TV3 li paga el marbre a Àngel Llàcer

Àngel Llàcer ha encetat la segona temporada del seu talent show teatral a TV3. Si el primer any, El llop, els concursants elegits havien d’acabar interpretant Terra baixa de Guimerà, en aquesta convocatòria, La Puntual, l’obra triada és L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol. D’El llop el millor va ser el càsting i els assajos per arribar, finalment, a una versió pobreta, declamatòria i empolsada de l’obra que una trista escenografia actual no aconseguia deixondir. I això en una obra enormement contemporània i d’un gruix superior a l’auca de Rusiñol que, en la versió novel·lada original, té encapçalaments de capítol tan intel·ligents com aquest: “Poesia administrativa. —Aont es torna a veure clarament que segueixen passant coses que no valen la pena de ser contades, pero qu’aixis mateix les contarem per la fidelitat de l’auca”.

Segurament per l’èxit que van tenir l’any passat les escenes de selecció, en aquesta segona temporada els tràmits per escollir el repartiment definitiu es compliquen. Els candidats poden ser rebutjats, elegits per anar directament al laboratori o a una situació provisional, fins que hi hagi decisió definitiva. Són, segons la terminologia del programa, els llimbs. Aquest any s’hi ha afegit una nova categoria, els llimbs prèmium.

Com a la primera temporada, Llàcer porta la veu cantant del jurat seleccionador fins al punt de corregir ostensiblement la decisió presa per un altre membre en un moment, infeliç, de màxima gosadia per part seva. El tracte al concursant és respectuós, fins i tot entranyable, i les correccions es fan amb una severitat endolcida. Sorprèn, fins i tot, que excessos en la recitació i una gestualitat descontrolada d’algun candidat no siguin motiu d’expulsió. L’any passat, en els assajos s’invocava Peter Brook. Esperem que no s’oblidi el seu mestratge.

Tot i que es pinta com un homenatge al dinàmic teatre amateur que hi ha a Catalunya, molts candidats no arriben al programa d’aquest àmbit. Més d’un aspirant és una persona que vol complir un somni —fer teatre. Un somni que és viu, al qual no es renuncia, tot i tenir més de vuitanta anys. Bravo.

Els dos primers capítols, dedicats al càsting, van mostrar un excel·lent treball de postproducció tant en la tria dels moments com en el minutatge. Es va donar una aparició fugaç a candidats finalment rebutjats. Més aviat, el programa vol que l’espectador conegui la gent triada. No fa sang dels no escollits. Una altra cosa serà quan, al laboratori, de 44 n’hagin de plegar 33, ja més coneguts per l’espectador.

La peça costumista de Rusiñol és una prudent proclama modernista, amb un botiguer dedicat tota la vida a la merceria i un fill, en Ramonet, que vol ser artista. La tensió entre el món artístic i el burgès es resol, però, amb un reconeixement mutu. El pare pateix una diabetis terminal: “Tenia’l no haver tingut mai res. Tenia la pau de tants anys que ha fermentat i s’ha tornat sucre; tenia’l mal d’una sang que de tant no ser-ne’s torna aigua; tenia’l mal de La Puntual, el mal de la quietut, el mal de no viure, el principi d’una mort que comença’l dia de néixer”. I, quasi pòstumament, el pare —que no havia viscut perquè el fill visqués i a qui menystenia per tenir pardals al cap— reconeix al Ramonet el dret de ser artista. El final és potent: el Ramonet surt plorós del funeral del pare i s’atura davant d’una estàtua. “Jo en faré”, pensa. I, recordant-se del difunt, afegeix ple de gratitud: “En faré perquè ell paga’l marbre”. A la versió teatral, la frase “ell paga el marbre” la diu un tercer personatge. No arriba a la intensitat d’”He mort el llop”… però déu-n’hi‑do. A veure com ho resol la troupe de La Puntual. Els precedents són nombrosos. Han dirigit muntatges d’aquesta obra des de Ricard Salvat i Adolfo Marsillach a Pau Garsaball, Frederic Roda, Pere Planella i Carme Portacelli, entre altres. No n’hi ha prou de tenir el marbre pagat.