Wiseman a Barcelona

El cineasta tindrà dimarts vinent una jornada desbordant a la ciutat. Al capvespre presentarà a la Filmoteca, que li dedica un cicle, una de les seves pel·lícules capitals, Law and order (Llei i Ordre, 1969), rodada a la comissaria d'un districte d'alta criminalitat de Kansas City. Al migdia, Frederick Wiseman (Boston, 1930) haurà estat investit doctor honoris causa a la Universitat Pompeu Fabra.

La seva obra consta de 44 pel·lícules i unes 100 hores de cinema, fins ara, ja que el cineasta, amb una vitalitat impecable als 86 anys, no està ni de bon tros retirat. Els seus films són llargs; un d'aquests, rodat en un hospital de terminals, dura sis hores. Law and order és gairebé una excepció, només dura 85 minuts. Potser a ell mateix li estranyi, però depèn de com es miri l'independent Wiseman és un avançat de les sèries televisives de narrativa radical, més enllà que Law and order sigui també el títol d'una sèrie convencional de llarg recorregut. David Simon, creador i productor de The Wire, sèrie centrada en un únic lloc, la ciutat de Baltimore, i estructurada en temporades que tracten un únic tema (la droga, la premsa, l'institut...) es reclama del seu magisteri, per la seva observació detinguda i obstinada de l'espai públic. Wiseman filma les institucions de l'Estat democràtic modern occidental.

Aquest és un any Wiseman, cineasta independent per antonomàsia. Li ha costat ser reconegut pels grans mitjans i no només per festivals com el que és, el documentalista en actiu més gran i un dels més remarcables, si no el que més, de la història del cinema. Encara que li continuï costant finançar els projectes, la indiferència cultural s'ha acabat. No és la primera vegada que ve a Barcelona, però ara se l'espera més.

Parlem de mig segle de cinema. Va començar quan, amb 36 anys, es va decidir a rodar en una presó estatal de reus amb trastorns psiquiàtrics. Va sorgir així el seu primer film i una de les seves obres de referència en diferents àmbits culturals i socials, Titicut Follies, estrenada el 1967 i prohibida al seu país fins al 1991. També es veurà ara a Barcelona. Aquest retrat implacable i alhora pietós d'un penal extrem ha marcat algunes obres de ficció posteriors. Leonardo di Carpio diu que la va veure diverses vegades per compondre el seu paper en la paranoica Shutter Island (2010). I va marcar a Wiseman el camí a seguir. Els seus films no tenen veu narradora ni identificació de personatges ni ningú respon a entrevistes. Wiseman no interfereix: filma i després munta.

Compacte i versàtil, el seu corpus visual és sorprenent. Tracta els assumptes més diversos: l'institut, el tribunal de menors, un hospital, el Central Park, un bloc de pisos, la violència domèstica, una estació d'esquí, uns grans magatzems, la universitat de Berkeley, i així fins a 44: cada vegada canvia de tema i només en dues ocasions ha tornat a un assumpte que ja havia tractat. Segueix un fil vertebrador: el dia a dia de les institucions de la democràcia moderna occidental i per extensió de la vida urbana, ja sigui una agència de models o la feina d'uns científics. Com funcionen aquests llocs finançats la majoria amb diners públics, com tracten a la gent comuna i què n'esperem, les seves misèries i les nostres, i la gent decent que els fa funcionar malgrat tot. Quan roda a Europa, se centra en les institucions culturals i el seu cinema es converteix llavors en una glossa de la dansa, el teatre, la pintura.

El cicle a la Filmoteca començarà dimarts vinent amb el film que més l'identifica per a molts espectadors aquí, National Gallery, retrat del museu britànic inaugurat el 1824, ara amb seriosos problemes de pressupost i, per això, d'orientació. Veure'l i passar a Law and order permet advertir que Wiseman, en la seva persistència com a autor, ha documentat —políticament i poèticament— l'Estat del benestar en el seu més o menys esplendor i ara en documenta i poetitza la fallida.

Observant, sense jutjar, respectant els seus personatges i sense dissimular els absurds. Seguint els passos de Beckett, s'ha erigit en un demiürg audiovisual de les paraules i els gestos dels altres, persones que esperen i desesperen de l'estat de les coses.

Com a colofó, Wiseman envelleix amb vigor i alegria. El seu últim film, In Jackson Heiths (2015), és una oda a aquest barri transcultural novaiorquès, a la seva emigració de nou encuny i a defensar de l'avarícia urbana que li arriba de Manhattan les sensibilitats ètniques, sexuals, lingüístiques i culturals que són el seu caràcter.

Llarga vida, Mr Wiseman.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.