‘Smiley’, la llarga espera d’un final sabut

Smiley (Netflix) narra unes quantes històries de parella, la majoria gais. Els dos protagonistes porten el fil de la narració en la mesura que la resta de personatges, tots, tenen a veure amb aquest duet. La seva peripècia sentimental acaba bé, per a ells. No tant per a les parelles que ells abandonen, a la tristesa o cabreig de les quals Smiley amb prou feines s’hi acosta. Dir això no és infringir les lleis de l’spoiler perquè la sèrie, en aquest cas, s’ajusta als codis de comèdia romàntica i per tant, l’espectador sap des del primer episodi que els dos protagonistes acabaran entenent-se malgrat hagin de superar diferències de classe i interessos, entrebancs imprescindibles per no posar-ho tot gaire fàcil. Encara que costi s’ha d’acabar bé. Però costa massa. Vuit capítols de mitja hora on els moments de desengany, llunyania i aparellament alternatiu són simples dilacions a l’espera que arribi el final previsible, la sòlida reconciliació. Una narració amanida, com és habitual, amb apunts còmics, moments tristos, tensos, amb falses solucions i un final que s’apura sense que això inquieti l’espectador, segur d’on portarà la disciplina del gènere.

La sèrie té l’origen en una popular obra de teatre d’èxit internacional de Guillem Clua. I és el mateix dramaturg el que s’encarrega d’allargar-la per complir amb el minutatge d’una sèrie. Com que la història principal no pot durar tanta estona... s’incorporen peripècies subalternes, amb uns altres personatges, i és aquí on es poden trobar els millors moments d’aquesta producció de Minoria Absoluta. L’ancoratge nadalenc perjudica el to -interminable episodi setè, massa postís, on tots els personatges, tots, coincideixen a la festa de cap d’any del Bar Bero-.

La història de la parella de lesbianes, amb molta més fondària i un final sentimentalment barroc sense que això exclogui escenes lleugeres -per exemple, amb els pares d’una de les noies-, ofereix alguns dels millors moments juntament amb l’aventura del trist i solitari mariner (Carles Sanjaime), que inclou la sorpresa argumental més gran de la sèrie.

Smiley té un repartiment d’una enorme solvència començant pels dos protagonistes (Carlos Cuevas i Miki Esparbé) que estan acompanyats per una colla d’actors que resolen magníficament el seu paper -alguns perjudicats per les obligacions que genera un personatge estrafet-. La peça és una obra coral. Hi ha, per exemple, Giannina Fruttero, Meritxell Calvo, Amparo Fernández, Cedrick Mugisha i un extraordinari Pepón Nieto que des del petit escenari del bar explica “el que ha de pensar l’espectador sobre l’amor i aquestes coses”.

La narració visual no grinyola i la sèrie és el que diu que serà, però no n’hi ha prou amb embolicar la troca i alliçonar. Smiley podia haver estat més arriscada sense que això vulgui dir que hagi d’agafar una pesantor que el gènere no té.

Trobar el punt de lleugeresa juganera sense caure en la vacuïtat no és fàcil. I no hi ha receptes. Sí, exemples. Un cas, No me gusta conduir (Movistar+) de Borja Cobeaga amb Juan Diego Botto. Com ha escrit Sergio del Molino, fer una sèrie així és molt difícil. Va sobre les dificultats d’un professor universitari saberut que es vol treure el carnet de conduir als 40 anys. L’aparent destil·lació argumental és estricta, restrictiva -el món de l’autoescola-, però també parla, sense subratllar-ho, d’altres aprenentatges per part del protagonista. Per exemple, de l’emocional. Un Diego Botto perfectament acompanyat per una colla de bons actors i molt especialment per David Lorente.