‘Gran Enciclopèdia Catalana. Una obra de país’, de Josep Lluís Martín i Berbois: Intel·lectual col·lectiu catalanista

Una de les plataformes més determinants per a la refundació del catalanisme durant la postguerra va ser la Gran Enciclopèdia Catalana. Com ho havia estat el consell de redacció de Serra d’Or o com ho serien els grups de treball del Congrés de Cultura Catalana. Diversos equips de redactors van donar forma a la idea germinal del 1964 d’Enric Lluch i que Max Cahner va planificar i executar amb una obsessió d’erudició patriòtica només comparable a la del tità Joan Coromines.

Aviat el projecte editorial va adquirir unes dimensions faraòniques, provocant crisis de creixement successives que Banca Catalana anava costejant. A la fi la col·lecció va actuar com un influent intel·lectual col·lectiu d’un determinat catalanisme. Gramsci, se us saluda. Volum rere volum, aquesta concreció d’una cultura nacional anava arribant a milers de llars catalanes a través d’una xarxa de venedors, una seixantena de comercials dirigits per un treballador de Planeta i que cobraven a comissió, i que van col·locar a tort i a dret aquells luxosos totxos verds dissenyats pel gran Jordi Fornas. Des de finals de la dècada dels seixanta i fins a començaments dels vuitanta, es va elaborar un discurs total sobre el país i sobre el món des de la catalanitat. Per això era necessari que es reconstruís l’aventura. Josep Lluís Martín i Berbois s’hi ha atrevit.

El principal mèrit del llibre és haver reconstruït l’evolució tortuosa de l’empresa que va fer l’enciclopèdia, malgrat la manca de documentació interna conservada. Els conflictes laborals van ser constants, i també van ser-ho els dubtes dels finançadors, aviat propietaris, perquè el consell d’administració de Banca Catalana havia d’imposar reformes empresarials, canviar equips directius i ampliar el capital cada dos per tres mentre s’alentien els treballs d’una obra que s’havia convertit en una mena de piràmide de la catalanitat. Vagues i merders. Un dels vectors de l’antipujolisme, de fet, es va activar aleshores. No és fàcil explicar-ho. Martín i Berbois ha fet entrevistes, ha buidat la biblio­grafia existent, ha fet recerca hemerogràfica i ha explorat un arxiu que és una mina: la correspondència creuada per Joan Fuster. Perquè probablement Fuster —el mestre de Cahner— va ser qui més clarament tenia al cap quina podia ser la transcendència nacional d’aquella empresa intel·lectual.

Aquesta idea era transparent a l’eslògan que es volia imprimir en una tanca publicitària que es va contractar quan l’ombra de la Larousse feia competència: “L’esforç col·lectiu més gran que s’ha fet mai als Països Catalans”. La censura no ho va deixar passar. La idea, fos com fos, era la que era, i el principal repte a l’hora d’estudiar la GEC era escatir quina va ser la decantació ideològica amb la qual s’estava explicant el país. Se’ns diu, com qui no vol la cosa, que l’entrada sobre Prat de la Riba havia estat encarregada a Solé Tura, però Pujol hi va fer creu i ratlla. De la mateixa manera, a l’hora de redactar l’entrada sobre Espanya, es va imposar un canvi carregat de significació: el topònim seria “Estat Espanyol”. Martín Berbois ventila aquesta informació sense cap comentari, sense interpretar, com si no fos indici de res. Quan allò més rellevant del projecte és que, rere l’asèpsia d’una entrada enciclopèdica, hi havia en joc una aposta d’hegemonia.

Gran Enciclopèdia Catalana. Una obra de país  

Josep Lluís Martín i Berbois  
Editorial Base
135 pàgines. 15,90 euros