Filmin emet 14 títols d’un mestre del documental

Jaume Ripoll, fundador de Filmin, va piular fa unes setmanes: “Si ens hi posem, ens hi posem. Cicle descomunal sobre Frederick Wiseman, el pare del documental modern”. Dit i fet. La plataforma disposa de 14 títols que va estrenant amb diligència. És una ocasió única per acostar-se a un treball singular, amb una poètica inamovible. Els seus documentals acostumen a ser sobre institucions públiques, generosos en la durada —alguns freguen les quatre hores—, on no hi ha ni entrevistes ni veu en off d’un narrador. Només les escenes que una càmera no gens intrusiva capta, una càmera que de vegades ha obtingut permisos d’accés impensables en reunions o determinats episodis. Però que no hi hagi un narrador no vol dir que no hi hagi relat o punt de vista. El cinema de Wiseman és una prova d’allò que deia Godard: decidir on posar la càmera és una qüestió moral.

El catàleg de Filmin també inclou l’únic títol de ficció que ha dirigit Wiseman. La última carta (b/n, 2002) és un monòleg superbament sostingut per l’actriu Catherine Samie basat en un text de Vida i destí (Vasili Grossman, 1980). Es tracta de la carta d’una mare jueva al seu fill, el seu darrer missatge, el seu darrer petó, des d’un gueto d’Ucraï­na. La seva descripció de la barbàrie, la seva acceptació de la mort, són un document feridor. La força que dona Samie a la paraula fa sobrer un joc d’ombres que són un destorb a la potència dramàtica dels primers plans.

Filmin disposa del primer documental de la carrera de Wiseman. El va filmar en un psiquiàtric penitenciari de Massachussets (Titituc Follies, b/n, 1967). El film descriu el tractament humiliant que reben els presoners a qui els seus guardians fan circular despullats mitja pel·lícula. No es veu cap reacció a un desordre ocasional. És la pràctica d’una disciplina sàdica que vol la docilitat absoluta de la víctima. El suplici no és un càstig episòdic. És una conducta punitiva habitual, com irrellevant. Particularment ferotge és l’escena on es veu un metge enfilat en una cadira aplicant una sonda nasal a un presoner que fa tres dies que no vol menjar. A Massachusetts, la fiscalia va argumentar que el documental violava la privacitat dels malalts i va estar prohibit fins al 1991. Darrere el que s’hi veu hi ha una no-pel·lícula. L’espectador s’imagina que si tot allò ho han deixat filmar... què pot passar en aquest psiquiàtric quan no hi ha càmeres!

Law & Order (b/n, 1969) retrata la rutina policial d’una unitat de Kansas. Tot i que la crítica Pauline Kael va proclamar que era l’hora i mitja més poderosa de televisió que havia vist aquell any, la crònica té una placidesa dubtosa. Model (b/n, 1980) volta el món de la moda. Des dels càstings de les agències a les interminables sessions fotogràfiques. Es veuen les models suportant impassibles el maquillatge i l’exposició, sotmetent-se al modelatge canònic dels seus cossos. Particularment clars són els consells de l’agència a les candidates. Si la noia fa 1,68 d’alçada, ja no cal que pensi a fer carrera a Nova York.

Després de dos anys i mig de muntatge amb les 250 hores filmades, Wiseman va estrenar At Berkely (2013), una defensa de la necessitat de la universitat pública, que democratitza l’accés al coneixement i la capacitació laboral. Per la tria que fa Wiseman de les reunions del rectorat i de les manifestacions d’estudiants, és un dels films on la seva posició editorial és més manifesta. Altres institucions públiques que mostren el seu treball i les seves angúnies són la National Gallery i la biblioteca de Nova York, que, ensenya el documental, no solament és un arxiu de publicacions, sinó que fa tota una feina educativa i d’inserció laboral en la població més castigada.

Un cinema que milita en la defensa de la cosa pública i es refia de la intel·ligència i l’aguant de l’espectador. Una mirada molt treballada.