“On son els homes?”, una obscura pregunta

Sense ficció ha dedicat aquest mes a tractar temes al voltant de la condició de dona i ahir va voler acostar-se a la condició d’home. Bé, exactament a què entenem que defineix la masculinitat, als seus estereotips dominants i com hi ha ciutadans que intenten combatre’ls, treure-se’ls de sobre. Carles Prats, el responsable d’aquest SF entrevistava un noi trans, un practicant de gimnàstica rítmica, psicòlogues especialistes en la matèria o mostrava reunions d’homes on intentaven no solament revisar les seves actituds masclistes sinó “deconstruir” la seva masculinitat. Una deconstrucció dolorosa, acompanyada d’un oceànic sentiment de culpa. El reportatge també ens portava, per exemple, a un centre lúdic on els pares -les mares no hi poden entrar- hi van amb els fills a jugar.

I està bé mostrar, hi ha molta feina, un repertori tan abundant de casos, però la barreja de registres perjudica la comprensió del que ens pretenia dir el documental opacament titulat ‘On són els homes?’ El documental començava amb un cavaller que per ser blanc, heterosexual, home i de més de 50 anys...no podia, deia, ser feminista. Un pensament castrador, encara que no tant com el que negava l’eventualitat que un mateix pogués reconèixer els seus comportaments masclistes o el testimoni d’un altre intervinent que afirmava que “tots els homes som agressors”. Una sentència que una convidada femenina del programa va voler reconduir, no acceptant-la com a veritat universal.

El documental anava d’un noi que fa gimnàstica rítmica i qüestiona, a consciència, una idea molt instal·lada de masculinitat al problema de la pervivència de determinats patrons de conducta socialment acceptats (evitar les feines domèstiques o assumir-ne les menys possibles), una desigualtat que sembla fàcil de resoldre. O també tractava un aspecte menys visible quan, com encertadament explicava un professor trans, es contempla la masculinitat indefectiblement associada a un lloc de poder. Homes que cerquen una “nova masculinitat”, encara que també apareixen veus crítiques amb aquest concepte.

Els discursos sobre la matèria tenen diferent abast. Hi ha, per exemple, la suggeridora reflexió, al marge de qui la consideri molt o poc convincent, de Paul B. Preciado quan escriu que ens enfrontem a un règim capitalista “petrosexorracial” que ha colonitzat la funció desitjant amb valors monetaris, semiòtiques de la violència, maneres d’objectivació consumista i submissió depressiva. El primer que aquest capitalisme destrueix, diu, és la nostra capacitat de desitjar el canvi. I conclou amb una pregunta: Serem capaços de desitjar d’una altra manera? (Dysphoria mundi). Segurament hi ha preguntes prèvies menys ambicioses. Totes es poden fer, però no totes alhora. I precisament això és el que intenta ‘On són els homes’?