‘The White Lotus II’, un disgust

Quina durada ha de tenir una sèrie? No hi ha una recepta única perquè hi juguen molts factors. El principal: que els guionistes encara tinguin coses per explicar. Però més d’una vegada es fabriquen noves temporades que no calien i s’embolica la troca d’una manera que, al final, com va passar a Perdidos, ni els seus mateixos autors saben sortir de l’embús argumental que han organitzat. Un altre cas més lleu és la darrera temporada de l’admirable The Good Fight, introduint o revifant personatges i fils narratius que la desmilloren i et fan preguntar ¿què dimonis ha passat?

Què dimonis ha passat? És la pregunta després d’haver vist sis capítols de la segona temporada de The White Lotus. Els precedents de la primera eren engrescadors. De sobte apareixia una sèrie que discretament feia una de les pintures més sarcàstiques de determinats elements d’una burgesia amb ínfules aristocratitzants i dibuixava la lluita de classes sense sermonejos. Tot i que la crítica nord-americana ha aplaudit majoritàriament aquest segon any de la creació de Mike White, la peripècia dels nous hostes en un hotel de Sicília no té ni l’enginy ni la mala bava de la crònica hawaiana de la primera temporada.

Posats a ser indulgents, es podria considerar que la crítica més aguda a la nova galeria de milionaris és que més d’un viu addicte al mercat del sexe. Uns clients que, naturalment, tenen problemes per amagar el comerç que practiquen, mals pagadors d’unes professionals -una d’elles, que vol ser cantant, més eventual en aquest ofici- realment encantadores i mereixedores de ser estimades. Elles són les explotades per aquests rics perpètuament instal·lats en la simulació, l’aparença, el gallejar, el menyspreu a l’altre. El resultat, a més d’una recreació en els paisatges sicilians i els interiors senyorials, és, de fet, un vodevil on les parelles i les famílies o s’enganyen o es vigilen o les dues coses alhora. Sense més suc ni bruc. És previsible que, si ho volen arreglar, al darrer episodi facin esclatar la impostura finolis d’aquesta tropa de ricatxos -de fet s’ha de resoldre la incògnita d’un cadàver que apareix al primer capítol i de qui l’espectador ignora la seva identitat. Pot ser que ho facin... però no posarà remei al visionat de sis capítols pobrissons i reiteratius en les situacions. Dels hostes que la sèrie ens presenta, solament una vella coneguda de la primera temporada, que viu perplexa en un món que li han canviat, i un noi capaç de tendresa construeixen personatges amb més angles. Els sentiments, la bonhomia i els problemes de veritat són patrimoni dels subalterns, dels desemparats.

La gent de Serielizados ha publicat un llibre on repassen els principals títols de la indústria de les sèries nord-americana i espanyola. Es diu El gran atracón pels 30 anys que porten “devorant sèries”. Hi ha un breu, però suggeridor pròleg, de Bob Pop on s’afirma que les sèries no són televisió perquè són refugi, abismes, companyia, desafiaments, turisme emocional.... Unes metàfores que poden admetre’s. Més difícil és compartir una darrera afirmació segons la qual... les sèries no són televisió perquè la televisió està feta per a l’oblit. Una afirmació, segurament, per afalagar els autores del llibre que perpetuen la memòria d’una bona colla de títols. Però hi ha programes de televisió memorables i sèries que un s’estima més no recordar. Per exemple, aquesta segona temporada de The White Lotus. Millor això que arrossegar el disgust d’haver-la vist.