L’esperanto dels objectes

Llegiu Els viatges de Gulliver (Jonathan Swift, 1726). El protagonista visita la Gran Acadèmia de Projectistes a la ciutat de Lagado. D’unes cinc-centes habitacions, plena de visionaris i d’experts de pega, s’hi pensen disbarats com ara un mètode per escriure grans obres sense tenir ni estudis ni talent (una premonició de la intel·ligència artificial), o com ara l’obtenció d’energia solar a partir de cogombres.

Gulliver també passa per l’Escola d’Idiomes, una subseu on tres professors discuteixen la manera de millorar la llengua del país i de retruc la vida cívica de la parròquia. Paga la pena recordar les dues propostes estrambòtiques, que no amaguen sinó una crítica de l’ús de la llengua com un instrument de poder, de diferenciació de classe o de narcotització social, de dissolució dels col·lectius i dels trops de cada barri.

La primera idea vol escurçar els discursos amb una fórmula manicomial: agafar els mots polisíl·labs i convertir-los en monosíl·labs, enllà de prescindir de verbs i participis, puix que, en el fons —diu un professor—, totes les coses imaginables només són noms i res més que noms. Al marge de creure en l’omnipotència del nom —en la ressonància, i en soc un defensor aferrissat—, això em recorda el discurs woke de manual que redueix la realitat a la repetició de quatre conceptes mal apedaçats.

La segona idea vol abolir totes les paraules amb objectius de salut pública, tot abreujant, encara més, la comunicació. Un altre professor exposa que cada paraula dita suposa un desgast pulmonar i, per tant, un escurçament de la vida. En conseqüència, és convenient que tothom calli i que cadascú porti al damunt les coses sobre les quals vulgui enraonar. El projecte —diu el tercer— és òbviament bo, si no fos que les dones, conxorxades amb la plebs, amenacen amb una revolta si no se les deixa fer servir la llengua per parlar, com diuen, a la manera dels avantpassats. Els erudits més savis advoquen pel nou mètode, amb l’únic inconvenient, veuen, que quan un andova s’ha d’ocupar d’assumptes grossos es veu obligat, en proporció, a carretejar un embalum colossal de merdes —ell o els criats que pugui costejar-se. Imagineu-vos-ho, tractar sobre l’anatomia dels elefants, o sobre planetes, sogres, els estadis de futbol i el permagel.

Instaurat el mètode, la gent abandonaria la xerrameca habitual per centrar-se, només, en el dir econòmic, eficaç, essencial. Es portarien poques coses al sarró i per tant es dirien poques coses, i tan sols ens esplaiaríem a casa, on amuntegar els objectes de les converses no seria tan complicat. L’altre avantatge és que es tractaria d’una llengua universal, perquè a tot arreu trastos, eines i productes són, més o manco, semblants: l’esperanto dels objectes és una idea fabulosa.

Jo em demano, tanmateix, com s’ho farien els arbitristes d’avui per parlar del dret a decidir, de la pàtria i de l’amenaça de l’extrema dreta, de la immigració, l’educació, la xarnegor, el feminisme, dels lloguers i, esclar, de la superilla de Laputa, un altre gran invent de Swift.