‘Sense Ficció’, un bon brindis amb aigua per parlar de l’alcoholisme

El Sense Ficció (SF) de TV3 d’aquest dimarts sobre l’addicció alcohòlica acaba amb un agraïment a les persones que “amb generositat i valentia” han compartit el seu testimoni. Totalment merescut. El títol del documental, en primera persona, “No penso tornar a beure mai més”, ja anuncia que la matèria principal serà el relat de l’experiència viscuda per diferents víctimes d’aquesta dependència. Cal ser valent i generós per sortir a la tele declarant la teva passada addicció. I segurament ajuda a fer aquesta aparició el que tots han sortit del pou. No n’hi ha cap que, com a mínim, no estigui en un procés de desintoxicació o rehabilitació. Una manera de donar ànims, esperança, per part dels responsables del programa? Parlen del passat més cru que, de totes maneres, han de vigilar que no torni: tots beuen i brinden amb aigua, una escena intel·ligentment repetida. I moltes trobades es fan a bars, un espai que els havia estat greument perjudicial.

La responsable del documental, Flora Saura, sap del que parla no solament perquè ho hagi estudiat. Ella mateixa va estar internada per superar el seu alcoholisme. Alguns testimonis s’acompanyen de la persona més propera i que més va patir la seva malaltia. La mare d’un fill que, admet, va arribar a desitjar la mort del “monstre”, o, com a contrapunt, el relat d’una filla adolescent que va saber estar al costat de la mare (“va ser la meva salvació”, diu la mare). Com explica una psicòloga, el biaix de gènere també s’adverteix en aquestes situacions, on la dona viu amb més soledat i secret el seu drama i, per tant, triga més a demanar auxili. Dues de les dones que intervenen -una d’elles exterapeuta de Saura- admeten que van intentar que l’embaràs els fos un remei (infructuós).

L’inevitable i necessari capítol d’experts està ben triat. Parlen amb concisió i claredat. La psiquiatra Anna Lembke, per exemple, amb la seva descripció de com es genera necessitat de dopamina i la incapacitat de trobar altres recompenses. O la farmacèutica Lucía Hipólito, en una simpàtica demostració de com un discurs pot ser precís i planer a l’hora. “I és que la molècula de l’alcohol és tela marinera”, diu, i explica la seva nocivitat perquè és “xiqueteta”, molt oxidant i entra en contacte fàcilment amb les cèl·lules.... El programa té l’encert de convocar l’antropòleg Josep Maria Fericgla. “Cada cultura té una droga psicoactiva al seu nucli”, explica, “i la droga que està al nucli de la cultura occidental és l’alcohol”. Una ubicació que es detecta en el model de ciutadà loquaç, actiu, invasiu o, a nivell simbòlic, en el sagrament de l’eucaristia on es beu el vi consagrat que és sang de Crist.

Una escena molt treballada és la trobada de Saura amb els escriptors Daniel Vázquez Sallés i Sebastià Alzamora, exalcohòlics. A la taula també hi ha David Carabén, de Mishima i parella de Saura. Aquest apartat té sentit en la mesura que al món de la cultura hi ha hagut, i encara hi ha, una mística sobre els escriptors bevedors i la beguda com auxiliar de la creació. Des dels martinis que hi ha al darrere d’A sang freda fins a la cirrosi de Kerouac o les prèdiques d’un dels seus grans ambaixadors, Charles Bukovski, per a qui beure era una forma de suïcidi que et permetia, l’endemà de la trompa, tornar a la vida, ressuscitar. Bukovski calculava que potser, gràcies a això, havia viscut quinze mil vides. Ni Alzamora ni Vázquez són d’aquesta corda. Vázquez critica que “ens han venut la moto que en estat d’embriaguesa s’escriu molt millor. És mentida” i recorda els espants que tenia quan llegia el que havia escrit el dia anterior en plena borrasca etílica. Particularment emotiu és quan parla del dol per la mort del seu fill petit i com evita la recaiguda precisament per salvaguardar tot el que li havia ensenyat el seu fill sobre la vida autèntica. Carabén defensa la creació en sobrietat absoluta, cosa que també fa Alzamora que, a més, subratlla la dificultat que hi ha per admetre que ets un addicte perquè, llavors, t’has de plantejar deixar-ho i no vols.

Aquest SF s’ha presentat una setmana després d’una altra excel·lent peça igualment basada en la força del testimoni personal. En aquest cas, el de la soprano Begoña Alberdi, la soprano dels balcons durant la pandèmia, que ha mantingut una notable vida professional als millors teatres malgrat una biografia farcida de tortures familiars (literalment) quan era petita, de depressions, d’abusos laborals i assetjaments sexuals, de pèrdues irreparables... Un treball que va suposar el comiat d’Albert Elfa de TV3 on hi ha deixat una exigent feina periodística.