Danae Boronat: “L’única consigna que he rebut és que sigui jo mateixa”

Danae Boronat (Tarragona, 37 anys) no és gens postissa en la seva jovialitat i respon a les preguntes ràpida, com buidant el rebost. A l’entrevista és la mateixa Boronat que veiem a Zona Franca, sense fingiment. Periodista d’esports, ha acceptat un difícil encàrrec sobre el qual, afirma, “l’única consigna que he rebut és que sigui jo mateixa”. “No tinc gaire a veure amb Joel Díaz, ni en trajectòria, ni en personalitat. M’agradava molt el Zona Franca del Joel, però seria un disbarat voler imitar-lo. El faré a la meva mida, no m’han demanat altra cosa. Un programa on em senti còmoda. Quan em van trucar ja vaig avisar que no era humorista ni pretenia ser-ho. Que seria com soc i a qui no li agradi que no miri el programa”.

Pregunta. No estaria més còmoda amb un programa sense herències (de títol, de col·laboradors, de plató)?

Resposta. Hi estic molt bé. El plató és fantàstic, acollidor. Els col·laboradors, l’equip, boníssims. Per què he de voler canviar una cosa que està bé? Un canvi de plató o títol m’hauria estalviat moltes crítiques, però faria el mateix que faig ara. El nom no fa la cosa. Mantenir el nom no m’ha suposat cap trauma, ni de bon tros. Em van oferir canviar el plató i no vaig voler perdre ni un minut en això.

P. Què la va fer dir que sí a un projecte tan complicat?

R. Sortir del que he fet sempre. La possibilitat de créixer professionalment. Quan van fer-me l’oferta no m’ho vaig pensar ni un instant. Si algú m’ha vist a mi amb capacitat per fer això... per què no m’ho havia de creure? Vull intentar-ho. Quan van trucar-me pel càsting estava convençuda que dirien que no.

P. El dia del debut va lluir un plató amb cinc patatones i cap nap… però els naps són a la direcció, a la producció, i els cinc guionistes són homes.

R. Hi estem treballant. Mirem de trobar dones guionistes, humoristes. Hi ha d’haver dones guionistes perquè s’acostin a la meva mirada. Dit això, els guionistes homes que hi ha són molt bons i m’han fet guions meravellosos. I a més, que hi hagi poques dones humoristes no és culpa del programa. L’humor ha estat cosa d’homes fins fa dos dies.

Que hi hagi poques dones humoristes no és culpa del programa. L’humor ha estat cosa d’homes fins fa dos dies

P. A la seva Constitució accepten que els diguin feminazis, per què? És un concepte de la dreta per demonitzar el feminisme.

R. Sí, em vaig definir com a feminazi de províncies. És un terme que odio. Ens ho han dit moltes vegades, t’ho llancen com un insult. Agafo el terme, me l’apropio, per desarmar-lo, així el desarticules. Donem-li la volta. Nosaltres mantindrem el nostre feminisme, la nostra radicalitat. Tocarem els nassos i els collons que facin falta.

P. El programa té una forta tonalitat lila.

R. Crec que cal. Al periodisme he patit tant paternalisme i tanta condescendència! Perquè era dona i jove ja es pensaven que no sabia res de futbol. Els mitjans no s’imaginaven que volia narrar un partit. Si practico el feminisme, ho faig des de molt endins. Des del que he patit i gaudit.

P. Després hi ha la col·lecció de haters a les xarxes.

R. Algú m’ha dit que ens hem d’acostumar a l’odi a les xarxes. No ho hem de fer. Fa molt temps que el pateixo i al programa dic “tant me fot”. Perquè tinc una tècnica. Quan llegeixo un missatge que em falta el respecte, penso en qui ha de ser aquest tipus que d’amagat, des de l’anonimat, et diu allò. Un amargat, un violador, un criminal. Em fa més mal quan l’insult arriba d’una dona. Però soc una dona que lluita per a les dones i no aconseguiran enfonsar la meva moral. Sempre he hagut de superar adversitats i he arribat on soc sense ajudes.

P. No creu que al programa hi ha massa col·laboradors fent ocurrències visuals, presentant una llista de cromos, i pocs practicant la narrativa humorística?

R. El que han fet la primera setmana ha estat boníssim. Evidentment, el programa està en construcció, en evolució, i encara serà millor. És tan difícil fer riure! I més a la televisió, on juga el llenguatge corporal. Valoro molt qui em treu mitja rialla.

P. Les audiències aquests primers dies han estat molt pobres. Un share entre 1,7 i 6,6.

R. Els resultats que hem fet aquesta setmana són excel·lents. Tenim a les xarxes gent predicant que es boicotegi el programa, i jo respecto que no vulguin veure mai més Zona Franca. Però, malgrat això, els resultats han estat l’hòstia si penses que aquesta setmana el prime time de TV3 ha anat més fluix per diverses raons. A la televisió no hi ha miracles. Hi ha hagut dies que el públic ha vingut a buscar-nos sense haver vist el programa anterior. Estem tranquil·líssims, molt contents.

P. Se’n va anar d’un diari perquè li van censurar una columna. En el cas de Zona Franca, hauria fet el mateix que va fer Joel Díaz?

R. No ho sé. Desconec molts detalls. Això depèn de moltes coses, de com et sentis tractat. No puc fer un paral·lelisme.

P. En aquest país ens ho prenem tot massa seriosament?

R. ... I en general. Si parlo del món que conec, el futbol, diré que sí. S’ha de saber mantenir una distància i evitar les exageracions. No m’entra al cap que algú pugui amenaçar de mort un periodista per un comentari que ha fet sobre un jugador o un equip.

P. Imparteix un màster de periodisme esportiu. Com explica quines són les quatre coses principals que ha de saber un periodista?

R. Ser curiós. Preguntar-te sobre tot i sobre tothom. Saber el que has de saber i aconseguir que el missatge sigui atractiu i arribi al públic al qual et dirigeixes. T’has d’acostar a l’ofici amb l’ambició d’un idealista, amb ganes de canviar el món. Has d’intentar gaudir amb la feina i deixar un llegat. Que allò que expliques li serveixi a algú, ni que siguin dues persones, per tenir nous coneixements, per pensar, per qüestionar-se coses. El periodisme té una funció social. Tenim un altaveu i s’ha de saber aprofitar. Hem de ser conscients del poder que tenim.