El ‘late-night’ de Giró i... Dyangani

TVE Catalunya li ha donat un late show els diumenges a Marc Giró. Una aposta que té la seva lògica. És d’esperar que ho hagin fet pensant en el Giró que, per exemple, al seu programa de RAC1 parla amb gent i de gent que no és a les agendes del periodisme més rutinari. Persona culta sense fer-ne ostentació, Giró no té por a la diferència i l’heterodòxia. Ben al contrari, li agrada. I és aquest el Giró que convindrà al LateXou de TVE. Perquè aniria molt malament si l’han agafat pensant amb el senyoret mudat que fa brometes previsibles i reiterades (el Giró d’Està passant).

Al programa inaugural hi va haver tots dos Girós. Va començar amb un monòleg curt que es va fer molt llarg sobre la seva exigència que el grup musical del programa fos integrat exclusivament per representants del gremi heterosexual. El primer convidat va ser un col·lega de qui pot aprendre molt a l’hora de fer monòlegs, Andreu Buenafuente (“l’home de la meva vida”, el va pre­sentar). Amb Buenafuente van parlar de Nadie sabe nada, el veterà programa d’improvisació de la SER que ara també ha saltat a HBO Max. També van parlar d’una passió més desconeguda de Buenafuente, la pintura, i van fer una llarga promoció de les samarretes Samanté, la bogeria gràfica derivada de la seva passió per la pintura i que porta el nom d’una ocurrència errònia a Nadie sabe nada.

Les segones convidades van ser, novament, amigues de Giró: Isa Calderón i Lucía Lijtmaer. Porten el pòdcast Deforme semanal, un altre premi Ondas, com Buenafuente, que han rebut per “consolidar un xou radiofònic amb una visió provocadora i feminista de la cultura i la vida”. Lamentablement res de tot això es va veure al programa, amb Calderón, Lijtmaer i el presentador perduts en un banal hi-hi, ha-ha amb molta complicitat però sense suc ni bruc. L’episodi promocional —a aquests programes hi va algú que no tingui res a vendre?— va dedicar-se al darrer llibre de Lijtmaer (Cauterio, a Anagrama). Un llibre que la seva col·lega, amb frescor i una sinceritat desarmant, va confessar que no havia acabat. Després, per arreglar-ho, va donar unes raons que no tenien res a veure amb la qualitat de la novel·la, de la qual Carlos Zanón, en aquest diari, va escriure que “hiere, acompaña y desasosiega mientras nos limpia los mocos y las lágrimas con ese trapo sucio perfumado en que, transcurrido el tiempo, se convierte el amor de nuestra vida”. Potser hauria estat bé parlar-ne i no limitar-se a mostrar la portada.

I la tercera convidada va ser la millor sorpresa i el millor Giró, que és capaç de creure que una directora de museu pot anar a un late show. Va ser la responsable del Macba, Elvira Dyangani. Evidentment, Dyangani sabia on es ficava i qui la portava, però acceptar anar-hi lliga molt amb la seva proposta, que va repetir al programa: “Els museus han de ser sexis”. Una manera molt planera de reivindicar una aproximació per part de qui els regeix i, també, de qui els visita, expulsant els estereotips. I ella, encertadament, ho va fer anant al programa. La seva presència ja era una proclama programàtica. I va explicar-se amb conceptes atractius i sense por a les frases amb subordinades. La primera pregunta de Giró ja apuntava, sense que ho semblés, al moll de l’os: per què hem d’anar al Macba? I Dyangani va parlar d’una col·lecció dinàmica que s’exposa sense imposar recorregut, convidant a passejar per les sales i negant-se a “infantilitzar el públic”. Un esplèndid moment televisiu.

El primer programa va acabar amb una actuació musical i un misteri, el de Las Glorias Cabareteras, que s’estan darrere una taula. Sembla ser que han de comentar els diferents episodis del late show i aconsellar el presentador, una figura que ja hem vist, per exemple a Col·lapse. Però el dia de l’estrena no van dir res de memorable. Bé, és que no van dir res de res. Avui, nova cita amb Giró. Aviam.