Futbol més enllà del Mundial

El consell d’Éric Cantona de no seguir el mundial de Qatar no sembla tenir una acollida massiva. A Catalunya, 336.0000 espectadors van mirar la cerimònia inaugural. Però és que més de 400.000 van estar atents a un partit tan poc cridaner com el que va enfrontar Qatar amb Equador. El primer partit d’Espanya el van veure més de 700.000 televidents. La portada de novembre de Panenka és del color del dol. Segons el seu editor, Aitor Lagunas, “que se celebri el mundial és un gran fracàs”. Ho va dir al programa Quan arribin els marcians, que ha fet una bona aproximació a la bibliografia i la producció audiovisual crítica amb les corrupcions de la FIFA i amb una determinada manera d’entendre el futbol. Més d’una intervenció va dedicar-se a l’esport femení enfrontant-lo a una pràctica lligada a un concepte tronat de la masculinitat.

De tot el que es va sentir al programa... dues mencions. La primera, de com Spotify ha incorporat el català a la seva plataforma després de signar el contracte de patrocini amb el Barça. És a dir, com va subratllar Ramon Usall, de la Comissió de Control i Transparència del Barça: el que no ha aconseguit un govern ho ha obtingut un equip de futbol. La segona, sobre com determinades cançons s’han convertit en himnes de clubs. Ho va explicar el periodista Toni Padilla. Tot comença els anys seixanta quan, per entretenir el públic que anava quatre hores abans a l’estadi per aconseguir una bona localitat, els altaveus deixaven sentir cançons de la ràdio i la graderia, amb el temps, va adoptar les preferides.

El consell d’Éric Cantona de no seguir el mundial de Qatar no sembla tenir una acollida massiva

Al capítol de les recomanacions audiovisuals hi ha documentals més o menys encertats sobre l’explotació laboral a Qatar o la connivència de la cúpula de la FIFA amb la gent del diner. TV3 en va emetre dos al Sense Ficció i un d’ells, sobre els treballadors a Qatar, també es pot veure a Filmin. Netflix, entremig d’un mar de documentals elegíacs sobre gloriosos campions, té una mini sèrie rotunda sobre Los entresijos de la FIFA. Al capítol de les sèries de ficció, es va esmentar Ted Lasso (Apple TV), prou coneguda, i un títol noruec que va estrenar la primera temporada l’any 2018 i que nia a Filmin. Es tracta de Home Ground. Ara per ara, són dues temporades. La gent de Quan arribin els marcians tenen raó. Paga el tret revisar-la. La seva protagonista és una dona amb caràcter que fitxa com a entrenadora d’un equip modest, el Varg, acabat d’arribar a la Primera Divisió noruega. La seva presència en un univers particularment masclista genera conflictes previsibles. Particularment amb la junta del club, amb el seu principal patrocinador i amb els seguidors de l’equip que lamenten els pobres resultats inicials i una actitud al camp poc agressiva, massa femenina, en definitiva. Ella els convencerà del perquè de la seva conducta amb un sermó molt masculinitzat. Per fer-se entendre els ho ha de dir de la manera que ells volen escoltar-ho.

La sèrie, a més del relat dels èxits i fracassos de l’equip i del seu per què, desplega altres temes amb intel·ligència com, per exemple, tibantors domèstiques dels personatges principals, molt ben explicades, o l’homosexualitat oculta al futbol masculí. En un episodi, l’equip ha de vendre un bon jugador perquè no hi ha diners i necessiten fitxar un davanter (escena, qui ho diria!, rodada abans de la nova etapa de Laporta). És un títol recomanable, tot i que són evidents les trampetes emocionals que fa servir i comet l’error, molt episòdicament, de voler fer comèdia, un gènere que grinyola enmig d’un relat al qual no li convé. Els personatges, fins i tot la protagonista, arrosseguen inevitables clarobscurs perquè l’exigència de victòries pot malejar conductes. De totes maneres, hi ha moments que et faries soci del Varg.