La fúria de Juana Dolores

Les manifestacions impetuoses de Juana Dolores durant l’entrevista que Xavier Graset va fer-li al seu programa de TV3 han estat jutjades per la pacífica, desmenjada burgesia d’aquest país com un enfilall d’exabruptes i improperis. Però, de fet, van ser paraules que sorgien del malestar de tota una classe social, “els meus amics que estan a l’atur”, classe avui deixada anar de la mà dels déus i dels governs. Dolores simpatitza amb Gramsci i milita en un partit, la CUP, que no ha tingut gaire èxit a les darreres eleccions municipals, la qual cosa no anul·la, sinó al contrari, la possibilitat que un defensor de les tesis polítiques d’aquella formació exposi d’una manera radical el grau de veritat que posseeixen. El fet que ja ningú pensi en la possibilitat d’una revolució en el si de les socie­tats d’ordit i trama capitalistes no invalida que aquestes societats —i l’opinió comuna o la cultura que elles han generat—, avui amagades sota el mite estúpid del “segle XXI”, puguin ser criticades amb paraules més o menys grosses, més o menys esperançades.

Determinades expressions de Juana Dolores han semblat desproporcionades pel sol fet que comencen a resultar excepcionals; però no han perdut ni un bri de la veracitat que inclouen: si la Terra s’està convertint en un infern als països “civilitzats” —un infern que farà més mal a uns que a altres— és per culpa de la manca esfereïdora, per part de la societat, de la capacitat de rebentar allò que en diem “sistema”. Només cal repassar unes quantes fites de l’emergència i consolidació de la burgesia europea, en especial a partir del moment que aquesta classe urbana productora de béns i d’ideologia va començar a erigir-se quasi pertot com una classe hegemònica, per veure que Juana ve d’una tradició molt estesa. Després de la dita “monarquia burgesa” de Lluís Felip d’Orleans, la restauració napoleònica durant el Segon Imperi (1852-1870) va reblar els ideals del roi bourgeois i va obrir el camí cap a la consolidació de la burgesia urbana i la seva manera d’entendre la propietat, la diferència de classes o el treball... i caminem encara per aquest camí.

Convé recordar que, malgrat el seu idealisme, tota l’escola romàntica (francesa, anglesa i alemanya) i bona part de la intel·lectualitat de la següent generació no es van estalviar exabruptes i improperis encara més furiosos que els que vam sentir en llavis de Dolores. Vegeu Flaubert: “De totes les coses relatives a la política, l’única que comprenc és el motí” —ella va dir que desitjava “que la classe treballadora d’aquest país s’organitzi i peti tot”—; “L’any 1789 va acabar amb la monarquia i la noblesa, 1848 amb la burgesia, i 1851 amb el poble. No queda res més que una multitud canalla i imbècil”; “L’odi envers el burgès és el principi de la virtut”; “Estic convençut que estem entrant en una època repugnant en què ja no hi haurà lloc per a la gent com nosaltres [els artistes i homes de lletres]. La gent es tornarà utilitària i militar, estalviadora, mesquina, pusil·lànime, abjecta”. Llavors estàvem entrant en aquesta època; ara hi som de ple.

Per això no ha d’estranyar-nos que el llenguatge que es fa servir per criticar aquesta ensulsiada general sigui brutal, desmesurat o ferotge: és el que van fer servir moltes “veus singulars”, a tot el continent, des de mitjan segle XIX. Vegeu els escrits teòrics sobre art i literatura de Baudelaire; llegiu Nietzsche; vegeu Lautrémont: “He fet un pacte amb la prostitució a fi de sembrar el desordre en les famílies”; Boris Vian va escriure un llibre que es diu Escopiré damunt les vostres tombes; Céline va llançar abominacions i porqueria sobre els lectors del seu temps a Viatge al final de la nit; Bernhard va massacrar la burgesia austríaca; i el nostre plàcid Salvat-Papasseit va escriure: “Escopiu a la closca pelada dels cretins”. Era necessari fer servir aquest llenguatge? Sí: no hi valien ni les dissimulacions ni els eufemismes. Que la història hagi pogut continuar, tan tranquil·la, més enllà d’aquests penjaments no anul·la la justícia que comporta tota crítica radical: potser és ineficaç, potser són manifestacions ideals; però avui, més que decennis enrere, hi ha raons per aixecar la veu davant un statu quo que no augura res de bo per a la humanitat.

Juana Dolores ha compost un Rèquiem adreçat a la Catalunya dels nostres dies; en espe­cial, pel que vam sentir, pensant en un partit com JuntsxCat, que és la consagració impertorbable d’un ordre miticopolític en el qual el lema de la “independència” només actua com a catalitzador d’unes idees insolidàries, classistes i radicalment conservadores. D’aquí la crítica expressa de Juana a Xavier Trias, model insuperable de la pau perpètua catalanoburgesa amb vagues incrustacions de sobirania nacional, en la qual possiblement no creu. No és estrany que Juana s’esbravés al programa de Xavier Graset, perquè és el programa que manté viva la flama d’aquella “catalanitat” fal·laç que ella voldria “desmuntada”.

La impertinència manifesta de Joana no hauria hagut de tancar-se en el calaix de sastre de les extravagàncies. Hauria de ser motiu de reflexió davant el panorama d’una societat cada vegada més apàtica i conformada. Audaces fortuna iuvat.