El cas de la Guàrdia Urbana a ‘El cuerpo en llamas’, un crim amb massa televisió

Dissabte, entre Netflix i TV3 han ofert més de 10 hores sobre l’anomenat Crim de la Guàrdia Urbana. Deu hores, massa televisió, que continuen disponibles a les respectives plataformes. TV3 reescalfant els quatre capítols que va emetre de Crims (l’estrena el setembre de 2021 va tenir prop de mig milió d’espectadors) i Netflix amb dues estrenes: el documental Las cintas de Rosa Peral i la sèrie de ficció (vuit capítols d’uns 50 minuts) El cuerpo en llamas. Un títol ambigu, barroer, que tant pot al·ludir al cadàver intencionadament rostit de la víctima -la parella aleshores de Rosa Peral- com voler ser una tòpica metàfora sobre el suposat ardor de la principal condemnada per l’assassinat, la guàrdia urbana Peral. La careta de presentació, vermellosa, és plena de guspires i flamarades i una llar de foc té una misteriosa visibilitat a l’atrezzo.

Realment es tracta d’un crim historiat. Ha tingut un seguiment mediàtic de grans dimensions que ha propiciat més dosis en un bucle gegantí que arriba fins avui, sis anys després d’haver-se descobert el cadàver i tres d’haver-se sentenciat. Una condemna, amb jurat popular, que establia la culpabilitat de Peral i del seu amant, Albert López. Durant el judici, tots dos es van acusar mútuament de l’assassinat. S’ha d’admetre que el farcit és generós: mentides, gelosia, infidelitats, corrupció policial, passió, triangle amorós, turbulències de tota mena... Hi ha un munt d’explicacions sobre el seu atractiu per a l’audiència. La doble vida de Peral, amb les dificultats que té sostenir el frau, amb final de mort, n’és una. Emmanuelle Carrère, per exemple, va fer un magnífic exercici narratiu amb el metge Romand, però aquest no és el cas que ens ocupa. El protagonisme femení, en un país on la violència masclista és una tràgica rutina, pot ser una altra explicació. “Si Rosa hagués estat un home, hauria estat tan notícia?”, es preguntava aquests dies l’actriu Úrsula Corberó, que interpreta esplèndidament la protagonista de la sèrie. Una pregunta que també es fa Peral al documental, però amb una altra intenció, l’exculpatòria. Peral es presenta al documental com una víctima d’un judici previ mediàtic i masclista que va condicionar el jurat.

La principal novetat del documental és que inclou les videoconferències que els autors van tenir amb Peral a la presó. Bocins de pocs minuts on Peral s’explica. És una producció de Brutal Media (la mateixa d’El caso Wanninkhof-Carabantes) amb guió i direcció de Carlos Agulló, Manuel Pérez i Carles Vidal. Però el precedent del cas Wanninkhof no avala aquest treball, particularment relliscós. El documental no explica per què Peral va convenir participar-hi. Ser-ne, de fet, la protagonista. Toni Muñoz, autor d’un llibre sobre el cas (Sólo tú me tendrás), i un dels entrevistats al documental, ha manifestat que se sent enganyat perquè, diu, tot s’enfoca a produir dubtes sobre la culpabilitat de Peral i a presentar-la com a víctima. En aquest sentit és simptomàtic que Peral intentés frenar judicialment l’estrena de la sèrie i no hagi posat cap entrebanc a l’emissió del documental. La idea dominant al documental és que a Peral se la va condemnar per un pecat, el seu intens historial seductor, i no pas per haver comès un delicte del qual no hi ha proves materials sobre l’autoria. Al film intervenen periodistes -un exaltadament convençut de la innocència de Peral-, l’acusació particular, la defensa, el pare de la condemnada... i el fiscal del cas que, tot i ser molt clar a la vista oral, aquí apunta una teoria sobre realitat i ficció que no sé si acreditaria la semiologia, però que enfilaria sense voler-ho el propòsit del documental d’instal·lar el dubte. La gent, diu, vol que s’expliquin els crims com un relat i demana que aquest tingui sentit, “però això no sempre és possible”. En tot cas, una autèntica víctima del documental és l’altre condemnat, de qui el film no se n’ocupa i a qui Peral ha adjudicat sempre la màxima autoria.

El cuerpo en llamas és una de les sèries amb un dels spoilers previ de més gran magnitud. Enorme. Difícilment trobarà un públic ignorant dels detalls bàsics. Això fa que, amb una pobre aproximació psicològica als personatges i no podent jugar amb el misteri del whodoit... l’única cosa que queda per explicar són els progressos de la investigació. La sèrie es manté distant de les seves criatures, i això està bé, però per no semblar poca cosa, els seus autors esmicolen exageradament els episodis argumentals i fan anar l’espectador endavant i endarrere en el temps. S’oculta informació per oferir-la més tard. Per exemple, en un mateix capítol es mostra una escena i, pocs minuts després, es torna a la mateixa escena per afegir un detall molt significatiu que no s’havia subministrat en la primera. Expectació i incertesa són elements del suspens, però no són maneres d’aconseguir-lo jugant massa cops a cuit i amagar amb l’espectador. Aquesta arquitectura narrativa s’abandona en favor d’una de més lineal a partir del setè capítol, quan comença el judici.

Està feta per un equip amb un notabilíssim expedient en el món de les sèries. Dirigida per Jorge Torregrossa (esplèndides Intimidad i Fariña) i Laura Mañá (amb una filmografia particularment atenta al personatge femení: Campoamor, Concepción Arenal, Frederica Montseny) està escrita per Laura Sarmiento (Intimidad, Matadero). Amb un notable repartiment (Corberó, Quim Gutiérrez, Eva Llorach, Isak Férriz, Pep Tosar….), no es dimensionen els personatges, sobre els que el playlist dels finals de capítol ens diuen més que la crònica de la seva peripècia (“Mala mujer”, de C Tangana; “Soy el pecado, soy lo prohibido, Olga Guillot; “No soy esa que tú te creías”, Mari Trini; “Nos devoramos vivos, como fieras”, Rocío Jurado).

La sèrie avisa que està basada en fets reals, però que determinats personatges, circumstàncies i “eventos” han estat canviats amb fins dramàtics. Una advertència cautelar força habitual, però que introdueix el dubte sobre l’autenticitat d’allò que t’explica. Hi ha moltes ocurrències? Per exemple, veiem a la sèrie la mosso cap de la investigació manifestar en el judici que no saben què van dir-se Peral i López el dia de l’assassinat des dels seus telèfons vermells, dels quals feien un ús excepcional. Doncs bé, a la següent escena, escoltem la conversa de la parella amb pèls i senyals. Allò que la mateixa sèrie diu que no se sap… ens ho mostra. Serà que han trobat documentació. O no?

Qui hagi vist el Crims de Carles Porta s’ho pot estalviar tot.