‘La Ruïna’, millor la idea que el resultat

Ignasi Taltavull i Tomàs Fuentes, creadors de La Ruïna, viuen en un hàbitat professional aparentment amistós. El Terrat (Mediapro) és el productor d’aquest espai de televisió juntament amb RTVE, com ho és del programa de ràdio de Marc Giró, Vostè primer, on hi col·labora Taltavull. Òbviament, al seu Latexou de TVE de Catalunya, Giró va convidar la parella en una xerrada promocional, conducta comprensible tractant-se de dos productes de la mateixa casa. Taltavull i Fuentes tenen, a més , altres militàncies. Taltavull amb Adri Romero té un podcast (Aquí estamos) i del seu grup Los Nuevos Fenómenos se’n poden escoltar uns pocs temes a Spotify. Tomàs Fuentes, que també va tenir una experiència musical amb Álvaro Carmona (Da Flowers, el millor grup que ha trepitjat la Terra, deien d’ells mateixos a Youtube), va començar com a guionista amb Andreu Buenafuente i ho ha estat o ho és de conegudíssims programes de ràdio i televisió.

La Ruïna és un podcast audiovisual que penja un episodi cada dimecres. En porta més de 120 i ha anat creixent. El mes de maig graven quatre programes a teatres de Madrid, A Coruña, Múrcia i Alacant, amb totes les entrades venudes. Entre setembre i desembre tenen un calendari de, ara per ara, 25 actuacions a diferents ciutats espanyoles.

La Ruïna original, tot i que va néixer a Barcelona amb l’aixopluc de la botiga d’art, llibres i coses de broma La Llama, es fa en castellà. Aquesta és la principal diferència amb La Ruïna televisiva, que és en català. Però la mecànica és idèntica. El programa convoca gent del públic a explicar una anècdota personal més aviat desgraciada, un d’aquests moments en què la vida s’espatlla, resulta ridícula o fa vergonya. Per animar la concurrència a participar-hi, tot i que no sembla que calgui, la sessió comença sempre amb un personatge, més o menys conegut, explicant un episodi poc exemplar de la seva biografia. Molts són col·legues, comediants de l’stand-up. Alguns hi han estat convidats més d’una vegada, com Judit Martin o Berto Romero, i de dues, com el mateix Giró.

Per tant, La Ruïna televisiva no és cap invent i té al darrere una història d’èxit. Per què el públic accepta sortir per explicar una anècdota personal desafortunada però, això sí, en la qual hi veu un cantó rialler? Taltavull i Fuentes defensen que en una època on les xarxes estan plenes de presumits/des, d’influencers que són uns assalariats/des no gens fiables de la indústria del lluïment, la gent que surt a riure’s de si mateix a La Ruïna combat el postureig dominant. El problema és que, al cantó d’històries que mereixen ser explicades, n’hi ha un munt de molt primetes on és difícil descobrir perquè algú pot pensar que allò paga la pena que se sàpiga, perquè causa tant de hi hi, ha ha i perquè s’allarguen exageradament en la narració d’una nimietat. Els estudiosos de l’escatologia, per exemple, hi trobaran una mina. La parella de presentadors intenta condimentar la intervenció de l’espectador no sempre amb fortuna. Un programa lleuger, amigable i (massa) indulgent amb el públic participant de qui els presentadors ignoren què vol explicar, honestedat que té un cost. Un programa més atractiu pel concepte que hi ha al darrere que pels testimonis que recull.