Temptativa d’història de L’Horiginal

A finals de la dècada de 1990, a Barcelona hi havia una gran agitació de la poesia en viu. L’any 1997, David Castillo i Gabriel Planella, amb l’empenta de Ferran Mascarell, havien fet néixer la Setmana de Poesia de Barcelona per aplegar tot un esperit que corria en cicles com el “Viatge a la Polinèsia” d’Eduard Escoffet, en les programacions del G’s Club que feia Lis Costa al Sidecar, les festes polipoètiques de la Papa de Xavier Sabater, els actes de l’Aula de Poesia de la UB (amb en Jordi Virallonga i l’Eduard Sanahuja al capdavant) o les mil accions que se succeïen en sales d’art, bars i locals associatius. La paraula dita corria des de feia temps per l’underground amb colles com Poesia o Així o La Sopa Negra i s’escampava amb xous quasi humorístics com els dels Accidents Polipoètics o amb accions anarquitzants com les de Jesús Lizano, festes heterodoxes com les de Carles Hac Mor i Ester Xargay, vetllades especulatives a la Sala Metrònom, audicions inacabables a l’Heliogàbal o recitals més sumptuosos al CCCB o a la Fundació “la Caixa”. Jo hi contribuïa des de l’Associació Cultural Container, amb en Víctor Nik i l’Anna Pla, muntant el cicle setmanal del Bar Siena, les trobades a les Golfes de Gràcia o un cicle a l’Ateneu Barcelonès.

Va ser en aquest context que la Meritxell Cucurella-Jorba va decidir obrir un bar-llibreria dedicat exclusivament a la poesia i, sobretot, a la poesia en viu (recitals, accions, etc.). La ubicació al cor del Raval (s’acabava d’inaugurar la Rambla del Raval) tenia sentit perquè era una zona totalment activa, amb recitals al bar Muy Buenas, a la Granja de Gavà o a l’Almirall i amb els inicis del Poetry Slam al Rita Blue o les mogudes teatrals d’Àrea Tangent. Hi havia un bullici a la zona que creava el que aleshores en dèiem “sinergies”. Per tant, el maig de 2001, poc després del festival de poesia, amb un recital festiu amb en Francesc Bombí, l’Helena Porteros, en Martí Sales i en Gerard Altaió, vam inaugurar l’Horiginal.

La Meritxell va plegar al cap d’uns mesos de programació abarrotada, on cada dia hi havia algun sidral o altre. Però per continuar d’alguna manera amb l’ideal poètic inicial, en Manel Pérez, el propietari, ens va demanar de prendre les regnes de la programació a en Ferran Garcia i a un servidor, que vam trobar assenyat de fer només un acte a la setmana. Vam reinaugurar l’espai, doncs, l’abril de 2002 amb un debat sobre la figura de Josep Carner, amb en Sebastià Alzamora, en Jordi Galves i en Jordi Manent; un acte molt reeixit perquè va encarnar un dels rebomboris del moment.

A finals de la dècada de 1990, a Barcelona hi havia una gran agitació de la poesia en viu al Raval

Les primeres temporades van establir una fórmula que funcionava: es tractava de recitals quasi monotemàtics, on s’hi anava a escoltar, amb un convidat o dos (convidats a sopar i barra lliure), homenatges (com el que vam fer a Segimon Serrallonga poques setmanes després del seu traspàs), presentacions festives de llibres i revistes, concerts poeticomusicals i altres esdeveniments inenarrables. Ho vam plantejar amb una vocació de capitalitat, per fer passar per Barcelona els ressons del que passava poèticament per tot Catalunya, mirant de fer venir gent d’arreu i de totes les edats. Era, per tant, eclèctic dins de l’àmbit immens que abraça la idea de “poesia”, i cada setmana era una aventura completament diferent.

Com que el negoci rutllava prou bé, l’any 2004 en Manel va ampliar el local amb un espai molt bonic que havia estat la seu dels tallers educatius del MACBA. Allà hi vam poder fer un escenari amb una mica més de cara i ulls i es va guanyar espai per al públic. Amb aquest creixement va començar l’època més gloriosa de l’Horiginal, i aquella sala nova, amb la seva estranya energia, va servir per generar tot un seguit de connexions, afeccions i passions.

De mica en mica, vam anar guanyant una bona col·lecció d’assidus que, amb bona predisposició i amb sentit crític, venien a gaudir i avaluar els poetes tant com a enraonar i debatre sobre els capricis de l’actualitat literària o les substàncies profundes de les polèmiques perennes. Va esdevenir un punt de trobada poètic més enllà de l’escenari, però l’escenari n’era el punt de gravitació i, per tant, el que s’hi deia i el com s’hi deia feien la feina d’obrir la llauna. S’hi va divagar molt sobre el dir, sobre l’escriure i sobre el transmetre, amb punts de vista oposats, amb sensibilitats enfrontades i amb intencionalitats entrebancades, amb acords de circumstàncies, amb seguretats passatgeres i amb victòries i derrotes dignes d’oblidar. La gràcia és que era un ambient obert i acollidor on qualsevol novetat era benvinguda, de manera que la comunitat que s’hi aplegava era molt àmplia i molt diversa, amb visitants més regulars i d’altres més discontinus. Hi passava tothom en algun moment o altre i, si no, miràvem de convidar-lo perquè vingués.

De l’organització de tot això, en vam dir Obrador de Recitacions i Noves Actituds Literàries (Horinal).

En aquella època, s’hi va gestar LaBreu Edicions, l’antologia Pedra foguera, el Front d’Alliberament de l’Escriptura (el FAES) i algunes parelles que encara van juntes. Però, sobretot, va ser interessant perquè vam trobar-li un sentit d’espai d’acollida que servia per fer de mostrador dels projectes que es coïen a Quark Poesia (aula de poesia de la UAB), al festival Proposta, a la Institució de les Lletres Catalanes, a l’Escola d’Escriptura, al Pen Club, al Grup Barnils...

De cop, hi havia convidats de primer ordre internacional perquè era l’indret idoni on portar un poeta estranger, era el marc ideal perquè la sala tenia una capacitat prou gran i prou limitada, perquè s’hi generava l’ambient propici i el confort i la comoditat per entrar en una mena de catarsi col·lectiva, i perquè el públic ja hi venia predisposat. Un dia vaig fer una llista de les llengües en les quals vaig sentir dir poemes a l’Horiginal i era prou contundent: català, castellà, occità, francès, basc, asturianu, gallec, portuguès, italià, bretó, amazig, àrab, serbocroat, eslovè, macedoni, grec, alemany, anglès, gaèlic, neerlandès, polonès, romanès, ucraïnès, suec, noruec, finès, armeni, turc, búlgar, rus, hebreu, islandès, ioruba, angami naga, ogoni, afrikaans, kinyarwanda, urdu, xinès, japonès, sefardita i esperanto.

La gentrificació ha fet que la poesia, com tota la resta, se n’hagi d’anar a la primera perifèria

El fet d’obrir-nos tant al món va propiciar un efecte contradictori: al mateix temps que s’hi entronitzaven clàssics, s’hi bressolaven noves fornades de poetes. La curiositat dels novençans es barrejava amb l’expectació dels veterans, la fascinació per allò que era exòtic amb la suggestió del que era fresc, la paraula amb la pronúncia, el significant amb el significat. I va arribar una inspecció que va tancar el local per uns temes de permisos. Tan llicenciosos estàvem, que ens van caducar les llicències.

En haver d’interrompre el cicle, a mitjans de 2010, es va crear un gran renou i la militància poètica d’arreu va fer sonar l’alarma, perquè aquell havia esdevingut un espai necessari, una “catedral” (que deia, irònic, l’Hac Mor). De nord a sud, els poetes ho sentien com una cosa pròpia, com un niu, i es va reclamar la imperiosa obligació de mantenir-ho viu i en funcionament. I així fou. De manera que vam reemprendre la programació gràcies al bon fer de Jordi Martí, que ens hi va ajudar des de l’Ajuntament de Barcelona, després d’anar d’ací d’allà durant uns mesos.

Al cap d’un temps, el pes dels anys va anar fent que ens retiréssim de la tasca els qui l’havíem començat. A poc a poc, entre 2015 i 2018, en Ferran Garcia i jo vam anar passant el relleu al trio format per Laia Carbonell, Raquel Santanera i Maria Sevilla, que han donat un altre sentit a aquelles trobades, encarant-ho més a les mancances d’aquests moments: l’Horiginal fa una altra funció en un altre context. Ara s’hi poden sentir més sessions de micròfon obert i de necròpsies (cops d’ull a poetes difunts), o s’hi fan més presentacions de llibres. Però segueix servint de refugi a les vocacions líriques que busquen una orella amatent o un grup on debatre, fa de casa per als poetes que ja s’hi havien acollit antany.

Amb el temps, però, també el local ha anat canviant de mans i, finalment, aquest estiu, els darrers nous propietaris, sense contemplacions, han desmuntat el temple que havia estat vint anys el cau dels poetes, han llançat les escultures que li donaven personalitat, obra d’en Ferran Garcia, a la brossa i han destrossat la barra i l’escenari. No n’ha quedat res. I és cert que, tard o d’hora, havia de passar-n’hi alguna, al lloc, però hauria estat bo de no trobar-lo destruït sense compassió ni tacte. L’orfandat dels poetes es fa més dura per la nul·la diplomàcia i el menyspreu. La destrucció de patrimoni (material i immaterial) és dura d’encaixar.

Si el Raval de fa vint anys era un rusc de vida cultural, ara la gentrificació ha fet que la poesia, com tota la resta, se n’hagi d’anar a la primera perifèria, cap a les antigues viles del pla de Barcelona (Gràcia, Sants, el Clot, Sant Andreu, Sarrià...), o més enllà (l’Hospitalet, Santa Coloma, Cornellà...). Convé pensar, per tant, la manera de reconquerir la ciutat per als barcelonins. O, al contrari, capitular i cedir-la als qui ni la saben ni la volen saber més enllà del seu ara incidental en una bella estampa. Una Barcelona decorat, amb l’adjectiu “mediterrània” per buit i per obvi i “cosmopolita” per vendre-la millor.

L’Horiginal (l’Horinal) comença la temporada 2023-24 a la llibreria Calders i no se sap ben bé cap a on anirà. El tercet Carbonell-Santanera-Sevilla saben què en volen fer i buscaran les opcions més adequades per tirar endavant.

Queda, per ara, la petja d’aquell santuari en una miríada de fetes que han marcat un període i unes maneres de fer en la poesia en català. Per bé o per mal.