Xavier Graset: “Em persegueixen més les editorials que els polítics”

Molts catalans acomiaden el dia amb la tertúlia d’actualitat del Més 324 de TV3, i les seves reposades entrevistes a escriptors, dues o tres cada nit, a càrrec de Xavier Graset (Vila-seca, 1963), que ha convertit un programa informatiu en un prescriptor de llitres. El periodista, amb una reconeguda carrera en ràdio i televisió, acaba de publicar La pausa dels dies (La Campana), un recull d’articles que funciona com a die­tari amb un títol que és ple d’ironia, reconeix, perquè assegura que poca pausa tenen els seus dies. Tot i això, sap trobar-hi petits plaers, que són els que aplega aquest recull de vivències fonamentat en el menjar, la lectura, el teatre i la celebració. Reuneix articles del 2011 al 2021 classificats en el cicle d’un any, a través de les estacions. Comença a la primavera i acaba a l’hivern.

Pregunta. Del llibre es dedueixen dues obsessions: la lectura i el menjar.

Resposta. Sí, hi ha molt teatre i molts llibres, i el menjar. També l’obsessió per aquest cicle natural que sembla que en certa manera hem perdut. El temps de cada cosa, això és, el calendari natural, que sembla que està accelerat per la crisi climàtica i la globalització. Sembla que ens hem perdut una mica, que no sabem quan és el temps de cada cosa. Per això té aquesta estructura d’uns deu anys comprimits en un any. A vegades hi ha obsessions i idees reiterades, perquè sovint són escrits d’urgència i per mirar de parlar de les qüestions que estan més allunyades del que és l’estricta actualitat.

P. En un article lamenta que del calendari del pagès hem passat al calendari dels bombers, on tot és exhibició.

R. Som a l’època de l’exhibició, lògicament. Jo mateix també en faig, d’exhibició a les xarxes, del que menjo, si algun plat em queda especialment bé. Retratem les paelles, els calçots, les festes, creem una vida paral·lela a les xarxes, bàsicament buscant o intentant retratar moments de felicitat. Una de les idees que sempre m’ha obsessionat és aquesta que va lligada també amb l’esforç i la natura. Si sembres faves pel Pilar, t’has d’esperar fins a la primavera. Si tot ha anat bé sortiran, però pot ser que hagi fet fred o que hagin vingut els senglars o les trepitgin els conills i se les mengin. Hi ha una sèrie de factors que poden alterar el calendari natural i, per tant, hi ha d’haver un esforç. És la lliçó de la natura que després es pot aplicar a la vida.

P. Com es trasllada al periodisme?

R. Intentant treballar amb rigor, amb serietat, fent les coses ben fetes. En definitiva, el gust per fer la feina ben feta que sembla que també hem perdut. És veritat que hi ha moltes feines que impedeixen tenir aquest gust perquè són més mecàniques i perquè estan molt mal pagades. I tot això. Però jo em considero un privilegiat. Tinc cada dia davant meu la possibilitat de parlar amb representants del poder. Però sobretot amb gent que pensa. Celebro quan em trobo algú que pensa i que elabora pensament, que m’ajuda a anar més enllà, perquè tots plegats anem molt adotzenats. Jo mateix hi vaig, el títol del llibre és una ironia, La pausa dels dies, perquè al final els meus dies no tenen pausa. És un continu. Estic en una cadena de producció. I per tant, aquesta pausa que reclama la natura m’agradaria poder-la tenir a la meva vida.

P. D’alguna manera, el seu programa intenta ser una pausa informativa, anar a les claus del dia.

R. Sí, perquè és impossible parlar de tot. I per sort anem darrere d’un telenotícies on ja s’explica bona part de les notícies. Parlem de les quatre coses sobre les quals un seguit d’opinadors, amb diferents mirades, donen el seu punt de vista. A més, hi hem afegit gent que ve a parlar, que no té res a veure amb l’actualitat pura i dura, especialment escriptors.

P. És curiós que un programa de tertúlia d’actualitat s’hagi convertit en un prescriptor de llibres.

R. Els llibres no són un món a part. Algú s’ha aturat i ha pensat, i ha sistematitzat un seguit d’idees. Això és el que m’agrada afegir pel mateix preu, ja que poses la tele. Tenir aquesta combinació entre la paraula més improvisada que pot ser la del tertulià com a analista polític i la paraula escrita. Escriure fa que el pensament sigui més elaborat que quan surt directament a raig. I al final, primer vam començar parlant de llibres polítics o assajos filosòfics i després va venir la ficció. El món també es pot entendre a través de la ficció.

P. En el seu llibre també hi ha una obsessió pels sants i les tradicions.

R. Potser perquè vaig tenir els pares grans, no? Vivia a pagès i els pagesos, abans o després, tenen com a referents el calendari pagès. El santoral bàsicament servia per a això. Perquè no calia que pensessis, per Sant Joan es repelen els ceps. Vaig ser corresponsal a Madrid i em va sorprendre molt que allà no ho celebressin. Soc una persona festiva i crec que la vida és molt dura i que s’ha de celebrar sempre que es pugui, celebrar-ho tot, qualsevol excusa, per petita que sigui.

No vegin tanta manipulació. No hi és, la gent de seguida veu fantasmes a tot arreu, les coses són més simples

P. El persegueixen les editorials?

R. Te’n faries creus. Tot i que els circuits de difusió canvien molt, lògicament, segons diuen els llibreters, hi ha un efecte immediat i compulsiu de veure un autor defensant la seva obra. I això es tradueix en vendes. Fins i tot al mateix moment compren els llibres per Amazon, no es poden esperar. I això, home, satisfà. Sí, sí, em persegueixen més les editorials que els polítics.

P. És fàcil destriar el gra de la palla amb tanta publicació?

R. Hi ha una cadena de confiances. Hi ha editorials que et cuiden més i t’expliquen i et demanen. Et diuen que per a ells aquest és un llibre important per això o allò i ho agraeixes. És veritat que la majoria de llibres arriben amb un sobre tancat. Tinc un fixament per Lluís Calvo o Enric Casasses. Hi ha autors que facin el que facin a mi m’interessen i els vull compartir amb la gent. Al final es tracta d’això, amb el pas dels anys, quan vas acumulant els teus neguits. Jo soc de Sartre, de Faulkner, de Paul Auster... Les lectures de joventut i després de Cabré, de Màrius Serra i de tants i tants...

P. Ha perdut una mica d’interès el Més 324 sense el procés?

R. Sí que l’interès de l’espectador per la política ha caigut, però jo soc un animal polític. A mi m’agrada la cuina, però també m’agrada la política. Per això les idees, el fer, el construir. La política, com la poe­sia, és a tot arreu. Hi ha política arreu, i que la gent pensi que només hi ha política quan es crema un contenidor és ben trist perquè tot el que acabin fent els dirigents polítics ens acabarà afectant. Però és veritat. És veritat que hi va haver un moment que les audiències que teníem...

P. S’ha rebaixat la política de TV3?

R. A Els Matins i al nostre programa és on hi ha més política. La política entesa de manera més primària.

P. I està més tranquil?

R. Tranquil ho he estat sempre.

P. Igual que amb el debat de l’independentisme encès?

R. Hi va haver algun dia més estressant que ara, sí. Hi havia dies més crispats que d’altres, però jo sempre, no amb el procés, he intentat, i més en empreses del sector públic, no afegir crispació, que la societat ja està prou crispada. He mirat modestament que la contribució del programa fos més reflexiva, més serena, que ajudi més al contrast d’idees que no a la confrontació. Hi ha cadenes privades que viuen d’això, que potser fan espectacle d’això. Però jo sempre he considerat que la possibilitat que tinc és el contrari, ajudar el meu país o la meva societat, els seus consumidors, oferint-los serenor, contrast, pensament, i que siguin ells els que pensin el que vulguin. Tot i que aquesta crispació no ha marxat, la veus a través de Twitter, la gent que insulta, que destrossa.

P. Com es protegeix d’això?

R. Sempre, sempre t’afecta, som humans. Tot el que és humà és honorable, que deia Eugène Ionesco a La cantant calba. És curiós, perquè pots rebre deu afalacs i un insult. I et quedes obsessionat amb l’insult, però no hi ha protecció possible, s’ha de passar i demà tornarà a sortir el sol i tindrem un altre insult diferent d’aquell. Bé, jo penso que falta ironia, falta saber desxifrar les ironies. Hi falta una mica de serenor. No vegin tanta manipulació. No hi és, la gent de seguida veu fantasmes a tot arreu, les coses són més simples.