Maria Rodés: “Tot trencament implica el final d’un món”

Acaba de tornar a la seva Barcelona natal després de sis anys a Madrid, i la veritat és que sembla més feliç que mai. La cantant Maria Rodés, a més, està d’estrena: fa unes setmanes va veure la llum del seu nou elapé, Fuimos los dos, en què torna a demostrar que la seva no és només una de les veus més boniques de l’escena nacional, sinó una dels compositors amb més recursos.

PREGUNTA. Està redescobrint Barcelona, enamorant-se de la seva ciutat.

RESPOSTA. Sí. Es diu que de vegades no es pot valorar el que es té fins que es perd. Suposo que em va passar alguna cosa semblant. Vaig passar gairebé tota la joventut (dels 20 als 31 anys) a Barcelona, i hi va haver un moment en què necessitava marxar, canviar d’aires, conèixer una altra ciutat i potser també començar en un altre lloc. Després de sis anys fora, torno a Barcelona i m’enamoro de la seva bellesa, de la llum del Mediterrani i del fet d’estar a prop de la meva família i dels amics de tota la vida. Suposo que s’ha despertat en mi una necessitat d’arrelament, de tornar a casa.

P. Quin seria el seu balanç d’aquests anys a Madrid?

R. Madrid em va acollir de seguida. És una ciutat molt viva, amb moltes coses per fer i també molta gent que prové d’altres llocs amb l’esperança de trobar més oportunitats de feina. M’ha ajudat molt per créixer professionalment i una mica també per fer-me més gran. Tot i això, mai he deixat de sentir que casa meva era a Catalunya. De fet, mai em vaig empadronar a Madrid. Sembla una ximpleria, però per a mi és un detall important. Amb alguns amics catalans que hi viuen fem broma amb la idea que hem hagut d’emigrar per entendre el sentiment de pertinença a la nostra terra. Sembla que els catalans tenim dificultats per integrar-nos a Madrid més que d’altres. Suposo que, tenint Barcelona, no ens cal traslladar-nos a la capital per motius professionals.

Estic treballant en un projecte que té a veure amb la recuperació d’un cert folklore de la península Ibèrica

P. Després de dedicar discos monogràfics a l’astronomia (Eclíptica) i a l’imaginari de les bruixes (Lilith), ara publica Fuimos los dos, un àlbum sobre el desamor en què vostè mira enrere. Necessitava tornar a temes més quotidians, més fàcils de compartir, més de tots?

R. Des de fa molts anys he evitat el tema de l’amor perquè em semblava massa clixé. Però Fuimos los dos neix d’un repte: em vaig plantejar escriure una cançó al dia durant el confinament, de la mateixa manera que d’altres es dedicaven a teixir bufandes o cuinar pastissos. Que no hi hagués la intenció de publicar el material va fer que em tragués els prejudicis de sobre, i em va permetre parlar de manera espontània. Sense adonar-me’n, vaig entrar a poc a poc en un procés catàrtic. Al treure-li la barrera a l’amor romàntic, vaig descobrir que tenia una necessitat enorme de parlar de relacions passades que s’havien quedat enquistades. El disc es va convertir en un recorregut per diferents vincles que m’han marcat, emmarcats en el relat d’una sola història que es trenca durant el confinament.

P. Al final funciona, com a disc, com si fos un projecte deliberat.

R. Al final de la pandèmia vaig tornar a escoltar les cançons i em vaig plantejar si publicar-les. Finalment m’hi vaig animar. Entenc la meva discografia com una mena d’àlbum de fotos vital, i em va semblar que era important reservar un forat als dies de confinament. Hem viscut un moment històric únic i espero que irrepetible.

P. Van tenir alguna cosa a veure les circumstàncies del confinament amb aquesta meditació, o amb la tristesa, o amb alguna mena de recapitulació?

R. Crec que el confinament em va portar a un estat més introspectiu. Passar tantes hores gairebé sola en un espai de 40 metres quadrats em va obligar a mirar més endins, i potser per això em va sortir tocar un tema més íntim. Tinc una carpeta on guardo algunes de les cartes que vaig enviar al meu primer xicot amb setze anys. Un dia em vaig posar a revisar-les i a llegir-me tan poc acomplexada, escrivint frases com “T’estimo com no he estimat ningú”, i em va motivar a fer aquest petit homenatge a l’evolució de la meva manera de veure l’amor. En paral·lel, aquestes diverses etapes estan representades per les fases d’una relació que comença i s’acaba: des de la il·lusió inicial fins a l’escepticisme i la decepció quan s’acaba. D’altra banda, conceptes com la solitud, la incertesa o la por a la fi del món estan molt presents en el disc, ja que era inevitable que s’esmunyissin en les cançons uns sentiments tan presents durant la pandèmia. Al cap i a la fi, un trencament continua sent el final d’un món, oi? Per descomptat, quan vaig tornar a gravar les cançons vaig decidir eliminar les al·lusions més directes a la pandèmia, no volia que es convertís en un disc de confinament, sinó de trencament.

P. El 2021 va publicar, amb el barceloní David Rodríguez, el disc Contigo. Aquesta aliança musical tindrà continuïtat?

R. No n’estem segurs, però és probable. És un bon amic, l’admiro molt i amb ell és fàcil compondre. Em va ajudar a ser més directa en les meves lletres, li agraden els textos que toquen os i defuig una mica la metàfora, un recurs que jo he fet servir més. Durant la pandèmia ens vam fer molta companyia, ens trucàvem gairebé diàriament. Li fa gràcia fer broma que ens va unir la “catalanor”. De vegades parlem de fer un segon àlbum de country, d’altres ens plantegem llançar-nos al new age, a la cançó italiana... Ja es veurà.

P. I en què treballa ara? Sap quin serà el seu pas següent?

R. No ho puc revelar, però estic treballant en un projecte que té a veure amb la recuperació d’un cert folklore de la península Ibèrica. M’agrada compondre gairebé tant com adaptar o interpretar música d’altres. El 2014 vaig treure un disc de coples que em va introduir en la cançó tradicional i no he abandonat aquest camí. Amb aquest projecte volem tocar determinats tabús socials a través de les cançons populars.