Sobre la malaltia mental (i tres esperances)

Víctor Català, una escriptora amb una identitat polièdrica i amb una gran saviesa a l’hora d’assumir les contradiccions i de reivindicar de manera feliç el garbuix de diversitats que ens conformen, diu que cadascú de nosaltres n’és un viver, d’éssers misteriosos. Afegeix que aquests éssers, que conviuen dins nostre i que ho fan barrejant-se, es marfonen en l’obscuritat (psicoanalítica). I acaba dient, i això és tristíssim, que alguns no tenen l’oportunitat de manifestar-se (perquè es perden en la negra nit de la personalitat, de la vergonya, de l’impuls reprimit o de les normes d’una societat que titlla de bojos els que miren de trescar amb un peu fora del camí).

Des d’aquí (des de la idea segons la qual la identitat és allò que una persona és, i des de la idea segons la qual aquesta identitat mai no és una), voldria fer un apunt sobre la malaltia mental.

Aniré ràpid: les persones no són malaltes mentals, les persones, si de cas, tenen malalties mentals. Fer això, aquesta separació, aquesta necessària distinció entre el verb ser i el verb tenir, té conseqüències mèdiques, però també en té de filosòfiques i de polítiques. M’explico.

Considerar, des d’un punt de vista mèdic, que la malaltia mental és una cosa afegida dins un magma orgànic constituït per diferents moviments, em sembla que representa una esperança. I en poso un exemple. De la mateixa manera que la medicació psiquiàtrica pot treure’t del pou, la possibilitat de deixar de dependre’n pot alliberar-te del tot. Òbviament, jo no soc metge. Només els metges saben quan cal i quan no cal la pastilla. Dit això, i lluny de voler demonitzar la medicina, crec que la gran majoria de pacients haurien de tenir l’oportunitat d’experimentar el retorn a una vida sense química. Com a mínim, provar-ho. Crec que és un dret: que un metge et vigili, que t’acompanyi en la retirada gradual d’una pauta mèdica que et pot salvar, però també invalidar.

Considerar, des d’un punt de vista filosòfic, que la malaltia mental no forma part d’allò que ens constitueix i ens insufla existència (que no forma part del verb ser); considerar, al contrari, que la malaltia mental és una part afegida, alguna cosa que ens acompanya i explica, però no una entitat essencial (que forma part del verb tenir), em sembla que representa una altra esperança: la de deixar de considerar que Martin Heidegger és l’únic filòsof que explica el subjecte. Si mitjançant la diferència ontològica Heidegger distingeix entre l’ésser i l’ens per afirmar que l’ens deu el seu ésser a l’ésser (entès com a verb), que l’ens oculta l’ésser i que l’ésser és, Jeanne Hersch, una filòsofa que va gosar posar en entredit una de les filosofies amb més descendència del segle XX (i que, contra Ésser i temps, va escriure L’ésser i la forma), afirma que l’ésser és heideggerià no s’aguanta des d’un punt de vista lògic: en la mesura que l’afirmació no pot refutar la seva negació (perquè l’ésser no és no té cap realitat de pensament), la raó es torna inoperant ­—i es corre el perill d’entrar en el terreny de la màgia o, encara pitjor, del totalitarisme.

Considerar, des d’un punt de vista polític, que les persones no som malaltes mentals, sinó que tenim malalties mentals, em sembla que representa una tercera esperança. M’ho sembla perquè implica, en el fons, ajuntar la psiquiatria amb la filologia i amb l’humanisme. I això és treure l’espasa de Dàmocles del damunt del malalt mental i tractar-lo amb una mica de cura. I això és fer el món una mica menys dur i una mica més bo.