Apocalipsi ara, orain, agora
La ira desfermada contra les llengües oficials és la reacció de l’animal poderós que se sent amenaçat i es regira
Sembla que s’hagi desencadenat l’apocalipsi multilingüe arran de l’anunci de la flamant presidenta del Congrés dels Diputats, Francina Armengol, de permetre l’ús de totes les llengües oficials d’Espanya (aquesta hauria de ser la designació més adequada en lloc de l’equívoc cooficial, ja que també el castellà hauria de tenir aquesta consideració), i això que la reforma del reglament de la cambra sempre serà una mesura reversible: tal com Armengol ha dit que permetrà que es facin servir les altres llengües, el següent president o presidenta bé pot deixar les coses allà on eren.
Per descomptat, els arguments de la caverna per impugnar una pràctica que hauria de ser norma des de la Transició han estat d’allò més virolats. No falten els que, directament, apel·len al malbaratament de recursos, com si la contractació d’uns intèrprets per als plens i d’uns traductors per al diari de sessions equivalgués al pressupost de defensa i al cost de les pensions tot alhora; no he fet números, però no crec que vagi gaire més enllà d’una gota d’aigua dins els pressupostos generals de l’Estat. També hi ha qui creu que els diputats tenen el dret d’expressar-se en altres llengües (gràcies!), però alhora et diuen que no s’han de posar intèrprets, i que si es volen fer entendre haurien de parlar en castellà; tot plegat, una manera molt elegant de dir “en español, que así nos entendemos todos”.
No falten tampoc els que recorren a l’evidència que el castellà el sabem tots, i que de la mateixa manera que si anem per Espanya no anem amb un traductor a l’esquena com qui porta una motxilla, tampoc els diputats de zones bilingües haurien de gaudir d’aquest privilegi a la seu de la sobirania popular. I lògicament també hi ha qui critica la mesura perquè comporta fer un ús polític del llenguatge, com si els diputats no fossin polítics que pertanyen a partits polítics i com si en una cambra política no s’hi discutissin mesures polítiques. Hi ha qui es pensa que els diputats, dalt del faristol, han de fer servir les mateixes pràctiques lingüístiques de quan es troben als passadissos o a la cafeteria, ben bé com si no parlessin per boca d’una sèrie de ciutadans que els han triat per representar-los.
I al costat de tot això, s’han repetit amb força dos conceptes contraposats, un d’ells ben conegut i sovintejat, el de lengua común, sintagma funest del qual hem parlat diverses vegades; i l’altre, el de lenguas regionales, que ens trasllada directament al franquisme. Certament, feia molt de temps que intel·lectuals de presumpte prestigi no recorrien sense recança a aquesta terminologia, que semblava desterrada de l’argumentari dels més al·lèrgics a les pretensions de normalitat: ni apareixia al mític Manifiesto de los 2.300 del 1981; ni sortia a l’àmpliament difós Manifiesto por la lengua común del 2008; ni el fan servir actualment els membres de col·lectius com Impulso Ciudadano. I ara, tot d’una sentim parlar de lenguas regionales, a dreta i esquerra, a veure quant triguem a trobar-nos la fórmula lenguas vernáculas.
La ira desfermada contra la resta de llengües oficials és la reacció de l’animal poderós que se sent amenaçat i es regira, és la defensa acarnissada del privilegi ostentat durant dècades i que un nou ordre de coses amenaça d’alterar. Sempre s’ha associat el privilegi a una certa classe social, un color de pell, un determinat gènere i una orientació sexual, però també hi ha privilegi en l’ús d’una llengua, una de globalment poderosa, la que ja parlem tots i que pot ostentar l’etiqueta de comuna. Però així com la resta d’àmbits són unívocs i porten a convertir el cos en un camp de batalla —perquè no hi ha alternativa a la batalla—, la retòrica de la lengua común i les lenguas regionales instal·la un marc de conveniència dúctil que porta a la rendició i cancel·la la pretensió de l’altre d’exercir els seus drets lingüístics més elementals i, en el cas dels diputats electes, els seus drets i deures de representació política. És d’allò més obvi que si et vols fer entendre, si vols anar pel món, has de deixar de parlar això que parles.
No falta gaire per al debat d’investidura i l’adveniment de l’apocalipsi, amb Marlon Brando agafant-se la closca i lamentant-se, l’horror, izua, o horror.
