Por i fàstic a l’escola bressol

Mitja hora abans la fila ja arriba fins a la cantonada. Els últims són una parella que fa pinta d’haver-se conegut al Viña Rock. Tenen la mirada boirosa, exultant i lobotòmica del postpart immediat, de qui encara no ha experimentat la gimcana de la conciliació; el seu nadó, adormit al cotxet, deu ser dos o tres mesos més petit que el meu. Principiants, penso amb desdeny. Ella es gira i enceta un intent de camaraderia. “Això sembla el Razz”, i assenyala la cua que es perd en l’horitzó. “Abans fèiem cues per festis i ara mira.” És la quarta escola bressol municipal (EBM) que visiten aquesta setmana de portes obertes. En una llibreta han anotat dates, xifres, taules comparatives. Tenen ganes de comentar la jugada. Responc amb les frases de protocol, sense cedir al sentimentalisme. Ara mateix són el meu enemic.

L’EBM 1 sembla privada. Tot és llum natural, fusta clara, colors pastel. Una fantasia Montessori de joguines mínimes dissenyades per estimular la psicomotricitat i poten­ciar la imaginació. Sembla sortit d’un d’aquells reportatges pornogràfics sobre la socialdemocràcia nòrdica. Tinc ganes de fer la croqueta, de llepar el parquet. El somni s’esberla quan la directora diu que —calcula— aquest any tindran deu o onze places per als nascuts el 2022. Dec haver-ho sentit malament. Deu o onze, repeteix la directora. La resta les ocupen els nadons que pugen de l’any anterior (els que tenen el privilegi d’haver nascut abans del maig, perquè només poden accedir a l’EBM a partir de les 16 setmanes d’edat, i el curs comença al setembre), germans d’altres alumnes del centre, etcètera. El nadó del Viñarock es desperta amb un crit histriò­nic. Tots fem el mateix càlcul horroritzat mentre la directora explica el sistema de punts. Viure o treballar a la zona d’influència és cabdal; la zona d’influència és el districte, independentment de la proximitat física de l’adreça. M’adono que estic, per tan sols un carrer, al districte equivocat. La visita ha estat totalment inútil.

L’any 2022 Barcelona va registrar la natalitat més baixa des de la Guerra Civil

La directora de l’EBM 2 avisa d’entrada que a l’agost iniciaran les obres d’un edifici al pati interior d’illa, alguna cosa relacionada amb la Seguretat Social, i que tot l’any tindran de fons el soroll infernal de les radials. Aquesta EBM no és tot fusta clara i colors pastel; sembla més aviat un institut on estudia gent extremament baixeta. La directora està afònica i té els ulls emmarcats per unes ulleres fondes i definitives. Va directa al gra: “La meitat dels que us preinscriviu quedareu fora”. És de les EBM més grans de Barcelona, però l’Eixample és el segon districte més poblat i només en té deu. Menciona de passada el desempat, una misteriosa quiniela que tindrà lloc el 2 de juny i decidirà qui té plaça i qui no. Em fa la sensació que a aquestes altures ja hauria de conèixer el mecanisme del desempat; no em veig amb cor de preguntar.

L’EBM 3 la custodien uns barrots alts i una entrada laberíntica. Per distingir-la de les altres ens hi referim com a “Guantánamo”. La gent que espera per visitar Guantánamo són ja veterans de les portes obertes: fan cara de saber la diferència entre punts generals i punts complementaris i d’entendre a fons el funcionament del desempat. Hi ha una certa camaraderia resignada. La directora, solidària, ens explica que quan fem la preinscripció tindrem l’opció d’apuntar cinc EBM, però que és un mer formalisme: l’única a la qual tenim possibilitats d’accedir és la primera. Aquest any postpandèmic les sol·licituds aniran a l’alça, així que no ens hem de fer massa il·lusions. Una mare confessa que ja ha pagat la matrícula de la privada per si de cas, i un murmuri afirmatiu confirma que l’estratègia és popular.

Amb la pandèmia van tancar tres escoles al barri i no fa pinta que se n’hagin d’obrir de noves

L’any 2022 Barcelona va registrar la natalitat més baixa des de la Guerra Civil. Cada setmana llegim un reportatge nou sobre l’estancament demogràfic, l’encongiment del padró i el buidatge progressiu de la ciutat. Tot plegat fa pensar que dur fills al món és una heroïcitat excèntrica que la societat recompensarà amb incentius i facilitats. Imagines un exèrcit d’oompa-loompes al servei del reemplaçament generacional. En canvi, durant els tres anys que precedeixen l’escolarització obligatòria, et trobes abocat a una mena de jocs de la fam de la conciliació. A Barcelona hi ha actualment 103 EBM que disten molt de satisfer la demanda: la meitat de famílies que opten per una plaça pública en queda fora. Les alternatives són cangurs (entrar al bucle de treballar exclusivament per pagar-les: com deia Rachel Cusk, és com treballar dins d’un taxi), o la loteria de parents solidaris i avis jubilats. També hi ha, és clar, les llars d’infants privades, que constitueixen el 47% de l’oferta, i que en aquest estat de desassossec començo a plantejar-me amb esperança renovada.

Aquest any s’han presentat 8.624 sol·licituds per entrar en una EBM, gairebé un deu per cent més que l’any anterior. Competim per un total de 4.677 places.

Mentre esperem que tingui lloc el desempat, visitem una llar d’infants del barri. Les privades s’autoanomenen llars d’infants, i no escoles bressol, imagino que per distingir-se entre elles. (L’infamat terme guarderia només l’utilitzaven, als seus programes electorals, Vox i el PP.) La llar d’infants privada desplega un deliciós banquet d’al·licients. Més dies, més hores, atenció més personalitzada. Fotografies d’una celebració recent mostren criatures disfressades segons el seu gènere: frac els nens, faldilla i purpurina les nenes. Tot plegat oscil·la entre els 300 i els 500 euros mensuals. Només un petit inconvenient: no tenen places disponibles, i la llista d’espera es perd a l’horitzó com la cua de l’EMB 1. Ens diuen el mateix a les dues següents. La pandèmia va causar estralls; fa poc van tancar tres llars d’infants al barri i no fa pinta que se n’hagin d’obrir de noves. Potser s’allibera alguna plaça l’endemà del desempat, quan alguns dels qui s’han matriculat preventivament marxin a la pública. La directora s’acomiada fins aleshores; ens dona ànims, ens recomana no perdre l’esperança, i ens insta a venir a primeríssima hora si volem evitar l’allau.