Cesc Triquell: “A ‘Eufòria’ vaig entendre que no és carca ni caspós cantar en català”

Xupa de pell i botes camperes —”me les vaig comprar ahir a Màlaga per deu euros”, em confessa satisfet—, Cesc Triquell m’ha citat en una cafeteria de la Diagonal. Surt al carrer a buscar-me, la gent se’l mira. Aixeca la mà, somrient. És un bad boy ben educat: “Ara vinc!”. Se saluda efusivament amb Joan Laporta, que seu a la terrassa fent les seves coses nunyistes.

Navegant entre l’estètica del xulopiscines dels vuitanta i l’artista ultrasensible sempre al llindar de trencar-se, Triquell és una notícia excel·lent per a la cultura catalana. És el millor que ens ha deixat la primera edició del talent xou de TV3 Eufòria, però ell se n’ha volgut desmarcar amb intel·ligència i puteria. Després de singles enlluernadors com ‘Jugular’ i ‘CBD i espardenyes’, ara treu el disc Entre fluids i comença gira nacional amb sold out —”menys a Lleida i a Tarragona, que costa, digues-ho”.

Triquell té 22 anys i, a banda de tenir facultats interpretatives de primer nivell, com va demostrar a la tele, exhibeix un món interior complex i escriu unes cançons sensacionals. Ha begut de referents forans i aparentment és aliè a la tradició arrauxada del cantautor català galàctic, però si grates una mica és fàcil connectar-lo amb Riba, Sisa i, sobretot, la promesa estroncada d’Adrià Puntí. De moment, domina el difícil equilibri del mirall capgirat. Queda guapo a totes les fotos, però no li cal ranciejar com altres ídols mascles de la música urban. Ell és fluid i pansexual. Torturat i simpàtic. Outsider i infiltrat al sistema al mateix temps. Ja és famós. La canalla l’adora i els grans l’admiren perquè no combrega amb rodes de molí. Triquell és síntesi i una nova esperança.

PREGUNTA. Has compost i gravat Entre fluids en pocs mesos.

RESPOSTA. Des de zero, tot. Ha estat intens. Tot són composicions i produccions nostres. En aquell moment la gent m’enviava maquetes, però treballar així em costa. Em despersonifiquen. No és el que vull fer.

P. He llegit gent que diu que se li’n va l’olla i li han pujat els fums. Defensi’s.

R. Aquest comentari me’l sé. El vaig pinejar i tot. Per mi és més important generar aquest estat d’opinió, encara que no sigui ‘positiva’, i desacomodar. Molt millor que la indiferència.

P. Se sent còmode amb l’estètica de la provocació? ‘CBD i espardenyes’, que explica com es va sentir en el seu pas per Eufòria amb frases com “soc conscient de qui m’explota per darrere i per davant”, aviat se sentirà al prime time de TV3.

R. Són les meves històries. Si poden arribar a incomodar certs organismes, ho sento, però és el meu contingut i la meva música. Som lliures de parlar del que ens passa. Tampoc em vull abanderar d’aquest anarquisme com si fos l’únic que tinc a dir al món. No és així. El disc té una cara B molt més introspectiva. Ara bé, quan escric des d’una faceta més racional no puc estar al marge de la realitat crua que he viscut. Puc tenir mil diferències amb Veranda o amb TV3, però l’experiència amb les persones individuals és preciosa.

“No volia guanyar el programa perquè hauria hagut de fer la cançó de l’estiu de TV3. Sabia que no em faria feliç”

P. Ha arribat a cobrar pel pas pel programa? Ha declarat que ha sigut pobre.

R. Només els concerts al Sant Jordi [una misèria, opinió de l’entrevistador]. Em consta que en aquesta edició els concursants ja cobren. Em vaig queixar. Jo ho he superat i ells han fet autocrítica. És un món precari que t’hi cagues, i els músics hem de menjar.

P. Des de fora sembla que tingui molts motius per estar emprenyat amb el món, però que no se’n surt.

R. És veritat. Tinc moltes coses dins i vaig passar per una fase en què les reprimia per mantenir un rumb professional i el seny. La responsabilitat pesava més que la llibertat creativa. No em deixava desestabilitzar-me, fer el ridícul. Ara em permeto transitar per aquests estats emocionals, plorar i cagar-me en tot.

P. Això es veu en els dos vessants del disc. ‘Road Trip’ o ‘Laberint’ són mapes íntims. No s’acorden massa amb la primera impressió que transmet.

R. ‘Laberint’ parla de la meva relació oberta. I aquí està el tema: no em vull deure a una imatge i no vull que el meu ego em digui com haig d’actuar abans que jo. El mateix revolucionari que està a la mani liderant la protesta pot estar al sofà de casa seva ratlladíssim, vulnerable, insegur, inestable i desequilibrat mentalment.

P. “És millor riure’s de la vida que morir vivint”, “res és important, tampoc ho som tu i jo”, “si és veritat que el món s’està acabant, que ens pilli a tots follant”. D’on surt aquest nihilisme hedonista?

R. He estat sempre bastant així. De vegades penso que soc un puto pedant, però fuck it, saps? No hi ha dosi de realitat més serena que acceptar que el món està corromput i que ens acostem més a l’apocalipsi que a la utopia. Però això es pot viure ballant.

P. Li he sentit dir que la gent no està preparada per sentir segons què.

R. Això es va descontextualitzar a sac. Pur clickbait. Recordo haver dit que hi havia un blanquejament de certes coses en el context del programa de TV3, que havia de tenir un to blanc i familiar.

P. Es deia que no volia guanyar Eufòria.

R. És que ho pensava. Hi havia un precontracte amb una discogràfica predeterminada, i no hauria pogut fer el que he fet ara. Hauria hagut de fer la cançó de l’estiu de TV3. És un organisme amb vicis i sabia que no em faria feliç. És un mecanisme de promoció i difusió brutal, però té els seus ritmes i mil coses. Era una etapa que necessitava tancar i sentia que si guanyava el programa aniria agafadet de la mà de la tele. La Mariona Escoda lidia amb les merdes que ho envolten molt millor que jo.

P. Al disc hi ha una cançó en anglès. Vol guanyar un Grammy?

R. És perquè al grup Alter Soma cantem en anglès. De fet, amb Eufòria vaig entendre que no és carca ni caspós cantar en català.

P. I en espanyol?

R. Per ara no ho veig orgànic ni natural.