El canvi cultural dels seixanta

A començaments del 1965 es va celebrar un recital de cançó al Palau de la Música. El cap de cartell era Raimon. Hi eren alguns d’Els Setze Jutges, dues solistes i dos grups de blues i rock. Els Quatre Gats, Els Tres Tambors. Aquests no van trigar gens a firmar contracte amb Edigsa, la companyia que pro­duïa la majoria dels discs en català. Però no es van entendre. Van haver de passar dos anys perquè es distribuís el seu primer disc amb Belter. L’extended play s’obria amb una peça que és un concentrat de l’època: ‘Romanço del fill de vídua’. La música era el ‘Tombstone blues’ de Dylan i la lletra era una adaptació d’un poema satíric de Pere Quart.

La cançó de Dylan ja és la del visionari beat que furga la part fosca de la cultura nord-americana i occidental. La versió del quartet català, amb Albert Batiste fent d’intèrpret i replicant el fraseig dylanià, és tota una altra cosa: la caricatura d’un pijo barceloní, un fill de la menestralia catalana que viu l’hedonisme de la societat capitalista del desarrollismo. El mordaç Pere Quart, des de l’òptica irònica d’un catalanisme costumista, no s’havia oblidat cap detall per fer-ne befa. Que si la roba, que si la música que escolta o els electrodomèstics que compra, que si els viatges a Perpinyà per veure stripteases o les escapades a Lloret per fer bronzo. Sembla l’estereotip de la gauche divine quan només feia quatre dies que s’havia obert la discoteca Bocaccio. La tornada és la pera: “però soc catalanista / i a casa, amb la mamà, / quan no hi ha visita, / parlo sempre en català”.

A Destino els van entrevistar. La conversa captura una pila dels signes del temps. Albert Batiste diu que el seu públic són estudiants universitaris, però voldrien arribar al poble: “esa gente que hoy casi únicamente se gasta el dinero en discos de Raphael y de Joan Capri”. Expliquen que Raimon és qui més els agrada, però detecten què podria representar Serrat. “Si hubiera radio y prensa catalana, sería más famoso que Raphael”. Són plenament conscients, dit d’una altra manera, que no hi ha cultura de masses moderna en català. El periodista que els entrevista, en canvi, els caracteritza com uns joves de la seva època. Queda clar quan entrevista Jordi Batiste, el guitarra: “Chapa pacifista y camisa de fantasía, lleva el pelo muy largo”. Al cap de quatre dies, al Festival Folk del parc de la Ciutadella, Maria del Mar Bonet va cantar vestida com una noia que passegés pels carrers de San Francisco durant l’estiu de l’amor.

Al moviment escolta està dedicat un dels reportatges més interessants del llibre ‘Seixantisme’

Refugi escolta

L’entrevistador destaca un tret de Jordi Batiste que comparteix amb Gabriel Jaraba, el bateria del grup: tots dos provenien de l’escoltisme. Al moviment escolta està dedicat un dels reportatges més interessants de Seixantisme. Per documentar-se, Marta Vallverdú va entrevistar precisament Gabriel Jaraba. És un cas del qual pot fer-se’n una certa categoria. El seu pare, aragonès, treballava de cambrer; la seva mare, valenciana, era cosidora. Era una família humil que vivia al Poble-sec. Als 12 anys s’inscriu a l’agrupament Sant Eugeni de l’Esquerra de l’Eixample. “Descobrir l’escoltisme va ser com obrir una porta a la caixa tancada que era el seu barri llavors, i poder entrar en contacte amb el país i la llengua catalana, trobar noves possibilitat humanes i culturals amb les quals va saber avançar”.

Pocs espais van afavorir tant la capil·larització del codi ètic del nou catalanisme, adaptat als canvis dels seixanta, com el moviment escolta. Quan l’església encara ocupava un lloc social fonamental, malgrat que l’accelerada secularització ja estava en marxa, l’escoltisme, sintonitzat amb l’esperit conciliar, canviava junt amb el temps. Deixava de ser una activitat dirigida cap al reforçament d’una personalitat basada en la lleialtat i la disciplina per passar a fonamentar l’esperit d’equip. Vallverdú ho evidencia resseguint els cançoners editats per confraternitzar als focs de camp. Experimentar aquest canvi de valors en català era a l’abast dels universitaris que anaven als concerts d’Els Tres Tambors o llegien els llibres d’assaigs que publicava Edicions 62, però no era gens fàcil fer-ho per l’home del carrer, que cantava Quico Pi de la Serra, el que escoltava Raphael”, posem per cas.

Aquí s’havia produït l’esvoranc més bèstia i diria que ningú l’ha raonat millor que l’August Rafanell de La destrucció del català durant el franquisme (reproduït al volum Notícies d’abans d’ahir). “A la dècada dels seixanta es tanca el cicle de normalització del castellà entre els catalans”, “la irrupció de la cultura de masses, tota en castellà, va acabar de decantar la balança en favor de la llengua forta. I ara més que mai la llengua forta era la més difosa”. La paradoxa, tal com mostra Vallverdú, és que simultàniament algunes elits conscienciades van iniciar i consolidar el procés de refundació pública d’una cultura nacional catalanista empeltada en la modernitat. No ho formula amb aquestes paraules, però aquesta és la hipòtesi de Seixantisme: explicar un procés cultural de normalització des de dalt.

Idees dels mandarins

Durant més de deu anys la professora Vallverdú ha publicat reportatges d’història cultural dels seixanta a la revista L’Avenç. Ara que els ha aplegat i repensat, queda clar que tenim entre les mans la cartografia més completa sobre el desplegament de la cultura del catalanisme durant aquella dècada que va ser disruptiva a tot Occident. Al pròleg Julià Guillamon la clava: “serà una referència indiscutible”. Vallverdú parla d’una cultura, però no de tota l’elaborada aleshores a Catalunya. També n’hi havia de regionalista oficial o d’una esquerra poc visibilitzada al llibre, o la d’alternativa en castellà. Però, malgrat l’encotillament dictatorial, no n’hi havia cap que tingués un afany d’hegemonia tan evident com un catalanisme decantat cap al progressisme. I així s’entén el triple salt mortal que fa l’autora vinculant el seixantisme al Procés.

El propòsit de Marta Vallverdú és explicar un procés cultural de normalització des de dalt

Els mandarins del moviment aquí compareixen tots: Bohigas, Castellet, Cirici o Molas. També els ideòlegs: Benet, Fuster, Pujol. Naturalment, les plataformes emblemàtiques, amb les crisis de creixement que van sofrir: des d’Edicions 62 a Serra d’Or, passant per Edigsa, Òmnium Cultural o les galeries d’art del carrer Consell de Cent. No manquen algunes fites: la Caputxinada, el concert de Raimon a l’Institut Químic de Sarrià (4.000 espectadors!) o la trobada a EINA dels intel·lectuals barcelonins amb els italians del Gruppo 63. Però allà on el llibre agafa més volada és quan mostra com van substanciar-se dos dels discursos basals del nou catalanisme progressista: el territorial i l’identitari. Va ser aleshores quan es va començar a produir ideologia per defensar l’existència dels Països Catalans, divulgada sobretot a través de la megalòmana Gran Enciclopèdia Catalana. També va ser en aquell moment, entre Candel i Pujol, que es va formular el mite constituent de la Catalunya democràtica que era la utopia d’”un sol poble”.

Deia fa un moment que el llibre descriu una normalització ideada per les elits. Pel que fa a la cultura entesa en un sentit convencional, és així. Però Seixantisme té la virtut d’eixamplar la noció de cultura per mostrar dos altres àmbits que, a la llarga, van ser més rellevants a l’hora de tapar l’esvoranc provocat per la dictadura. Un ja l’he esmentat: el moviment escolta. L’altre és la creació de l’escola de mestres Rosa Sensat, amb Marta Mata com a referent i amb una acció pedagògica que dissolia el monstre pedagògic del nacionalcatolicisme. Aquest capítol és molt important. Emociona descobrir la vocació docent de professors de la generació que venia dels dies republicans, és fascinant comprovar les discussions que a finals de la dècada preludiaven les tensions que es viurien dins del catalanisme. Una esquerda de profund significat polític.

Llengua literària

Gairebé alhora que es distribuïa el primer disc d’Els Tres Tambors, la revista Serra d’Or va concedir per primera vegada els seus premis literaris. A l’hora d’escollir les millors obres del 1966, el jurat va encertar de ple: El quadern gris de Josep Pla, El carrer de les Camèlies de Mercè Rodoreda i Teoria dels cossos de Gabriel Ferrater. Unes memòries en forma de dietari, una novel·la que narra una espantosa baixada als inferns de la feminitat i els versos d’amor i erotisme més vius de tota la postguerra. En principi, tres llibres que no tenien res a veure l’un amb l’altre, però hi ha un aspecte que els unia i que era fonamental: eren casos d’actualització reeixida del català literari per connectar els lectors amb la millor literatura a través d’una llengua viva, rica i autèntica. Era la via més directa perquè la literatura catalana guanyés nou públic.

No posar-ho prou en valor em sembla el principal problema de Seixantisme. A l’hora de parlar de la literatura del període, Vallverdú reconstrueix el doctrinarisme del realisme històric com a proposta més rellevant. No va anar per aquí. Una cosa és que “els controladors oficials de la cultura catalana” —Joan Ferraté dixit— volguessin entronitzar aquella estètica caduca, i una altra de molt diferent és la realitat dels fets. No es pot dissimular la migradesa intel·lectual del relat que van construir Molas i Castellet, ni, sobretot, la manca de valor de les obres que l’havien d’avalar. I no és únicament una qüestió de perspectiva històrica, perquè ja ho deia ben clar Gabriel Ferrater en les conferències que va fer entre 1965 i 1967 i que s’han recollit al Curs de Literatura Catalana Contemporània: un llibre central per comprendre la complexitat de la pròpia tradició i clarificador a l’hora de mostrar les limitacions de la cultura nacional, i que estranyament Vallverdú ni esmenta.

‘Seixantisme. L’esclat cultural dels seixanta’

Marta Vallverdú. L’Avenç, 2023