació i no sabem si mai hi va ser, els supervivents cada cop són més grans i l’Administració ha mantingut durant 60 anys un silenci que no sabem si ara trencarà”, lamenta la seva presidenta Ana Martínez. Teresa Cardellach també reclama “una investigació rigorosa feta per experts i amb recursos de l’Administració”. “Cal donar resposta a aquest clam dels familiars. És un tema molt sensible i dolorós perquè no es faci res”, rebla.

Són moltes incògnites obertes, algunes que potser no es resoldran mai perquè poden resultar incòmodes a les elits polítiques i econòmiques. Secrets que quedaran enterrats al fang.