Europa no ens vol, encara

Un no sap cap on mirar els darrers dies en matèria de llengua, perquè al costat de bones notícies com és que al Congrés dels Diputats s’hi parlin totes les llengües oficials i fins i tot de no oficials —no ens enganyem però, els famosos pinganillos no serviran per millorar la salut sociolingüística d’aquestes llengües, en tot cas només facilitaran que Espanya s’exerciti per fi en el respecte per la diversitat lingüística—, assistim a l’allisada que estan perpetrant impunement els governs del binomi PP-Vox allà on governa. Ja pots fer que al Congrés s’hi parlin totes les llengües que vulguis, que les competències en matèria de llengua són autonòmiques, i poc es pot fer si es cancel·len subscripcions (Borriana), es canvien els usos lingüístics d’un ajuntament (Calvià) o tot d’una capgiren l’accent de la ciutat (València).

Però també ha estat notícia la no-notícia amb què Europa ha resolt, per dir-ho així, la patata més calenta que li ha arribat a les mans en els últims anys, possiblement l’última de les carpetes que tenia ganes d’obrir i que ha ajudat a revelar dues coses: d’una banda, l’enorme diversitat lingüística que esquitxa el continent, de la qual el conjunt de les actuals llengües europees oficials n’és només una part; i de l’altra, l’endèmica falta de resposta de la Unió Europea davant fenòmens que poden estireganyar les costures d’uns difícils equilibris i que, de fet, interpel·len la Unió sobre qüestions que, si bé fins ara han estat bandejades o dissimulades, són intrínseques a Europa mateix. Sempre s’ha dit que Europa és un club d’estats, però cap d’aquests estats és de fet monolingüe.

Sabem per què hi ha països que són reticents a la incorporació de català, basc i gallec. Ja abans de la votació corria la brama que Suècia no ho veia clar; tant que ens pensàvem que les traves vindrien d’altres estats i resulta que han vingut de nord enllà, on la gent és més desvetllada i feliç. Per descomptat els costos econòmics i operatius són l’excusa per no semblar glotòfob —si Europa ha après a funcionar amb 24 llengües oficials se’n sortirà igual de bé amb 27—, i més aviat hem de buscar l’argument de les reticències en la possible petició que farien d’altres llengües en situació similar a la catalana. A la mateixa Suècia la llengua sami té reconeguda l’oficia­litat en el territori on es parla, i a Dinamarca, al mateix temps que Espanya s’obria a parlar altres llengües al Congrés, ja és permès de parlar groenlandès i feroès al parlament. És evident que amb la petició de l’oficialitat pel català a Europa li ha vingut el cangueli pel que pot passar arreu.

Eren molts els que vaticinaven que Europa tombaria la petició precisament per tot això, i es confiava fortament en França, país que tanmateix ja té una minoria amb la llengua reconeguda a Europa (els alsacians amb l’alemany) i potser tant li feia si bascos i catalans gaudien de la mateixa sort. Si els països membres del club europeu han tancat la porta al català no ha estat per barrar-nos el pas a Europa, sinó per no fer explícit un bandejament irreversible que consagraria la divisió entre llengües estatals i privilegiades i llengües regionals i de segona. Tothom a casa hi té una minoria lingüística amb la qual ha de conviure, i a ningú li venia de gust convertir una envitricollada qüestió espanyola en un trencaclosques de diplomàcia europea i, de retruc, en un problema intern.

Per descomptat hem recuperat el mite de la Torre de Babel per exemplificar la dificultat que comporta tenir massa llengües en dansa, com si la humanitat no hagués conviscut amb multitud de llengües des del principi i no s’hagués empescat estratègies per superar el que només resulta una trava d’entrada. Si l’Antic Testament veu la diversitat lingüística com un càstig, en el Nou és l’Esperit Sant en persona (si se’m permet la broma) qui fa d’intèrpret per fer arribar la paraula de Déu a tothom. També és això, Europa: la mútua comprensió per mitjà del coneixement d’idiomes, de llengües franques i del bon ofici de traductors i intèrprets. Ara que se celebra el dia internacional de la traducció (ahir mateix), potser convé recordar les paraules d’Umberto Eco, per si poden aportar llum a la querella pel català: “La llengua d’Europa és la traducció”.